Final d'etapa

S'acaba de publicar el llibre Elogi de l'hort urbà. L'havíem anunciat en dos anteriors posts (1 i 2), quan encara era en fase d'edició. Doncs bé, ja és aquí! El presentem oficialment el dia 15 de novembre a Vilafranca, ja en donarem més detalls.

Han estat tres anys de treball intens, en equip, entre la Vanessa Prades i jo mateix. Tres anys d'entrevistes i converses amb hortolans, de Lleure Agrari i d'arreu de Catalunya, i de més enllà. De recerca bibliogràfica, en biblioteques i per internet, de debats creatius davant la pissarra, de redacció inspirada... Tot un procés d'aprenentatge i innovació, d'aproximació a l'hort, als seus motius, a les raons de ser, que potser no s'hàgin reflectit en aquest bloc. O sí, però només en part. Titulava aquest post com a final d'etapa; i crec que això implica aparcar el bloc de Lleure Agrari. Se'm fa difícil desprendre'm d'una eina amb la qual m'hi sento plenament identificat, que m'ha acompanyat en els darrers quatre anys i mig, i on he escrit més de 150 posts... Una eina útil, on ordenar pensaments, oberta al món, que m'ha dut a contactar i conèixer persones i projectes molt interessants. He après i he ensenyat, també. Alguns dels centres d'horts de lloguer que actualment hi ha a Catalunya els he assessorat personalment, he donat suport als seus emprenedors, informació pràctica, han visitat el meu centre, per agafar idees i crear-ne de noves. I ha estat el bloc el que ens ha enllaçat. També m'ha dut a contactar amb periodistes, estudiants en recerca, i també hortolans, decidits a llogar un dels horts del centre. Així, doncs, el balanç és francament positiu.

Però si un s'hi fixa, si repassa el bloc, la seva trajectòria, s'adona que Lleure Agrari no ha estat mai un bloc coherent, ni estàtic. Reflecteix més aviat canvi constant. I això crec que ha desconcertat a més d'un lector o blocaire: de què va aquest bloc, en realitat? Un desconcert que no ha ajudat a la seva difusió, a establir vincles, enllaços, amb altres blocs d'horticultura o d'altres temàtiques afins. Una evolució a batzegades, i en ziga zaga, però que tanmateix, finalment, s'ha concretat en un llibre, l'Elogi de l'hort urbà. Una evolució que ha estat, també, en equip, conjuntament amb la Vanessa.

Un final d'etapa, deia. Davant en comença una de nova, un llibre, nou bloc, dos autors. Una finestra més coherent, també. El nou bloc porta el mateix nom que el llibre: ELOGI DE L'HORT URBÀ. El seu objectiu serà interpelar el lector, el del llibre o el qui ens trobi per la xarxa. Tenim molt a explicar, i també molt a escoltar, a entendre... volem debatre.

Us animem, a tots els que esteu llegint aquest post, que feu cap al nostre nou bloc. Volem saber PER QUÈ cultiveu, què us ha dut a l'hort. Hem elaborat un test que podeu fer online, que us ajudarà identificar millor què us atrau de l'hort urbà. També volem saber QUÈ en penseu d'aquestes motivacions vostres. Hi ha un munt de preguntes a fer-nos, sobre nosaltres mateixos i sobre la societat en el seu conjunt... per què de cop i volta ens hem posat a cultivar? Ens hem tornat bojos o què??

Empaperadora de petita escala

En aquest post, el David i la Mima, d'Hort Viu, ens mostren un artilugi de creació pròpia: una empaperadora pensada per ser utilitzada a petita escala, tirada per un petit tractor o fins i tot manualment. L'estructura de l'aparell consisteix bàsicament en dues bicis reutilitzades.

Petita escala, creativitat artesana, baixa energia, reutilització... la productivitat passa cada cop més per aquests conceptes.

Horticultura Urbana Open Source

Refarm The City és una comunitat d'usuaris que desenvolupa un software de codi obert per planificar tots els aspectes que intervenen en la gestió quotidiana d'un hort, i dissenya els dispositius electrònics que l'acompanyen: plaques base construïdes amb Arduino, biosensors d'humitat, llum i temperatura... 

El resultat és ni més ni menys que un hort digital, en versió casolana, barata i open source. També és un projecte d’àmbit global, actualment en actiu a Barcelona, París, Beijing, Lisboa, Nova York i Buenos Aires. Tant el software com els dispositius de hardware i el wifi estan en procés de desenvolupament permanent, són projectes comunitaris. 

Ja la tenim aquí, horticultura open source. T'hi atreveixes?

Patata nova

Ja tenim la primera collita de patata. La vermella és Red Pontiac, la blanca de primer pla és Kennebec, i la groga del fons és Àgria.

La Red Pontiac és la més primerenca de les tres, i és potser la més apreciada per cuinar. Com a inconvenient té que no és massa apta per guardar. Per contra, les altres dues varietats, la Kennebec i l'Àgria, són més tardanes, de sabor potser no tant fí, però de molt bona conserva.

Les patates de la imatge són prematures, és a dir, que encara els quedava entre quinze dies i un mes per madurar del tot. Però ara és quan són més bones... mantegoses... es mengen amb pell i tot!

Carxofa morada

Un dels hortolans de Bellvei, en Manolo, ha dut peus de carxofera de Mallorca. Li ha proporcionat un home de la zona, que va i vé sovint de l'illa. Diu que allà és molt comuna. La podeu visualitzar a la imatge, és la de color granat. L'he fotografiat al costat d'unes carxofes del prat, per comparar.

He buscat per internet i l'he localitzada com a Carxofa Morada. En aquest document, apareix com a varietat pròpia de Menorca.

La carn és una mica groga, comparada amb la carxofa del prat, i de sabor s'assembla molt, potser no tant fina. Però bé, no en feu cas, això dels gustos és molt personal.

Si us hi fixeu, té la pinya oberta. És probable que això sigui un inconvenient, sobretot per les tisoretes, que tenen predilecció per niar dins les carxofes i embrutar-les.

Roselles

Poc a poc les roselles van envaïnt els horts... és un dels inconvenients de no tirar herbicida...

Grelos, pessic migratori

La Marta ha sembrat aquests grelos de la imatge, d'unes llavors que li va donar la Vanessa, de quan va anar a Galícia a veure amics i família. Són un dels cultius tradicionals dels horts gallecs, molt apreciats.

Recordo, també, quan en Vicente va dur berza blanca per plantar-la al seu hort de Bellvei, una col típica del nord peninsular, omnipresent als horts de Cantàbria, on en Vicente s'havia criat. O també quan en Santiago, tot just agafar l'hort, es va posar a plantar safrà, un cultiu molt estès a Castella La Manxa, la seva terra d'origen. De petit ell n'havia collit, ajudant la família en les labors del camp. I el zapallito redondo que la Natàlia va sembrar a l'hort, un carbassó rodó propi de l'Argentina, el país que ella i el seu marit van deixar enrere ara fa quatre anys, per venir a viure a Catalunya. 

Pessics migratoris que s'expressen a l'hort, que es planten, que es cuiden, i que donen fruits. Un procés simbòlic, nutritiu per al cos i sobretot per l'ànima, que recupera i dignifica. I que ajuda a arrelar al present.

La Plataforma d'Afectats per la Hipoteca vol crear horts urbans

Guaiteu aquesta notícia, apareguda avui al portal de TV3: La PAH ocupa un bloc de pisos buits a Salt propietat d'un banc per cedir-lo a famílies desnonades. Es tracta d'un bloc de deu pisos, totalment acabats i sense utilitzar, amb electrodomèstics i tot, propietat del Banc Mare Nostrum.

La notícia afegeix que també es pretén ocupar un solar adjacent a l'edifici per crear-hi horts urbans...

No és una bona notícia. Mai és positiu que la gent es vegi obligada a ocupar de forma il·legal per poder accedir a un habitatge digne, o hagi de saltar la tanca d'un solar abandonat per donar-li vida social. No és una bona notícia, doncs, però encara seria pitjor si davant la passivitat tendenciosa de les administracions públiques, la gent no ens moguéssim ni lluitéssim pels nostres drets. 

Endavant!!!

Elogi de l'Hort Urbà: en premsa...

En un anterior post, vam parlar de l'espai de debat Ecotendències Cosmocaixa, concretament de l'esdeveniment del dia 12 de març, on es van presentar diferents projectes sobre Alimentació, Salut i Medi Ambient. En aquell post vam centrar-nos en el conjunt de l'acte, i vam llançar una reflexió sobre el caràcter simbòlic o material de les diferents propostes.

En aquest post, però, farem quatre apunts del nostre propi projecte, que vam presentar durant la sessió. En aquest enllaç podeu veure en vídeo la jornada completa. La intervenció de la Vanessa Prades, que és qui explica el projecte, apareix a partir del minut 59.

ELOGI DE L'HORT URBÀ: aquest és el nom del projecte que duem entre mans. Es tracta d'una recerca sobre les motivacions de l'hort urbà, allò que impulsa els hortolans a cultivar, difoses a través d'un llibre que aviat publicarà l'editorial Andana. Els autors som la Vanessa i jo mateix, psicòlegs de formació i professió, i a la vegada hortolans devots.

És una recerca que parteix de múltiples entrevistes a hortolans, la majoria de Lleure Agrari, però també d'altres indrets de Catalunya. Entrevistes personals, que s'acompanyen de recerca bibliogràfica, informació en blocs i fòrums, i finalment també descoberta d'experiències socials i professionals relacionades amb la horticultura.

Tot i que es mou en un pla molt psicològic, el llibre no consisteix en un treball d'horticultura terapèutica. És més aviat un llibre d'horticultura subjectiva, que intenta descriure i explicar diferents vivències personals de cultivar, no necessàriament terapèutiques. El redactat tampoc té l'espessor d'un assaig, o d'un article de recerca, és una lectura lleugera i agradable, a voltes irònica i també emotiva.

I partint d'aquest pla interior, més introspectiu, el llibre fa un salt al pla social, lligant aquestes motivacons més personals a inquietuds col·lectives i experiències comunitàries, moltes d'elles associades a l'Alternativa Social. En aquest sentit, el que proposem és una explicació plausible a l'esclat social que han sofert els horts urbans en els últims anys.  

De moment això és tot... tenim pensat participar en algun altre acte abans de la publicació. Ja anirem informant...

Ecotendències Cosmocaixa

El dimarts 12 de març vam ser a Cosmocaixa, participant en l'espai de debat Ecotendències. Hi érem per presentar un projecte de recerca sobre horts urbans, projecte desenvolupat per la Vanessa Prades i jo mateix. Però aquest post no és per parlar del projecte en concret, esperarem que editin el vídeo de la presentació, que serà en els propers dies. Aquí voldria parlar de l'acte en el seu conjunt, no tant per fer-ne un resum, sinó per llançar-ne una reflexió.

Es varen presentar deu projectes relacionats amb l'Alimentació, la Salut i el Medi Ambient, entre els quals el nostre, que va presentar la Vanessa. Eren projectes molt variats, tots ells innovadors, que podeu consultar aquí.

Havent fet les presentacions, es va dedicar mitja hora al debat. Un debat dinamitzat pel moderador de l'acte, en Josep Mª Montfort, director general de l'IRTA. El debat en sí no va resultar massa reeixit, probablement per la manca de temps i la gran amplitud dels temes a tractar. Ara bé, sí que van aflorar elements polèmics, es van assenyalar contradiccions en alguns dels projectes, i es va qüestionar el seu caràcter alternatiu. Alternatiu no tant en el sentit de ser diferents o creatius, que ho éren, sinó pel fet de representar o no projectes generalitzables, que suposessin una alternativa social.

Un dels ponents, coneixedor de la realitat nord-americana, opinava que anàvem cap a una societat dual, americanitzada, on els valors i les pràctiques alimentaries aniríen lligades a la clase social. És a dir, entenc jo, que venia a dir que molts dels projectes allí presentats es dirigien més a una classe benestant o petit-burgesa que no pas a la població general. O sigui, en qüestionava el seu caràcter d'alternativa.

És una llàstima que es va acabar el temps del debat, perquè aquest era un dels nuclis de la qüestió. La qüestió sobre l'alternativa socio-econòmica, és clar. Éren aquells projectes alternatius, socialment i econòmicament parlant? Apuntaven a un canvi real, generalitzable? I si no, què significaven?

Afontar un debat d'aquestes característiques requereria plantejar-lo partint d'una dicotomia o gradient essencial: allò material o econòmic, i allò cultural o simbòlic. Eix important, necessari a tenir en compte, de cara a ubicar més adequadament els objectius de cadascun dels diferents projectes, i alhora legitimar-los tots ells com a útils en la construcció d'aquesta alternativa que tots anhelem.

A què ens refererim, més exactament? Quan en aquest anterior post comparàvem les impressores 3D i les plaques solars fotovoltaiques amb els horts urbans, partíem d'aquesta distinció bàsica: què tenen aquestes tres experiències de simbòlic o cultural, i què ens ofereixen a nivell material o econòmic. Allà deduïem que el valor autoproductiu -simbòlic- era present en els tres casos; ara bé, en l'àmbit de l'econòmic i material, l'hort urbà no representava una alternativa autoproductiva generalitzable, capaç de proporcionar una producció agroalimentària per a la major part de la població. La seva raó de ser residia sobretot en el potencial simbòlic. Cultivant, els hortolans assajaven una alternativa socio-econòmica que materialment encara no estava preparada per generalitzar-se. La innovació i l'abaratiment de la tecnologia, aquí, marcaven un tempo que calia respectar.  

Nosaltres vam trobar a faltar aquest element en el debat d'Ecotendències. Al nostre entendre, tots aquells projectes ens parlaven de l'Alternativa, però cadascun a la seva manera. Que el menjar ecològic sigui més car que el convencional, o que dinar en un restaurant Slow Food sigui prohibitiu per a la butxaca d'un aturat, ens està revelant la dificultat que tenen aquests projectes per representar l'alternativa econòmica que necesitem. Ara bé, no significa tampoc la seva invalidació. També apunten a una nova societat, però potser ho fan des de l'àmbit cultural, a l'hora de difondre valors, assajar alternatives de consum, altres formes de producció, relacions socials solidàries, sostenibilitat ambiental... que ara per ara no sabem com materialitzar-ho a tots els estrats socials, i a totes les societats humanes d'aquest planeta.  

Impressores 3D: assajant ja l'alternativa

Guaiteu aquest article del diari ARA titulat L'home que volia imprimir armes: com les impressores 3D poden revolucionar el món. I escolteu si podeu aquesta entrevista d'avui mateix a RAC1, titulat Imprimint el futur. És un tema apassionant. Es tracta d'una tecnologia que està a punt de generalitzar-se a gran part de la població, i que suposarà inevitablement un gir radical en el mode de producció: de l'economia d'escala actual es podria passar a una economia predominantment autoproductiva. Sí, són paraules majors...

En aquest anterior post vaig parlar ja de les similituds entre l'hort urbà i les impressores 3D, o les plaques solars fotovoltaiques. Tres experiències diferents però que compartíen plegades la filosofia autoproductiva, el sentiment d'autosuficiència, el goig de l'autoconsum. Semblants en aquest aspecte essencial, doncs, però també amb un punt que les distanciava, o més exactament, separava l'hort urbà de les altres dues. I era el caràcter tecnològic. L'hort, aquí, no apareixia com a resultat de cap avenç científic ni innovació important, que aportés productivitat o eficiència respecte del cultiu professional. Sinó que més aviat era una qüestió que residia en l'àmbit del simbòlic, del cultural. Cultivàvem, així, no tant per a esdevenir realment autosuficients, sinó per actuar la idea de ser-ne. Un acte simbòlic, en definitiva.

Però no per això menys important: no hi ha revolució econòmica que no vingui acompanyada d'una revolució cultural.

Carme Ruscalleda: motivacions ètiques.... i biogràfiques!

En aquest article de EFEAGRO.COM, Carme Ruscalleda ens explica les motivacions ètiques de la seva ferma aposta pels productes ecològics i de proximitat: cuidat de la terra, evitar les varietats trangèniques, recuperar el sabor i l'aroma autèntiques de cada producte, etc.

Però hi ha més... llegiu atentament el següent fragment:

Su compromiso con la producción orgánica arranca "desde mi más tierna infancia", dice, ya que, como hija de agricultor, sabe bien lo que es cultivar la tierra y los sabores y aromas de los alimentos cultivados con mimo y respeto por el territorio.

I posteriorment afirma:

La producción ecológica o respetuosa con el medio ambiente le trae a la "memoria el sabor primitivo" de los alimentos.

"Infància", "filla d'agricultor", "memòria": aquests conceptes no pertanyen a l'àmbit de l'ètica ecològica, sinó que apunten a quelcom més personal, més íntim. Es tracta d'una qüestió també biogràfica, doncs, on ètica i biografia es reforcen mútuament.

Canyes!!!

Horts públics i privats (Lleure Agrari a TV3)

(transcripció de la part del reportatge on apareixem)
 
Albert Vidal, promotor Lleure Agrari: 

"El perfil de l'hortolà, per dir-ho així, no és únic. Hi ha gent molt diversa i, a més, ve per motius molt diferents. Al principi no m'ho esperava." 

Els horts privats han obert l'accés més enllà dels jubilats. La Vanessa i la Marta són amigues, els agraden els aliments ecològics i les seves àvies també són hortolanes. 

Vanessa Prades: "Volíem tenir els nostres propis productes cultivats i veure tot el procés des que plantes la llavor fins que acabes cuinant És més bo! Hi ha un trosset teu també allà dins." 

La Maria Carme, jardinera, ja coneix bé les plantes. Destaca la convivència gràcies a la col·laboració i el respecte entre tots. 

M. Carme Monter: "Aquí no pot tocar res ningú de ningú. Ara, que ens donen alguna cosa... val. A vegades hi ha algun veí que diu, escolta, mira, té, que jo en tinc molt i t'ho dono. Com tu li fas a un altre veí. Hi ha molt bona comunicació amb els veïns. Molt bona gent." 

Les relacions que estableix l'horticultura han projectat aquesta activitat com una eina terapèutica per als problemes d'adaptació social. 

Un reportatge de J. M. Fernández i J. Maureta

Plaques solars, impressores 3D, horts urbans... revolució autoproductiva

Autoproducció, autoconsum, tan se val com li diguem. Significa que el productor i el consumidor són el mateix subjecte, personal o col·lectiu; i implica que l'escala de producció s'ha reduït dràsticament. Com en el passat, sí, quan es produïa pel propi consum. Però ara empesos per l'avenç tecnològic i la cerca de l'eficiència i la productivitat.

Feu una ullada al següent vídeo; en Marc, de Fototèrmic, el difonia pel Facebook. Assegura que acabem d'assistir a un punt d'inflexió que marca un canvi de model energètic: si fins ara resultava més econòmica l'energia produïda i distribuïda per les grans empreses energètiques, a partir de l'any 2012 l'escenari dóna un gir de 180º: l'autoproducció comença a guanyar la partida. En els darrers 4-5 anys el preu de les plaques solars ha baixat un 70%, fent rendible el que fa uns anys no ho era: produïr energia al propi balcó. Per contra, l'energia procedent de les empreses energètiques multinacionals segueix encarint-se, en fer-ho les fonts de les quals procedeixen: combustibles fòssils i nuclears.

En un altre àmbit, sense marxar però de l'autoproducció, es parla cada cop més de la impressora en 3D i la tecnologia associada. Guaiteu l'article d'Enrique Dans titulat La Siguiente Revolución, publicat a la revista econòmica Expansión. El difonia fa dos dies en Josep, també pel Facebook (podeu seguir picant al seu nutritiu bloc Indagando el Futuro). La "fabricació personal", assegura l'article, portarà conseqüències fins i tot macroeconòmiques. És la propera revolució...

També de revolució autoproductiva parlen al bloc d'emprenedors El Correo de las Indias. Ells l'anomenen Revolució Industrial P2P, que la defineixen en els següents termes: procomú, xarxes distributives, petita escala, ètica hacker, dissipació de rendes, monedes p2p, innovació, lògica de l'abundància...

Un context autoproductiu que ens porta necessàriament a parlar d'horts urbans. Però on queden? Tenen lloc en aquesta tendència? Per un costat creiem que sí, però per l'altre no.

Comencem pel no, què no comparteixen amb les experiències anteriors. Bàsicament, els horts urbans no són fills de la innovació tecnològica. Els que cultivem un hort ho sabem prou bé, la pràctica hortolana segueix sent bàsicament medieval. Potser sí que reguem amb tubs de goter de pvc, automatitzem el reg gràcies al temporitzador, emprem tècniques ecològiques optimitzades, etc. Sí, però poc més. Tecnològicament, l'hort no ha viscut cap salt qualitatiu que li permeti disparar l'eficiència i la productivitat: el rendiment d'un hort urbà no és ni mínimament comparable a la d'una explotació agrària professional. I el que és encara més important: no és una pràctica generalitzable a la població: la disponibilitat de terra i aigua és escassa en zones urbanes, i les solucions de balcó són productivament simbòliques. 

Simbòliques...! Vet aquí la qüestió.

Efectivament. Si l'hort urbà no representa ni pot representar cap revolució en el pla del real, del material, potser sí que ho pot fer, o ja ho està fent, en l'àmbit del simbòlic: cultural, ètic...

En aquest bloc s'ha insistit reiteradament en el caràcter productiu de l'hort urbà. Es tracta d'un lleure, diem, però no d'un lleure passiu, o de consum, sinó creatiu, productiu. Els hortolans, quan són a l'hort, o quan s'entretenen al balcó amb la taula de cultiu, gaudeixen produïnt. És el mateix tipus de plaer de la persona que fa ganxet o mitja, o també de la que opta pel bricolatge. Moments de lleure diferents, que s'escapen del concepte tradicional, consumista, que va reivindicar Bertrand Russell l'any 1932 a Elogi de la Ociositat, i que es va imposar a partir de llavors.

Lleure per un costat i producció per l'altra; consumidors de nit i treballadors de dia. Dues realitats separades, dissociades, que han condicionat la nostra economia i la nostra forma de viure, de pensar, el nostre sistema de valors, la nostra identitat, els objectius de vida que ens hem marcat. En canvi, quan som a l'hort en les nostres estones lliures, o quan fem ganxet per plaer, o quan ens pintem la casa al nostre gust, estem generant un canvi. Un canvi cultural. Redefim l'antic concepte de lleure, el subvertim. I de retruc, també modifiquem el concepte de producció, el mode de producció. 

Així, doncs, l'hort urbà no és directament comparable a altres experiències autoproductives basades en l'avenç tecnològic. En canvi, forma part del mateix moviment cultural: el que s'està posant en joc, en tots aquests casos, és el mode de producció: estem assajant el que vé, una nova forma de funcionar, d'existir com a persones i com a societat.

Horts urbans per revitalitzar Detroit

El dia 15 de gener, TV3 va emetre un documental titulat Rèquiem per Detroit. Es descriu la història d'aquesta ciutat nord-americana, lligada a l'evolució de la indústria automobilística de les tres grans companyies d'aquell país: General Motors, Ford i Chrysler. Una història d'alts i baixos, d'efervescència i decadència molt acusats, que finalment han convertit Detroit en una ciutat mig deshabitada, amb alts índexs de pobresa, analfabetisme, atur i delinquència.

Són d'especial interès els últims deu minuts, on el documental mira de rescatar pessics d'esperança. Entre diferents iniciatives, apareixen horts urbans, o més aviat granges urbanes. Espais abandonats que els actuals habitants miren de recuperar, donar-los vida, generant activitat vinculada al món agrari. Malauradament, no s'entra prou a analitzar aquestes experiències, quantes n'hi ha, quines formes adopten, quin impacte econòmic tenen...

Molts joves, es diu, van a viure ara a Detroit, empesos per projectes de vida alternatius. I afirma un d'aquests joves (minut 56:00), vinculat a l'horticultura urbana:

"A mi el que m'impressiona de Detroit és que permet que la gent que emprèn i s'arrisca pugui posar en pràctica les coses en què creu"

I un altre jove afegeix:

"Véns aquí i en un parell de dies dius, espera, aquest lloc és increïble! I sobre el paper aquest és el pitjor lloc del món, saps? És l'últim lloc on aniries..."

Interessant, oi? Però necessitem saber-ne més!

Solucions per a l'emparrat

Tradicionalment, per a l'emparrat de tomaqueres i mongeteres s'ha utilitzat la canya comuna, dita també de Sant Joan. És una espècie que procedeix de l'est i el sud d'Àsia, però aclimatada a la Mediterrània, on és una espècie invasora. No creix bé en zones del nord peninsular; si aneu als horts del País Basc, Galícia, o fins i tot en zones fredes de Catalunya, no en trobareu. Allà s'utilitzen sobretot branques d'avellaner. Curiós, oi?

A Bellvei els hortolans sempre han fet ús de la canya, ja que té molts avantatges: creix ràpidament, és lleugera, alta, flexible i a la vegada resistent. Només té un inconvenient: tan sols es pot aprofitar dos o tres anys seguits. Després, es deteriora la base, i tota ella va perdent resistència, trencant-se amb facilitat. Total, que s'ha de renovar. I això implica feina.

Aquest any ens toca renovar les dues mil canyes que tenim al centre, i hem estat buscant solucions. La primera és comprar canyes noves. El seu preu és variable, depenent del lloc entre 13 i 25 cèntims cadascuna.

Però també hem mirat alternatives. La que ens ha semblat més interessant són barres de ferro de 8 o 10 mm, per 240 cm de llargada (la llargada pot variar, però no recomanaríem fer-les més curtes, perquè ja no servirien per a mongeteres). Els preus se situen entre 70 cèntims i 1 euro cada barra. És un preu significativament superior al de les canyes, però també tenen els seus avantatges. Per exemple, duren molts anys, quasi que per sempre. Un segon avantatge és la resistència, no es trenquen. Quan alguna tempesta sorprèn les tomaqueres carregades, a mitjans d'agost, es nota la diferència. Les estuctures amb ferro no es deixen dominar, i suporten qualsevol ràfega de vent que els vingui al damunt. Ara bé, tenen dos inconvenients. El primer és que s'escalfen a l'estiu, i poden inhibir l'emparrat de les mongeteres (que s'aparten de la calor). Però això tan sols passa en ple juliol. El segon inconvenient és més seriós: els robatoris. Tot i no no ser un metall apreciat, no deixa de ser metall. Afortunadament, en aquests quatre anys que existeix Lleure Agrari no hem hagut de lamentar cap robatori de barres de ferro -alguns hortolans en tenen de pròpies- però sí que escoltem tot tipus d'històries de furts per la zona. I aquest fet ens condiciona qualsevol decisió. El camp, per més vigilat que estigui, no deixa de ser camp.

De moment, farem un entremig. Renovarem les canyes, però adquirirem també algunes barres per si algú les vol utilitzar.

De l'hort a les barricades?

Diu en Manuel Delgado, en el pròleg del llibre De la Mística a les Barricades (2001), del també antropòleg Gerard Horta:

"De la mística a les barricades" contribueix a desautoritzar la falsa polèmica -protagonitzada al llarg de les dècades per autors com Díaz del Corral, Pitt-Rivers, Brenan, Hobsbawn o Kaplan- a propòsit del presumpte irracionalisme filocristià i mil·lenarista de l'anarquisme ibèric. Com aquí se'ns mostrarà en el cas català, no hi ha res d'incompatible entre l'adopció d'una estratègia d'acció revolucionària positiva i la presència d'esperances quiliastes o de conviccions que podríem conceptualitzar inicialment com a mistèriques. En efecte, la dimensió profètica implicà, en casos com els examinats aquí i en d'altres de similars, la incorporació d'un principi de sistematització en un marc sociocultural desestructurat o en procés de mutació. La clau espiritualista va contribuir al trencament amb sistemes de món tradicionals i ajudà a encarar els processos de modernització [...] d'una manera racional, és a dir, estructurant idees i actituds entorn d'eixos ètics, no subordinats a les sacramentalitzacions rituals ni a les mediacions sacerdotals. L'irracional" misticisme revolucionari va ser, aleshores, un factor estratègic de cara a la interiorització creixent de principis morals abstractes i la pedagogia d'un tipus d'autoritat fonamentada en la legalitat normativa i no en la tradició i el despotisme de la comunitat.

    

"La societat ha de tornar enrere per ser sostenible", observava en Marc en aquest reportatge de TV local (minut 16:50), quan presentava el seu nou centre d'horts urbans. I afegia: "...pot semblar absurd...".

De cop i volta m'he trobat rellegint aquest magnífic treball de Gerard Horta; potser, en comptes de "tornar enrere" hauríem d'afegir un "com si". És a dir, que sembla un retrocés però en realitat estem apuntant al futur. Un hort medieval que paradoxalment aporta elements necessaris per construïr una nova societat. És una paradoxa que recorda a la que assenyalava en Gerard Horta per a l'espiritisme: allò aparentment irracional que en realitat era font de modernització 

Perfil d'hortolà (2)

Una de les preguntes que em van formular l'equip de TV3 era quin tipus de persones eren al centre per cultivar un hort. No és una pregunta senzilla, fàcil de respondre. Què va! És el tipus de qüestió que no es pot satisfer amb quatre frases. No recordo què els vaig dir, deuria donar una resposta ambigua.

Fa tres anys vaig penjar un post titulat Perfil d'hortolà, on ja mirava de trobar-hi una resposta. Però ara que el rellegeixo, m'adono que tan sols constatava que la qüestió no era gens evident. Hi havia tot tipus de persones: jubilats i no jubilats, parelles amb fills i sense fills, aturats i no aturats, professions qualificades i no tan qualificades, homes i dones... total, que no es podia parlar pròpiament d'un perfil.

Però tanmateix, sí que es dóna un patró. No tant en el tipus de persona, que ja hem vist que és molt variat, sinó en les motivacions de cadascuna d'elles. Sí, en aquest sentit sí que hi ha un nexe, o varis, entre els diferents hortolans. Motivacions transversals, i vinculades al moment històric.

TV3 a Lleure Agrari

Avui ens ha visitat un equip de TV3! Estan preparant un reportatge per al programa de El Medi Ambient, enfocat als horts urbans. Deixo unes fotos de la jornada, quan editin el programa ja el penjarem al bloc.