Fins aquest moment, s’ha tractat el lleure productiu quasi en abstracte. Tanmateix, la concreció més exemplificadora és en l’àmbit agrari. No tot el lleure agrari es podria considerar productiu, però per la seva naturalesa primària, bàsica, essencial, i potser perquè és el primer sector productiu en entrar en crisi, al món agrari és on més s’ha desenvolupat el lleure productiu, especialment en forma d’hort urbà.
En un hort urbà, la persona cultiva per plaer. Però cultiva també per obtenir hortalisses per a l’autoconsum. En realitat, això s’ha fet des de sempre, o més exactament des del Neolític. La novetat és la percepció psicològica i el significat social d’aquesta activitat.
Comencem, però, analitzant la diferència econòmica entre la producció per lleure, i la producció per generar negoci. En el primer cas, el producte és per a l’autoconsum, o per a l’intercanvi. Mai entra al mercat ni paga impostos per existir. No és una mercaderia. La persona que cultiva un hort per lleure no està treballant, no cotitza a la Seguretat Social per realitzar aquesta activitat, i tampoc n’obté cap benefici econòmic directe; indirectament sí, estalviant diners quan ha de comprar menjar. Com a rol social, l’hortolà de lleure és en tot cas un consumidor, que paga una certa quota per dret a l’ús d’uns recursos.
En el segon cas, quan es cultiva un hort per negoci, parlem del pagès. El pagès és sector primari. Paga impostos per cultivar, i el producte del seu hort accedeix al mercat. Resultat d’això, n’obté un benefici econòmic directe, com en qualsevol altra professió. Alguns pagesos s’han especialitzat en productes concrets, però cuiden un petit hort per a l’autoconsum. En aquest petit hort, el pagès no exerceix de pagès, és un hortolà de lleure. Heus aquí la diferència.
Dèiem que cultivar un hort per a l’autoconsum no és nou, però sí que ho és la percepció psicològica i el significat social de realitzar aquesta activitat. Al Regne Unit, per exemple, es va promoure la creació d’horts urbans (allotments) en finalitzar la Primera Guerra Mundial, com a mesura de seguretat alimentària per a àmplies capes de la població empobrides per la guerra. La xarxa d’horts urbans va veure el seu segon impuls arran de la Segona Guerra Mundial, pels mateixos motius. Aquests horts, tanmateix, no els podíem considerar horts de lleure, perquè no eren viscuts com a tals. Sí que eren productius, i també és cert que els seus productes anaven destinats a l’autoconsum, sense entrar al mercat. Però es tractava, psicològicament i socialment parlant, d’horts de supervivència, medievals. El canvi va venir amb la tercera onada d’horts urbans, a la dècada del 2000. Aquesta mateixa xarxa d’horts ha passat a ser percebuda com a àmbit de lleure, i la demanda per obtenir un allotment s’ha disparat, fins a col·lapsar les llistes d’espera a tot el país: 100.000 persones apuntades, estimava l’any passat The Guardian, i 330.000 cultivant un hort.
L’hort de lleure és un boom, però en cap cas una bombolla. És un signe de la tendència dels nous temps. La mentalitat està canviant perquè, com hem vist, l’economia evoluciona. El consumisme dóna pas a un consum cada vegada més moderat i fa que el lleure adopti fórmules alternatives. La dicotomia producció-consum, d'aquesta manera, esdevé més aviat un contínum, on el treball i el lleure s’entrecreuen, o fins i tot es confonen.
En aquest context, es va consolidant el lleure productiu, com una fórmula mixta que permet gaudir del temps lliure i a la vegada continuar sent productius, creant abundància en entorns socials castigats per la crisi.
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada