Moviment hortolà

Si la crisi paral·litza projectes, cal trobar fórmules alternatives per reemprendre'ls. Així han pensat dotze jubilats de Torredembarra, i han passat a l'acció.

Després d'estar uns anys a la llista d'espera per obtenir un hort urbà, i veure com l'Ajuntament postposava una vegada i una altra l'ampliació del recinte d'horts del municipi per manca de finançament, aquest grup de jubilats ha decidit prendre la iniciativa i habilitar-los pel seu compte. S'ha arribat a un acord amb l'Ajuntament, on aquest es compromet a fer-hi arribar l'aigua (font: El Punt Avui).

En un anterior post, parlàvem d'una iniciativa ciutadana a la ciutat de València, on els propis hortolans, o els interessats en ser-ho, també impulsaven l'habilitació dels horts.

Cal estar atents a aquestes noves experiències socials. Fins aquest moment, havíem presenciat diferents vies per crear espais d'horts urbans: la iniciativa pública, principalment ajuntaments, que ha quedat esgotada amb l'esclat de la bombolla immobiliària; la iniciativa privada, recent però que ha pres molt impuls; i finalment la iniciativa per part de moviments alternatius, que han creat horts reduïts i simbòlics, amb l'objectiu d'expressar i difondre els seus programes socials.

Ara bé, les experiències de Torredembarra i de València tenen matisos nous. Per una banda, es diferencien dels moviments alternatius perquè els horts, aquí, no són un mitjà polític, sinó una finalitat en sí mateixos. Per aquest motiu, el nombre d'horts i la seva extensió és una qüestió cabdal. No són horts simbòlics, i no es conformen amb un espai reduït. Malgrat hi hagi un fort simbolisme, també, i una estreta sintonia amb aquests mateixos moviments socials. En segon lloc, es diferencien dels tradicionals horts municipals perquè la iniciativa ciutadana encapçala tant la construcció com la dinàmica dels espais. Els ens públics, aquí, es limiten a donar-los suport. Això permet superar el funcionament rígid i poc eficient de les institucions públiques, i s'acaben habilitant uns horts a un cost molt baix. Finalment, es diferencien dels horts privats perquè compten amb un col·lectiu, on es reparteixen costos d'habilitació i feines de manteniment. Les quotes per gaudir de l'hort, llavors, poden ser significativament inferiors als dels horts privats, que en temps de crisi permet l'accés a determinats sectors de la població que no poden aspirar al pagament de quotes de 40 o 50 euros al mes.

Sembla que ens trobem davant un fenomen nou: l'impuls d'horts urbans des del tercer sector, al marge del sector públic i de l'empresa privada. Hortolans organitzats per a crear i gestionar horts urbans. El temps ens indicarà la seva evolució.

Mobilitzar terres!

Per la xarxa està circulant una notícia interessant. És aquesta: La terra del banc no es toca, apareguda al diari Público el dia 5 de febrer de 2012.

A la notícia, es descriu la lluita d'uns 300 veïns de la ciutat de València per habilitar horts urbans en un solar propietat del BBVA. S'explica, també, el paper mediador de l'ajuntament de la ciutat durant el conflicte, i l'actitud desconfiada i oposicionista dels responsables de l'entitat bancària per cedir l'ús temporal d'aquestes terres, paral·litzades per l'esclat de la bombolla immobiliària.

Es tracta d'un conflicte pioner, podríem dir. Així ho manifesten els veïns, quan afirmen: "La por del banc és que la iniciativa fructifiqui. A València hi ha quatre barris més que estan esperant a veure si ens surt bé".

És per reflexionar-hi. Tenint en compte que els veïns estan costejant l'habilitació dels horts, i que es tracta d'un espai sense cap ús, quins inconvenients hi pot haver? Per altra banda, no es contemplen els beneficis de mobilitar aquestes terres? De generar activitat i teixit social? De proporcionar un espai ocupacional als aturats? De promoure una cultura del menjar saludable?

Quants projectes han quedat paral·litzats pel crash immobiliari? Quants pous o sèquies estan sense ús? Quant temps falta per tal que propietaris i administracions s'adonin que la nova situació va per llarg, o per molt llarg? I finalment, si hi ha demanda ciutadana, per què no es posa fil a l'agulla???

La nyàmera podria ser il·legal?

Aquest hivern tinc excedent de nyàmeres, una autèntica desmesura. No vaig calcular bé a l'hora de plantar-ne. Ara em dedico a repartir-les; de fet s'ha convertit en una obsessió. Cada setmana penso a qui li puc col·locar més nyàmeres... abans que arribi la primavera i despertin de sota terra, i creixin, i a l'hivern que vé encara tingui més nyàmeres que aquest!

Fa un parell de setmanes vaig aconseguir encolomar una bosseta d'aquests tubercles tant prolífics a una parella
d'amics, els dos advocats. I a part de donar-me les gràcies, i d'assegurar-me que els havien agradat molt, i que les havien cuinat de totes les maneres possibles (és un tubercle gastronòmicament molt versàtil) em van fer arribar, també, informació de tipus legal. Resulta que les nyàmeres estan incloses en el llistat d'espècies invasores, al costat del mosquit tigre i el cargol poma...

Feu cap al Real Decret 1628/2011, del 14 de novembre, que regula el llistat i catàleg de les espècies exòtiques invasores. Busqueu a l'Annex 1 i trobareu el nom científic de la nyàmera Helianthus tuberosus, o el seu nom en castellà tupinamba, pataca.

Quines implicacions té que aquesta planta estigui inclosa en el llistat? Si mirem el capítol 4 del decret, on es parla d'estratègies per fer front a les espècies exòtiques invasores, ens remet a l'article 61 de la Llei 42/2007, del 13 de desembre. I el punt 3 d'aquest article diu el següent:

La inclusió en el Catàleg Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasores comporta la prohibició genèrica de possessió, transport, tràfic, i comerç d'exemplars vius o morts, de les seves restes o propàguls, incloent el comerç exterior.

Tot sembla indicar, doncs, segons el que podem llegir en aquestes fonts, que el cultiu de nyàmeres tindria incompatibilitats legals. Qui s'ho podia imaginar, oi?

Intercanvis hortolans

En un espai d'horts, on tothom és productor i consumidor, l'intercanvi és la fórmula màgica per relacionar-se i fer xarxa. Intercanvi de verdures, de planter, de llavors, i també intercanvi de coneixements: tècniques de cultiu, estratègies per lluitar contra les plagues, coneixements gastronòmics, conserva d'aliments... Cultivar en un espai d'horts urbans és una oportunitat única per obrir-se, créixer, i ampliar fronteres interiors.

Aquesta setmana ha estat, en el meu cas, molt gratificant. Dos hortolans m'han obsequiat, en el context d'un intercanvi, productes del seu hort que no coneixia. Us els ensenyo:

Romanesco: és una col del conjunt dels bròquils i les col-i-flors, que es caracteritza per un aspecte visual molt capriciós, i enigmàtic. Com podeu veure a les fotos, la flor segueix la seqüència d'una espiral, com si es tractés de la closca d'un cargol.

Aquesta configuració tant atractiva del romanesco no ha passat pas desaparcebuda. Ha estat descrita com una forma natural de geometria fractal.

El seu sabor és molt semblant al del bròquil verd, potser una mica més suau, i té més vitamina C que aquest. Però més enllà dels atributs alimentaris i gastronòmics, podem afirmar que que és dels pocs vegetals que inevitablement entren per la vista. Té quelcom d'hipnòtic, d'espiritual...

El segon obsequi van ser aquests dos pots de conserva. Es tracta de cebetes i col llombarda en vinagre de malt. No els he provats, encara, ja que he d'esperar un parell de setmanes per tal que macerin.

Aquests dos pots em van provocar un xoc mental: em vaig adonar que no havia cultivat mai cebetes, que no havia provat mai la col llombarda en vinagre, i que no sabia què carai era el vinagre de malt.

Social Farming: tendències en agricultura

L'Obra Social de Catalunya Caixa està creant una xarxa d'Agricultura Social (Social Farming) a casa nostra. Vegeu aquest article de La Vanguàrdia. Molt interessant.

I què és l'Agricultura Social? Es tracta d'empreses de base agrícola que tenen per finalitat la integració de persones en risc d'exclusió social. S'inclouen com a base agrícola aquelles activitats relacionades amb el cultiu/producció i comercialització d'aliments ecològics, la jardineria verda, la gestió ecològica de boscos, pastures, o també els vivers de tot tipus de plantes. L'exemple paradigmàtic a casa nostra és La Fageda. Però no és la única; segons l'article, ja en són 15 les empreses adherides a la Xarxa Agrosocial CX, sumant un total de 1400 llocs de treball. Algunes d'elles, com El Ventall (Baix Penedès), s'estan plantejant explorar altres nínxols de mercat, passant de la jardineria verda a l'agricultura ecològica de proximitat.

Queda lluny aquella iniciativa de l'Hort Solidari. L'any 2005, un grup de persones de l'Alt Penedès va proposar una iniciativa llavors pionera: posar en marxa una activitat agrícola ecològica de proximitat, que creés llocs de treball per a persones en risc d'exclusió social. La iniciativa no va reeixir. Set anys més tard, però, la mateixa idea està sent valorada per la Fundació Privada Santa Teresa del Vendrell (El Ventall), a la comarca veïna. Amb més infraestructura, més experiència, més finançament, i amb l'assessorament de l'Obra Social de Catalunya Caixa.

Ara bé, i els horts urbans? Els queda espai en el marc de les iniciatives d'atenció als col·lectius en risc d'exclusió? De moment, pel que fa a Catalunya, i sota el paraigües de l'Obra Social de Catalunya Caixa, no. Però penso que és qüestió de temps. Fins l'any 2009 els horts urbans eren iniciatives públiques municipals dirigides a jubilats, i ocasionalment a entitats; a partir de llavors, han estat bàsicament impulsats per particulars, de forma privada, i dirigits a tot hortolà amb capacitat de pagar quotes significatives; en un futur immediat, no és descartable que determinades fundacions privades o entitats del tercer sector es decideixin a impulsar horts urbans amb finalitats d'inclusió social.

Un hort entre amics

Tradicionalment, l'hort urbà s'ha associat a l'hort familiar, com si fóssin pràctiques equivalents. I en certa manera, ha estat majoritàriament així. L'hortolà, quan cultiva, pensa sobretot en proveïr casa seva, en oferir els produtes als membres de la seva família. Veïns, amics o propietaris (si l'hort no pertany a l'hortolà) també poden compartir part de la collita, però més ocasionalment.

En relació al treball a l'hort, la figura més freqüent és la d'un hortolà solitari, que cultiva el seu propi espai i s'aplega amb altres hortolans només en l'estona del descans, en un espai comú. També és freqüent el cultiu en parella, o bé de forma intergeneracional, però quasi sempre en el marc familiar. Fora d'aquest àmbit, pel que he comprovat personalment, és poc habitual compartir el cultiu de l'hort.

Al llarg d'aquests tres anys, però, a Lleure Agrari hi ha hagut diversos intents per tirar endavant un hort entre amics. La majoria, això sí, han durat menys d'un any. En alguns casos, un dels membres de la colla ha anat assumint cada vegada més responsabilitat i ha acabat gestionant l'hort tot sol. En altres casos, el grup sencer ha abandonat el projecte, sovint després de crear-se malentesos i distanciament mutu entre els seus membres. Alguns horts entre amics han reeixit, això també. Però es pot dir que no ho han tingut fàcil.

Fa un parell de setmanes, tres amics van fer cap al centre per agafar un hort de 200 m2 i cultivar-lo entre els tres. Vam estar parlant de com s'organitzarien, i els vaig advertir de la complexitat que haurien d'afrontar:

1. Tres amics són tres famílies, normalment. I la família és una unitat grupal més poderosa que el grup d'amics: en el seu dia, es va crear per regular la propietat privada, sobretot la propietat de les terres de cultiu. Cal ser conscient d'aquesta realitat cultural i econòmica, que encara que ens sembli tant poc evident, està ben gravada al nostre insconscient i pot jugar-nos una mala passada quan pretenguem compartir innocentment un hort de lleure.

Una de les mesures més eficaces per superar aquest handicap és dividir l'hort en funció de les unitats familiars. Cada amic cultiva el seu tros, i en tot cas pot donar un cop de mà als seus companys si aquests el requereixen, o acceptar la seva collita si hi ha excedent. Algú pot pensar que és una mesura individualista, separadora; i tindria raó. Però és coherent amb l'estructura de la nostra societat, i per tant, a la pràctica, és més viable que el cultiu en equip. De totes maneres, si s'és valent i voluntariós, i es vol treballar una amistat més madura, es pot provar de crear aquest equip de cultiu.

2. Cal assumir, també, que l'hort no és una cosa estàtica o previsible. L'hort és un ecosistema dinàmic i interactiu, fluctuant, que cal vetllar constantment. Molts hortolans novells ho descobreixen aviat, quan algun dels elements de l'hort pren velocitat i se'ls desborda. Una plaga d'oruga, herbes que tapen els cultius, tomaqueres que no s'han esporgat a temps i han perdut la flor, etc. Situacions poc encoratjadores i encara més difícils de gestionar si és entre un grup d'amics sense experiència en el cultiu, ja que crea malentesos.

3. L'hort intensifica la interacció, la comunicació, el contacte. Passa amb les famílies, i també ha de passar amb els amics si es vol que l'hort tiri endavant. Cultivar un hort entre amics no és anar a prendre una copa, o trobar-se per sopar els dissabtes al vespre. En cap cas. L'hort entre amics requereix treball en equip, tot i que no sempre en grup. És a dir, un dia hi vaig jo, l'altre dia hi vas tu, però coordinats. Comunicació i transparència, tanta com es pugui.

4. Generositat, responsabilitat i confiança: Cal ser generós en el temps dedicat al cuidat de l'hort, i també en el moment del repartiment de la collita. Cal ser responsable, assumir la gestió com a pròpia. Cal confiar, també, que els teus companys seran responsables i generosos com ho ets tu.

Cultivar amb la família, o per la família, és una experiència enriquidora i profunda. Amb els amics, a més, pot ser transformadora. Però hi ha riscos que s'han de tenir presents, alguns dels quals he intentat descriure.

Another year

Us deixo la pel·lícula Another year. Com ja delata el títol, tracta de la quotidianitat, d'un any més en la vida d'un matrimoni entranyable, que cuida el seu hort mentre cuida la gent que els envolta, el seu fill, la seva nova parella, els amics...

Família i amistat. Alegria i tristesa. Esperança i desànim. Soledat. I l'hort com a escenari on fer transcórrer aquesta quotidianitat.

A sota, podeu clicar per veure la pel·lícula online a través de Megavídeo

Els orígens llibertaris de l'hort escolar

En un capítol del llibre L'hort Escolar Ecològic, de Montse Escutia (2009), podem llegir el següent fragment, en referència als orígens de l'hort escolar:

En els darrers anys, hem vist com l'hort ha entrat amb força a les escoles. A la dècada dels noranta, semblava una fita impossible i només uns quants agosarats molt convençuts es veien amb cor de tirar endavant un projecte tant innovador.

Era la conseqüència lògica d'una societat que volia tornar a establir lligams amb la terra. Els primers, als anys setanta, havien estat els hippies, massa transgressors, però, a poc a poc, hi va haver més gent que cercava desestressar-secultivant un petit tros de terra. El llibre de John Seymour La Vida en el Campo y El Horticultor Autosuficiente feia furor entre les persones que veien en el retorn a les zones rurals una alternativa a la vida massa accelerada de la ciutat. L'hort es generalitzava entre la classe mitjana i, tard o d'hora, havia d'arribar a l'escola.

L'autora parteix d'un supòsit equivocat: l'hort escolar és molt més antic, es remunta al primer terç del segle XX. Certament, les implicacions de l'hort actual no són les mateixes que l'hort de fa setanta o vuitanta anys, sobretot respecte dels valors de la sostenibilitat i l'ecologisme, que sí que tenen el seu origen en el moviment hippie de finals dels 60 i la crisi del petroli de principis dels anys 70.

Tanmateix, l'ús de l'hort com a eina pedagògica pertany a l'Escola Racionalista, a Catalunya impulsada per Ferrer i Guàrdia a través del moviment de l'Escola Moderna. Aquest moviment pedagògic es basava en les idees de Fourier i Kropotkin, que defensaven el coneixement racional i empíric, pràctic, enfront del dogmàtic i metafísic, així com l'ètica de la solidaritat i l'ajuda mútua.

No és casualitat que tornem a topar amb la figura de Kropotkin. Vegeu el post que se li va dedicar quan es parlava dels horts obrers de Salt, contemporanis als primers horts escolars.

Un cas documentat d'hort escolar fou el de l'escola Moderna de la Torrassa, on hi treballà la coneguda pedagoga racionalista Concepción Ocaña (Font). En aquest centre hi havia un hort escolar, amb arbres fruiters. L'Escola Moderna de la Torrassa va passar a formar part, l'any 1936, del Consell Escolar de l'Escola Nova Unificada, el CENU, una institució que tenia per finalitat crear una escola nova, gratuïta, única, amb coeducació i en llengua catalana. I en el seu pla d'ensenyament, se suggeria que "dediquessin gran atenció al treball agrícola i a l'hort escolar." Tal com s'explica en altres apartats del Pla, es donava una importància notable al treball al camp o a l'hort, perquè es considerava un mitjà -sens dubte el millor- per adquirir altres coneixements i per eixamplar la formació de la persona.

Com veiem, l'hort escolar ja era una realitat ben viva en aquella societat catalana convulsa i modernitzadora, en transformació constant i en ebullició creativa, del primer terç del segle XX. Malauradament, la destrucció que va suposar la victòria del feixisme espanyol, acabà amb mig segle de progrés, del qual sovint sembla que encara no ens hàgim recuperat.

Més recentment, als 50, l'hort escolar va ser present en el model d'escola lliure del pedagog francès Célestin Freinet. L'ensenyament científic, assegurava, havia d'arrelar-se en l'activitat tècnica, pràctica, manual, essent l'hort un mitjà pedagògic fonamental on treballar pensament i acció, on practicar el càlcul viu.

Horts en presons

L'hort ha estat utilitzat al llarg de la història en molts àmbits i perseguint múltiples objectius. En aquest post traçarem dues pinzellades de l'hort en un centre penitenciari, a partir de dos casos, l'antiga presó de dones de les Corts de Barcelona, i la presó de Picassent, a València.

Aquí podeu veure dues imatges de l'extens hort de la presó de Les Corts, datades de 1944. Aquest centre va posar-se en funcionament el 1936, durant la República, i va tenir continuïtat fins l'any 1955. Foren uns anys molt durs, sobretot a partir de 1939, amb una cruenta repressió política. Una part significativa de les dones que residien al centre eren preses polítiques, els primers tres anys de signe dretà o bé del POUM, i a partir de 1939 foren preses republicanes (incloses altra vegada les del POUM...). Entre el 1939 i el 1940 s'hi van afusellar onze dones. (Font)

Amb tota probabilitat, l'activitat de l'hort era un treball forçat, que cercava una finalitat punitiva, esclavitzant. L'hort de la presó de dones de Les Corts va ser un hort repressiu, una eina al servei del càstig i la opressió pròpies del règim dictatorial franquista.

El segon cas que presentem afortunadament és prou diferent. L'hort de la presó de Picassent, en funcionament des de setembre de 2007. Hi participen uns 20 interns de forma voluntària, i compta amb el suport financer de l'Obra Social de La Caixa. La filosofia d'aquest hort, explicada al bloc de l'associació valenciana Sembra en Saó, segueix la línia dels horts terapèutics orientats a col·lectius en situació de risc d'exclusió social. Així defineixen els objectius i els beneficis que pensen que aporta aquest hort:

Creiem que este projecte pot ajudar a millorar les condicions de vida dels interns, perquè estem convençuts que el cuidat d’un hort aporta beneficis immediats per a la salut física i mental. A més, l’hort pot ajudar a millorar les relacions personals entre els participants, també amb els membres del personal del centre, perquè la presa de decisions i el treball en equip fomenten la comunicació i la camaraderia. El cuidat d’un hort ecològic pot proporcionar-los uns coneixements generals relacionats amb el medi ambient i la societat, fomentant així la seua sensibilització cap als problemes ambientals (especialment cap aquells lligats a l’Horta de València) i generant en ells uns hàbits de vida saludables i sostenibles.

El projecte té també una gran utilitat social, perquè proporciona als participants una formació bàsica que pot ajudar-los a trobar ocupacions relacionades amb l’agricultura ecològica i el medi ambient.

En definitiva, es pretén reforçar l’autoestima dels interns i millorar les seues condicions de vida, ampliant les perspectives laborals i socials de la seua futura vida en llibertat.

Felicitats per tirar endavant un projecte tant potent com aquest. Tinc constància, però, que no és l'únic centre penitenciari del país on es cultiva un hort, a Can Brians n'hi ha un altre en funcionament. La persona que l'impulsa m'ha convidat un dia a fer-hi una visita. Ho tinc present! També molts ànims per a ell, no ha de ser pas senzill tirar endavant un projecte així en un context d'aquestes característiques. I menys encara si no es disposa del suport institucional suficient.

Lleure Agrari a La Vanguardia

El passat divendres 30 de setembre La Vanguàrdia de Tarragona va publicar un reportatge sobre horts urbans, on em van entrevistar. Aquí teniu els enllaços, en pdf: 1, 2 i 3.

El document, redactat pel periodista Jordi Baró, supera l'enquadrament habitual en temàtica d'horticultura urbana, fent un recorregut per múltiples experiències en aquest camp. El fenòmen és certament complex, dinàmic, en constant evolució, i això queda prou reflectit en el reportatge.

Una diversitat de formes i pràctiques que ens aboca a tot un seguit de qüestions: què representen en realitat els horts urbans? Per què experimenten aquest boom? Com és que col·lectius tant diversos s'hi han interessat? Per què pren formes tant diferents i de tant ràpida evolució? Qüestions poc resoltes fins el dia d'avui, i de difícil abordatge. Com si la seva resposta es reservés pel futur...

Hospital psiquiàtric de Sant Boi: el primer hort terapèutic? (II)

En un anterior post, parlàvem d'un reportatge que havia sortit a la revista Sàpiens sobre el jardí modernista de l'antic Hospital Psiquiàtric de Sant Boi. En aquest document, es parlava de la pràctica de l'ergoteràpia com a mètode de tractament dels interns, i entre les diferents tasques en destacava una que en el nostre cas ens atreia l'atenció: el cuidat d'un hort.

En aquell post, ens preguntàvem si no seria aquest el primer hort terapèutic del nostre país, ja que era contemporani a les obres del jardí modernista, i per tant, datava de la primera dècada de 1900.

Arran d'aquesta informació, hem fet una mica de recerca bibliogràfica, comptant aquest cop amb el suport de la Vanessa Prades, també psicòloga. Entre la diversa informació que hem recopilat, en destaquen els següents punts:

1.- L'hort terapèutic del psiquiàtric de Sant Boi es remuntaria pràcticament a la seva creació, previ a la construcció del jardí modernista. Sabem que l'any 1854, un any després de l'obertura del centre, va ser annexionat un hort que tocava al recinte, propietat del Marquès de Santa Cruz. Per altra banda, el fundador i primer director del centre, Antoni Pujadas, va escriure l'any 1877 un escrit titulat "Colonia Agrícola para Manicomio", on es defensava l'activitat de l'hort com a tècnica terapèutica. Anys més tard, el 1908, la Revista Frenopática Española va decidir publicar aquest treball, afirmant que "Ninguna prueba mejor que dicho artículo para demostrar los conocimientos frenopáticos del Dr. Pujadas, que se adelantaron en mas de un cuarto de siglo a lo que es en la actualidad la última palabra de la Psiquiatria en lo referente al tratamiento de los alienados por medio de colonias agrícolas" (Fructuoso, P.A., 1982). En aquest sentit, doncs, probablement sí que fou a l'Hospital Psiquiàtric de Sant Boi on es creà el primer hort terapèutic.

2.- L'activitat de l'horticultura terapèutica forma part del conjunt d'activitats que es coneixen com a teràpia ocupacional, sovint també ergoteràpia o laborteràpia (no són sinònims exactes, però en aquest cas els considerarem com a conjunt). Tanmateix, la pràctica del cultiu d'un hort tenia unes característiques diferents de la majoria d'activitats ocupacionals: es desenvolupava a l'aire lliure. I aquest aspecte és essencial per entendre el moment històric de l'aparició d'aquest hort terapèutic, ja que coincideix amb l'higienisme. L'higienisme fou una una corrent científica-cultural de mitjans de segle XIX, que incidí en disciplines tant variades com l'urbanisme, l'arquitectura, la medicina, i en el nostre cas, la psiquiatria. I entre les múltiples idees que es van fomentar, una d'elles fou l'apreci de l'aire lliure, l'obertura a l'exterior, la circulació saludable d'aire fresc. L'hort s'esqueia amb aquesta nova percepció de la salut, més que no pas altres activitats ocupacionals en espai tancat. El següent fragment està extret d'un discurs d'Emilio Cabred, psiquiatre argentí, durant la inauguració d'un important centre psiquiàtric del seu país, l'any 1908. Es pot apreciar la idea que acabem d'exposar: La aplicación del trabajo, en todas sus formas, como modificador mental, ha venido haciéndose en escala cada vez mayor.
Sin descuidar el trabajo de los talleres, que ya funcionaban en los asilos cerrados, se ha dado la mayor amplitud posible a las faenas al aire libre, que son las más favorables para la salud del cuerpo y del espíritu, dotándose a los asilos de puertas abiertas, de grandes zonas de cultivo...

 

3.- L'antic Psiquiàtric de Salt també va desenvolupar la seva activitat ocupacional al voltant de l'horticultura. La seva creació fou posterior al psiquiàtric de Sant Boi, i data de l'any 1886, amb l'adquisició d'un mas envoltat de terres de conreu i una certa infraestructura per a la cria d'alguns animals de corral. Els inicis foren precaris, i s'utilitzà l'activitat ocupacional dels interns per compensar el poc pressupost de què es disposava per al manteniment del centre. En tot cas, l'equip del psiquiàtric partia amb un esperit ferm de posar en pràctica una filosofia assistencial basada en la teràpia a l'aire lliure i el treball ocupacional, especialment a l'hort, en la línia de les últimes tendències en psiquiatria, i de pas es feia una defensa explícita de l'estalvi econòmic que suposava per a la gestió del centre la col·laboració dels propis usuaris (Gil, Rosa Maria; Boadas, Joan, 1987).

Referències bibliogràfiques:

1. 1. Fructuoso, P.A. (1982). Almacen de razones perdidas. Historia del manicomio de Sant Boi . Editorial centífico-médica: Barcelona.


2. 2. Gil, Rosa Maria; Boadas, Joan (1987). El Psiquiàtric de Salt. Cent anys d'història. Ed. Diputació de Girona: Girona.

De la plena ocupació a la plena activitat

En aquest bloc s'ha anat assenyalant el caràcter productiu i a la vegada no laboral de l'hort urbà, i hem fet cap a diverses implicacions que això comporta. M'agradaria, en aquesta ocasió, alimentar el debat aportant un fragment d'un llibre titulat "Ethos Mundial", 2001, de Leonard Boff (en castellà té un títol diferent, no sé per què: "Ètica planetària desde el Gran Sur"), p.14:

[...] la crisi del sistema del treball: les noves formes de producció, cada cop més automatitzades, prescindeixen del treball humà; en el seu lloc, entra la màquina intel·ligent. D'aquesta manera es destrueixen llocs de treball, fent innecessaris molts treballadors, creant així un immens exèrcit d'exclosos en totes les societats mundials.

Aquesta transformació de la pròpia naturalesa del procés tecnològic exigeix un nou patró civilitzador. Hi haurà desenvolupament sense treball. La qüestió principal ja no serà el treball -que, en el futur, podrà ser un luxe d'alguns- sinó el lleure. Com passar d'una societat de la plena ocupació a una societat de la plena activitat que garanteixi la subsistència individual? Com aconseguir que el lleure sigui creatiu [productiu], que realitzi les virtualitats humanes? Doncs alliberant el treball del règim assalariat a què ha estat sotmès, i retornant-lo a la seva naturalesa original: l'activitat creadora de l'ésser humà.

Ens podem preguntar per què caram un llibre d'ètica es planteja aquest tipus de qüestions. També podem invertir la pregunta: es pot treballar des de l'ètica la crisi del sistema del treball?

De fet, quan cultivem un hort, per petit que sigui, no estarem reproduint i fomentant els valors del lleure productiu?

L'Hortiga, o com superar la dicotomia producció-consum

L'Hortiga és una iniciativa agrària interessant. En els últims anys, el món agrari català, per fer front a la deslocalització de la producció agrícola i al monopoli dels grans circuits de comercialització, ha buscat fórmules per aproximar-se al consumidor, com ara la oferta de cistelles de producte ecològic de proximitat, o bé la creació del segell Km0 i la xarxa de restaurants associats. L'objectiu ha estat crear una vinculació entre productors i consumidors que restés anonimat, i per tant, aportés compromís i fidelitat mútues.

En aquesta mateixa línia, però donant passes endavant, l'Hortiga ha aconseguit estrènyer encara més aquesta relació. I ho a partir d'una fórmula innovadora: trenca la dicotomia entre producció i consum. L'entitat disposa del propi hort i espai de distribució, i en la seva activitat integra tant la producció com el consum. I no només això, sinó que els seus membres poden exercir potencialment els dos rols, el de productor i el de consumidor. Clar, algunes persones, per les seves vides professionals, no poden dedicar massa temps a col·laborar en les tasques de l'hort; d'altres, en canvi, disposen de temps i potser van més justes de diners. A partir d'aquí, la organització interna gestiona una entesa mútua per repartir dedicació, productes i dos contractes de feina a temps parcial.

A la pàgina web de l'associació podreu llegir àmpliament i en detall la seva experiència. Una experiència que es remunta al 2009, i que se'ns presenta madurada, amb el nom definitiu d'Hortiga, la primavera d'aquest any. Qualsevol persona o col·lectiu que s'interessi per iniciar un projecte semblant, hauria de fer cap a la seva web i llegir-la de cap a peus.

Un projecte innovador, que aconsegueix crear vincle durador, compromís, significat, confiança i teixit social a l'entorn de l'activitat agrària. Però no és l'únic cas d'aquesta naturalesa. De fet, actualment, el món agrari està en ebullició, estan sorgint experiències com aquestes arreu. Moltes d'elles al voltant d'ecoxarxes locals i de la CIC, la Cooperativa Integral Catalana. Altres, com en Vicent, d' Hort Sostenible, a part de produir i distribuir cistelles ecològiques, posa a disposició horts de lleure on els hortolans cultiven una part de les verdures que ells i les seves famílies consumeixen al llarg de l'any.

Del que es tracta, d'una o altra forma, és de reduir la distància entre la producció i el consum. Però no només creant circuits curts de comercialització, amb l'objectiu de reduir intermediaris, sinó acabant directament amb la intermediació. O millor dit, acabant amb la intermediació que crea anonimat, que distancia, que homologa i estandarditza l'intercanvi. I quina millor fórmula que permetre als consumidors exercir, en la mesura que puguin o vulguin, el rol de productors.

Hospital psiquiàtric de Sant Boi: el primer hort terapèutic?

La revista Sàpiens ens ofereix, aquest mes d'agost, nº 106, un reportatge sobre els jardins modernistes de l'antic Hospital Psiquiàtric de Sant Boi de Llobregat. El document parteix d'un estudi recent on es vincula aquest recinte, d'autor desconegut, amb l'obra d'Antoni Gaudí (si us interessa el tema, feu cap a aquest article i a aquest altre, de Daniel Barbé Farré, gèoleg, i David Agulló Galilea, arquitecte, respectivament).

Des de la seva fundació, l'any 1854, l'hospital va ser un centre innovador, en l'aspecte arquitectònic però també en la concepció assistencial moderna, deslligada de la idea de reclusió, i enfocant la malaltia mental des d'una perspectiva netament científica, lliure de connotacions religioses.

Entre les pràctiques mèdiques, es va promoure l'ergoteràpia, terme que avui coneixem més habitualment com a teràpia ocupacional. L'ergoteràpia, en aquella època, era una tècnica poc coneguda a Catalunya. Tenia per objectiu reinserir els malalts mentals a partir del treball manual. Es tractava de tot un conjunt d'activitats ocupacionals com era fer el pa, rentar la roba, cuidar els jardins i, en els extensos terrenys situats a la rodalia del centre, cultivar tot tipus d'hortalisses i alimentar diferents animals de corral.

Avui en dia, són molts els centres de salut mental que focalitzen la seva activitat terapèutica en l'activitat ocupacional. Tasques que cada vegada més inclouen el treball d'un hort. Però el concepte no és nou, com hem pogut comprovar, té més de cent anys d'història. És important assenyalar, però, que el primer hort terapèutic va aparèixer coincidint amb un moviment cultural que va prendre especial rellevància al nostre país, el Modernisme. I el Modernisme parlava de la relació dels humans amb la naturalesa, de polaritat i a la vegada implicació mútua, sempre amb un rerefons romàntic de comunió. Els humans, per al Modernisme, som una manifestació de l'energia natural, que ens aproximem a la natura i ens en distanciem, en vaivé constant, atrets per la seva bellesa i a la vegada amenaçats pel seu poder (Casalmiglia, J. M., 1986). Una relació dialèctica que l'hort urbà contemporani se segueix plantejant. L'hortolà d'avui, quan és a l'hort, quan interactua amb els diferents elements de l'hort, rebutja tota pràctica que suposi dominació completa i explotació massiva. Tampoc es resigna a la contemplació passiva, quan les plagues fan aparició, o quan es produeixen inclemències meteorològiques que afecten les plantes de cultiu. L'hortolà busca incidir en l'hort, però sense imposar unilateralment, vetllant per l'equilibri i mantenint viva la dialèctica de la relació.

No sé si és casualitat, o causalitat, doncs, que confluíssin el primer hort terapèutic amb el caràcter modernista dels jardins de l'Hospital Psiquiàtric de Sant Boi. Des del punt de vista filosòfic, sembla que mantinguin una sintonia. Ho preguntarem als autors del reportatge.

El boom dels horts urbans a Catalunya: quan i per què?

(aquest escrit és la resposta per mail que li vaig donar a un periodista del Periódico davant la pregunta que em va formular sobre quan va iniciar-se el boom dels horts urbans a Catalunya i per quin motiu o motius ho va fer. Malauradament, per qüestions d'espai i de prioritats periodístiques, la resposta no va quedar degudament reflectida al reportatge. La deixo aquí.)

Primer de tot, assenyalar que els horts urbans han estat una constant al llarg de la història de la Humanitat des que hi ha ciutats, bàsicament per una qüestió d'autoabastiment. Ara bé, el fenomen actual dels horts urbans té característiques úniques, que no s'han donat mai abans, té connotacions que van més enllà de la finalitat productiva. L'hort urbà es concep ara com un espai de lleure, un lleure que tot i ser productiu es percep al marge del treball. El primer hort urbà català promogut per una institució pública va ser a Barcelona, l'any 1994, a Gràcia, i es va anomenar l'Hort de l'Avi (font). El 1997 l'Ajuntament de Barcelona va decidir habilitar la Masia de Can Mestres i fer-hi nous horts, iniciant així la xarxa d'horts urbans de la ciutat comptal. En l'actualitat, només en aquesta ciutat, ja hi ha 13 espais d'horts urbans municipals i un total de 341 parcel·les. La pràctica totalitat destinades a lleure per jubilats, però també s'han reservat alguns horts per a institucions amb finalitats terapèutiques. A Catalunya la xifra ja deu superar els 40 municipis i les 2000 parcel·les, quasi totes creades en els darrers 10 anys.

Al principi, doncs, es va iniciar l'onada amb el pretex del lleure, però es van anar adoptant altres usos, entre ells el terapèutic i l'educatiu. Actualment, ja són moltíssims els centres de salut, residències, centres ocupacionals o pre-laborals, col·legis i instituts, i fins i tot algunes universitats, que tenen horts i els inclouen en els seus programes terapèutics o educatius, respectivament. Respecte del factor terapèutic, és interessant el seu efecte positiu en la persona immigrant, o que procedeix del món rural i viu ara a la ciutat. Personalment, com a psicòleg, ho he observat en diversos casos d'hortolans a Lleure Agrari. L'hort permet reviure relacions personals o vivències del lloc d'origen, associades al contacte amb la terra, podent esdevenir així un pont entre dos móns, l'actual i el que s'ha deixat enrere. Aquesta experiència pot ajudar en l'elaboració del dol migratori, i en persones grans, on el factor migratori es suma al factor edat, l'hort pot ser un potent reforçador de la identitat.

L'hort, però, no s'esgota amb les raons que hem explicat fins ara. També és un espai on reivindicar una nova manera de fer i de relacionar-se, on s'aporten propostes ètiques, i també polítiques. La persona que es posa a cultivar un hort, sobretot si es tracta del perfil d'hortolà jove, amb nivell formatiu mig-alt i que viu en zona urbana, busca un contacte amb la natura, però un contacte amable, lent, sinèrgic, busca formar part d'aquesta natura, a través de l'hort, vol ser un element més d'aquest hort, per conviure-hi en harmonia. Si ens hi fixem, l'hort urbà contemporani és sempre un hort ecològic, ja no es concep d'altra manera. I en la pràctica ecològica, hi ha associat un fort component ètic, principis que guien l'hortolà a establir una relació integrada i sostenible amb els diferents elements de l'hort. Ètica de l'hort que és traslladable a una ètica general, sobre el conjunt de la societat. Clar, això té molta relació amb la consciència social creixent que les societats humanes estem arribant a un moment crític, en camí d'esgotar els recursos naturals i sense un horitzó definit, sobretot en aquests temps de crisi econòmica. Cultivar un hort té molt a veure amb això, quan es posa sistema de goter o encoixinat per estalviar aigua, quan s'utilitzen productes ecològics o la combinació de cultius per controlar les plagues sense danyar els demés éssers vius, quan s'utilitza la fanga en comptes del llaurat motoritzat, etc. L'hort és com si fos una maqueta del que podria ser una societat sostenible, pacífica, diversa, acollidora.

I de l'hort ètic al polític només hi ha un pas, i efectivament, molts moviments socials alternatius utilitzen l'hort com a espai simbòlic on projectar els seus programes i reivindicacions polítiques. L'hort de la Plaça de Catalunya, durant l'acampada del moviment del 15M, va representar una bandera del moviment. [tinc dos posts sobre aquest hort, 1 i 2].

Diguem, com a síntesi, que l'èxit de l'hort urbà és degut a la seva capacitat de satisfer tota una sèrie de necessitats socials i donar veu a un conjunt de propostes ètiques i polítiques que cerquen de forma més o menys conscient una alternativa al sistema actual.

El boom dels horts urbans a Catalunya: quan i per què? de Albert Vidal i Raventós està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a www.lleureagrari.cat