La revista Sàpiens ens ofereix, aquest mes d'agost, nº 106, un reportatge sobre els jardins modernistes de l'antic Hospital Psiquiàtric de Sant Boi de Llobregat. El document parteix d'un estudi recent on es vincula aquest recinte, d'autor desconegut, amb l'obra d'Antoni Gaudí (si us interessa el tema, feu cap a aquest article i a aquest altre, de Daniel Barbé Farré, gèoleg, i David Agulló Galilea, arquitecte, respectivament).
Des de la seva fundació, l'any 1854, l'hospital va ser un centre innovador, en l'aspecte arquitectònic però també en la concepció assistencial moderna, deslligada de la idea de reclusió, i enfocant la malaltia mental des d'una perspectiva netament científica, lliure de connotacions religioses.
Entre les pràctiques mèdiques, es va promoure l'ergoteràpia, terme que avui coneixem més habitualment com a teràpia ocupacional. L'ergoteràpia, en aquella època, era una tècnica poc coneguda a Catalunya. Tenia per objectiu reinserir els malalts mentals a partir del treball manual. Es tractava de tot un conjunt d'activitats ocupacionals com era fer el pa, rentar la roba, cuidar els jardins i, en els extensos terrenys situats a la rodalia del centre, cultivar tot tipus d'hortalisses i alimentar diferents animals de corral.
Avui en dia, són molts els centres de salut mental que focalitzen la seva activitat terapèutica en l'activitat ocupacional. Tasques que cada vegada més inclouen el treball d'un hort. Però el concepte no és nou, com hem pogut comprovar, té més de cent anys d'història. És important assenyalar, però, que el primer hort terapèutic va aparèixer coincidint amb un moviment cultural que va prendre especial rellevància al nostre país, el Modernisme. I el Modernisme parlava de la relació dels humans amb la naturalesa, de polaritat i a la vegada implicació mútua, sempre amb un rerefons romàntic de comunió. Els humans, per al Modernisme, som una manifestació de l'energia natural, que ens aproximem a la natura i ens en distanciem, en vaivé constant, atrets per la seva bellesa i a la vegada amenaçats pel seu poder (Casalmiglia, J. M., 1986). Una relació dialèctica que l'hort urbà contemporani se segueix plantejant. L'hortolà d'avui, quan és a l'hort, quan interactua amb els diferents elements de l'hort, rebutja tota pràctica que suposi dominació completa i explotació massiva. Tampoc es resigna a la contemplació passiva, quan les plagues fan aparició, o quan es produeixen inclemències meteorològiques que afecten les plantes de cultiu. L'hortolà busca incidir en l'hort, però sense imposar unilateralment, vetllant per l'equilibri i mantenint viva la dialèctica de la relació.
No sé si és casualitat, o causalitat, doncs, que confluíssin el primer hort terapèutic amb el caràcter modernista dels jardins de l'Hospital Psiquiàtric de Sant Boi. Des del punt de vista filosòfic, sembla que mantinguin una sintonia. Ho preguntarem als autors del reportatge.
Des de la seva fundació, l'any 1854, l'hospital va ser un centre innovador, en l'aspecte arquitectònic però també en la concepció assistencial moderna, deslligada de la idea de reclusió, i enfocant la malaltia mental des d'una perspectiva netament científica, lliure de connotacions religioses.
Entre les pràctiques mèdiques, es va promoure l'ergoteràpia, terme que avui coneixem més habitualment com a teràpia ocupacional. L'ergoteràpia, en aquella època, era una tècnica poc coneguda a Catalunya. Tenia per objectiu reinserir els malalts mentals a partir del treball manual. Es tractava de tot un conjunt d'activitats ocupacionals com era fer el pa, rentar la roba, cuidar els jardins i, en els extensos terrenys situats a la rodalia del centre, cultivar tot tipus d'hortalisses i alimentar diferents animals de corral.
Avui en dia, són molts els centres de salut mental que focalitzen la seva activitat terapèutica en l'activitat ocupacional. Tasques que cada vegada més inclouen el treball d'un hort. Però el concepte no és nou, com hem pogut comprovar, té més de cent anys d'història. És important assenyalar, però, que el primer hort terapèutic va aparèixer coincidint amb un moviment cultural que va prendre especial rellevància al nostre país, el Modernisme. I el Modernisme parlava de la relació dels humans amb la naturalesa, de polaritat i a la vegada implicació mútua, sempre amb un rerefons romàntic de comunió. Els humans, per al Modernisme, som una manifestació de l'energia natural, que ens aproximem a la natura i ens en distanciem, en vaivé constant, atrets per la seva bellesa i a la vegada amenaçats pel seu poder (Casalmiglia, J. M., 1986). Una relació dialèctica que l'hort urbà contemporani se segueix plantejant. L'hortolà d'avui, quan és a l'hort, quan interactua amb els diferents elements de l'hort, rebutja tota pràctica que suposi dominació completa i explotació massiva. Tampoc es resigna a la contemplació passiva, quan les plagues fan aparició, o quan es produeixen inclemències meteorològiques que afecten les plantes de cultiu. L'hortolà busca incidir en l'hort, però sense imposar unilateralment, vetllant per l'equilibri i mantenint viva la dialèctica de la relació.
No sé si és casualitat, o causalitat, doncs, que confluíssin el primer hort terapèutic amb el caràcter modernista dels jardins de l'Hospital Psiquiàtric de Sant Boi. Des del punt de vista filosòfic, sembla que mantinguin una sintonia. Ho preguntarem als autors del reportatge.
1 comments:
He mantingut un debat per correu electrònic amb els dos autors de l'estudi, sobretot amb en Daniel Barbé Farré.
Ha estat un contacte molt fèrtil per la meva part. Molt probablement, el Modernisme, com a moviment, no va tenir mai una connexió directa amb la horticultura urbana, però sí que es van establir ponts a partir d'altres nodes. He iniciat una recerca en aquesta direcció. Si dóna algun fruit miraré de fer-ne algun article pel bloc.
Publica un comentari a l'entrada