31/1/13

Plaques solars, impressores 3D, horts urbans... revolució autoproductiva


Autoproducció, autoconsum, tan se val com li diguem. Significa que el productor i el consumidor són el mateix subjecte, personal o col·lectiu; i implica que l'escala de producció s'ha reduït dràsticament. Com en el passat, sí, quan es produïa pel propi consum. Però ara empesos per l'avenç tecnològic i la cerca de l'eficiència i la productivitat.

Feu una ullada al següent vídeo; en Marc, de Fototèrmic, el difonia pel Facebook. Assegura que acabem d'assistir a un punt d'inflexió que marca un canvi de model energètic: si fins ara resultava més econòmica l'energia produïda i distribuïda per les grans empreses energètiques, a partir de l'any 2012 l'escenari dóna un gir de 180º: l'autoproducció comença a guanyar la partida. En els darrers 4-5 anys el preu de les plaques solars ha baixat un 70%, fent rendible el que fa uns anys no ho era: produïr energia al propi balcó. Per contra, l'energia procedent de les empreses energètiques multinacionals segueix encarint-se, en fer-ho les fonts de les quals procedeixen: combustibles fòssils i nuclears.



En un altre àmbit, sense marxar però de l'autoproducció, es parla cada cop més de la impressora en 3D i la tecnologia associada. Guaiteu l'article d'Enrique Dans titulat La Siguiente Revolución, publicat a la revista econòmica Expansión. El difonia fa dos dies en Josep, també pel Facebook (podeu seguir picant al seu nutritiu bloc Indagando el Futuro). La "fabricació personal", assegura l'article, portarà conseqüències fins i tot macroeconòmiques. És la propera revolució...

També de revolució autoproductiva parlen al bloc d'emprenedors El Correo de las Indias. Ells l'anomenen Revolució Industrial P2P, que la defineixen en els següents termes: procomú, xarxes distributives, petita escala, ètica hacker, dissipació de rendes, monedes p2p, innovació, lògica de l'abundància...

Un context autoproductiu que ens porta necessàriament a parlar d'horts urbans. Però on queden? Tenen lloc en aquesta tendència? Per un costat creiem que sí, però per l'altre no.

Comencem pel no, què no comparteixen amb les experiències anteriors. Bàsicament, els horts urbans no són fills de la innovació tecnològica. Els que cultivem un hort ho sabem prou bé, la pràctica hortolana segueix sent bàsicament medieval. Potser sí que reguem amb tubs de goter de pvc, automatitzem el reg gràcies al temporitzador, emprem tècniques ecològiques optimitzades, etc. Sí, però poc més. Tecnològicament, l'hort no ha viscut cap salt qualitatiu que li permeti disparar l'eficiència i la productivitat: el rendiment d'un hort urbà no és ni mínimament comparable a la d'una explotació agrària professional. I el que és encara més important: no és una pràctica generalitzable a la població: la disponibilitat de terra i aigua és escassa en zones urbanes, i les solucions de balcó són productivament simbòliques. 

Simbòliques...! Vet aquí la qüestió.

Efectivament. Si l'hort urbà no representa ni pot representar cap revolució en el pla del real, del material, potser sí que ho pot fer, o ja ho està fent, en l'àmbit del simbòlic: cultural, ètic...

En aquest bloc s'ha insistit reiteradament en el caràcter productiu de l'hort urbà. Es tracta d'un lleure, diem, però no d'un lleure passiu, o de consum, sinó creatiu, productiu. Els hortolans, quan són a l'hort, o quan s'entretenen al balcó amb la taula de cultiu, gaudeixen produïnt. És el mateix tipus de plaer de la persona que fa ganxet o mitja, o també de la que opta pel bricolatge. Moments de lleure diferents, que s'escapen del concepte tradicional, consumista, que va reivindicar Bertrand Russell l'any 1932 a Elogi de la Ociositat, i que es va imposar a partir de llavors.

Lleure per un costat i producció per l'altra; consumidors de nit i treballadors de dia. Dues realitats separades, dissociades, que han condicionat la nostra economia i la nostra forma de viure, de pensar, el nostre sistema de valors, la nostra identitat, els objectius de vida que ens hem marcat. En canvi, quan som a l'hort en les nostres estones lliures, o quan fem ganxet per plaer, o quan ens pintem la casa al nostre gust, estem generant un canvi. Un canvi cultural. Redefim l'antic concepte de lleure, el subvertim. I de retruc, també modifiquem el concepte de producció, el mode de producció. 

Així, doncs, l'hort urbà no és directament comparable a altres experiències autoproductives basades en l'avenç tecnològic. En canvi, forma part del mateix moviment cultural: el que s'està posant en joc, en tots aquests casos, és el mode de producció: estem assajant el que vé, una nova forma de funcionar, d'existir com a persones i com a societat.

20/1/13

Horts urbans per revitalitzar Detroit


El dia 15 de gener, TV3 va emetre un documental titulat Rèquiem per Detroit. Es descriu la història d'aquesta ciutat nord-americana, lligada a l'evolució de la indústria automobilística de les tres grans companyies d'aquell país: General Motors, Ford i Chrysler. Una història d'alts i baixos, d'efervescència i decadència molt acusats, que finalment han convertit Detroit en una ciutat mig deshabitada, amb alts índexs de pobresa, analfabetisme, atur i delinquència.

Són d'especial interès els últims deu minuts, on el documental mira de rescatar pessics d'esperança. Entre diferents iniciatives, apareixen horts urbans, o més aviat granges urbanes. Espais abandonats que els actuals habitants miren de recuperar, donar-los vida, generant activitat vinculada al món agrari. Malauradament, no s'entra prou a analitzar aquestes experiències, quantes n'hi ha, quines formes adopten, quin impacte econòmic tenen...

Molts joves, es diu, van a viure ara a Detroit, empesos per projectes de vida alternatius. I afirma un d'aquests joves (minut 56:00), vinculat a l'horticultura urbana:

"A mi el que m'impressiona de Detroit és que permet que la gent que emprèn i s'arrisca pugui posar en pràctica les coses en què creu"

I un altre jove afegeix:

"Véns aquí i en un parell de dies dius, espera, aquest lloc és increïble! I sobre el paper aquest és el pitjor lloc del món, saps? És l'últim lloc on aniries..."

Interessant, oi? Però necessitem saber-ne més!

16/1/13

Solucions per a l'emparrat


Tradicionalment, per a l'emparrat de tomaqueres i mongeteres s'ha utilitzat la canya comuna, dita també de Sant Joan. És una espècie que procedeix de l'est i el sud d'Àsia, però aclimatada a la Mediterrània, on és una espècie invasora. No creix bé en zones del nord peninsular; si aneu als horts del País Basc, Galícia, o fins i tot en zones fredes de Catalunya, no en trobareu. Allà s'utilitzen sobretot branques d'avellaner. Curiós, oi?

A Bellvei els hortolans sempre han fet ús de la canya, ja que té molts avantatges: creix ràpidament, és lleugera, alta, flexible i a la vegada resistent. Només té un inconvenient: tan sols es pot aprofitar dos o tres anys seguits. Després, es deteriora la base, i tota ella va perdent resistència, trencant-se amb facilitat. Total, que s'ha de renovar. I això implica feina.

Aquest any ens toca renovar les dues mil canyes que tenim al centre, i hem estat buscant solucions. La primera és comprar canyes noves. El seu preu és variable, depenent del lloc entre 13 i 25 cèntims cadascuna.


Però també hem mirat alternatives. La que ens ha semblat més interessant són barres de ferro de 8 o 10 mm, per 240 cm de llargada (la llargada pot variar, però no recomanaríem fer-les més curtes, perquè ja no servirien per a mongeteres). Els preus se situen entre 70 cèntims i 1 euro cada barra. És un preu significativament superior al de les canyes, però també tenen els seus avantatges. Per exemple, duren molts anys, quasi que per sempre. Un segon avantatge és la resistència, no es trenquen. Quan alguna tempesta sorprèn les tomaqueres carregades, a mitjans d'agost, es nota la diferència. Les estuctures amb ferro no es deixen dominar, i suporten qualsevol ràfega de vent que els vingui al damunt. Ara bé, tenen dos inconvenients. El primer és que s'escalfen a l'estiu, i poden inhibir l'emparrat de les mongeteres (que s'aparten de la calor). Però això tan sols passa en ple juliol. El segon inconvenient és més seriós: els robatoris. Tot i no no ser un metall apreciat, no deixa de ser metall. Afortunadament, en aquests quatre anys que existeix Lleure Agrari no hem hagut de lamentar cap robatori de barres de ferro -alguns hortolans en tenen de pròpies- però sí que escoltem tot tipus d'històries de furts per la zona. I aquest fet ens condiciona qualsevol decisió. El camp, per més vigilat que estigui, no deixa de ser camp.

De moment, farem un entremig. Renovarem les canyes, però adquirirem també algunes barres per si algú les vol utilitzar.


12/1/13

De l'hort a les barricades?


Diu en Manuel Delgado, en el pròleg del llibre De la Mística a les Barricades (2001), del també antropòleg Gerard Horta:


"De la mística a les barricades" contribueix a desautoritzar la falsa polèmica -protagonitzada al llarg de les dècades per autors com Díaz del Corral, Pitt-Rivers, Brenan, Hobsbawn o Kaplan- a propòsit del presumpte irracionalisme filocristià i mil·lenarista de l'anarquisme ibèric. Com aquí se'ns mostrarà en el cas català, no hi ha res d'incompatible entre l'adopció d'una estratègia d'acció revolucionària positiva i la presència d'esperances quiliastes o de conviccions que podríem conceptualitzar inicialment com a mistèriques. En efecte, la dimensió profètica implicà, en casos com els examinats aquí i en d'altres de similars, la incorporació d'un principi de sistematització en un marc sociocultural desestructurat o en procés de mutació. La clau espiritualista va contribuir al trencament amb sistemes de món tradicionals i ajudà a encarar els processos de modernització [...] d'una manera racional, és a dir, estructurant idees i actituds entorn d'eixos ètics, no subordinats a les sacramentalitzacions rituals ni a les mediacions sacerdotals. L'irracional" misticisme revolucionari va ser, aleshores, un factor estratègic de cara a la interiorització creixent de principis morals abstractes i la pedagogia d'un tipus d'autoritat fonamentada en la legalitat normativa i no en la tradició i el despotisme de la comunitat.
    
"La societat ha de tornar enrere per ser sostenible", observava en Marc en aquest reportatge de TV local (minut 16:50), quan presentava el seu nou centre d'horts urbans. I afegia: "...pot semblar absurd...".


De cop i volta m'he trobat rellegint aquest magnífic treball de Gerard Horta; potser, en comptes de "tornar enrere" hauríem d'afegir un "com si". És a dir, que sembla un retrocés però en realitat estem apuntant al futur. Un hort medieval que paradoxalment aporta elements necessaris per construïr una nova societat. És una paradoxa que recorda a la que assenyalava en Gerard Horta per a l'espiritisme: allò aparentment irracional que en realitat era font de modernització 

Perfil d'hortolà (2)

Una de les preguntes que em van formular l'equip de TV3 era quin tipus de persones eren al centre per cultivar un hort. No és una pregunta senzilla, fàcil de respondre. Què va! És el tipus de qüestió que no es pot satisfer amb quatre frases. No recordo què els vaig dir, deuria donar una resposta ambigua.


Fa tres anys vaig penjar un post titulat Perfil d'hortolà, on ja mirava de trobar-hi una resposta. Però ara que el rellegeixo, m'adono que tan sols constatava que la qüestió no era gens evident. Hi havia tot tipus de persones: jubilats i no jubilats, parelles amb fills i sense fills, aturats i no aturats, professions qualificades i no tan qualificades, homes i dones... total, que no es podia parlar pròpiament d'un perfil.


Però tanmateix, sí que es dóna un patró. No tant en el tipus de persona, que ja hem vist que és molt variat, sinó en les motivacions de cadascuna d'elles. Sí, en aquest sentit sí que hi ha un nexe, o varis, entre els diferents hortolans. Motivacions transversals, i vinculades al moment històric.

4/1/13

TV3 a Lleure Agrari

Avui ens ha visitat un equip de TV3! Estan preparant un reportatge per al programa de El Medi Ambient, enfocat als horts urbans. Deixo unes fotos de la jornada, quan editin el programa ja el penjarem al bloc.