18/12/11

Un hort entre amics

Tradicionalment, l'hort urbà s'ha associat a l'hort familiar, com si fóssin pràctiques equivalents. I en certa manera, ha estat majoritàriament així. L'hortolà, quan cultiva, pensa sobretot en proveïr casa seva, en oferir els produtes als membres de la seva família. Veïns, amics o propietaris (si l'hort no pertany a l'hortolà) també poden compartir part de la collita, però més ocasionalment.

En relació al treball a l'hort, la figura més freqüent és la d'un hortolà solitari, que cultiva el seu propi espai i s'aplega amb altres hortolans només en l'estona del descans, en un espai comú. També és freqüent el cultiu en parella, o bé de forma intergeneracional, però quasi sempre en el marc familiar. Fora d'aquest àmbit, pel que he comprovat personalment, és poc habitual compartir el cultiu de l'hort.

Al llarg d'aquests tres anys, però, a Lleure Agrari hi ha hagut diversos intents per tirar endavant un hort entre amics. La majoria, això sí, han durat menys d'un any. En alguns casos, un dels membres de la colla ha anat assumint cada vegada més responsabilitat i ha acabat gestionant l'hort tot sol. En altres casos, el grup sencer ha abandonat el projecte, sovint després de crear-se malentesos i distanciament mutu entre els seus membres. Alguns horts entre amics han reeixit, això també. Però es pot dir que no ho han tingut fàcil.

Fa un parell de setmanes, tres amics van fer cap al centre per agafar un hort de 200 m2 i cultivar-lo entre els tres. Vam estar parlant de com s'organitzarien, i els vaig advertir de la complexitat que haurien d'afrontar:

1. Tres amics són tres famílies, normalment. I la família és una unitat grupal més poderosa que el grup d'amics: en el seu dia, es va crear per regular la propietat privada, sobretot la propietat de les terres de cultiu. Cal ser conscient d'aquesta realitat cultural i econòmica, que encara que ens sembli tant poc evident, està ben gravada al nostre insconscient i pot jugar-nos una mala passada quan pretenguem compartir innocentment un hort de lleure.

Una de les mesures més eficaces per superar aquest handicap és dividir l'hort en funció de les unitats familiars. Cada amic cultiva el seu tros, i en tot cas pot donar un cop de mà als seus companys si aquests el requereixen, o acceptar la seva collita si hi ha excedent. Algú pot pensar que és una mesura individualista, separadora; i tindria raó. Però és coherent amb l'estructura de la nostra societat, i per tant, a la pràctica, és més viable que el cultiu en equip. De totes maneres, si s'és valent i voluntariós, i es vol treballar una amistat més madura, es pot provar de crear aquest equip de cultiu.

2. Cal assumir, també, que l'hort no és una cosa estàtica o previsible. L'hort és un ecosistema dinàmic i interactiu, fluctuant, que cal vetllar constantment. Molts hortolans novells ho descobreixen aviat, quan algun dels elements de l'hort pren velocitat i se'ls desborda. Una plaga d'oruga, herbes que tapen els cultius, tomaqueres que no s'han esporgat a temps i han perdut la flor, etc. Situacions poc encoratjadores i encara més difícils de gestionar si és entre un grup d'amics sense experiència en el cultiu, ja que crea malentesos.

3. L'hort intensifica la interacció, la comunicació, el contacte. Passa amb les famílies, i també ha de passar amb els amics si es vol que l'hort tiri endavant. Cultivar un hort entre amics no és anar a prendre una copa, o trobar-se per sopar els dissabtes al vespre. En cap cas. L'hort entre amics requereix treball en equip, tot i que no sempre en grup. És a dir, un dia hi vaig jo, l'altre dia hi vas tu, però coordinats. Comunicació i transparència, tanta com es pugui.

4. Generositat, responsabilitat i confiança: Cal ser generós en el temps dedicat al cuidat de l'hort, i també en el moment del repartiment de la collita. Cal ser responsable, assumir la gestió com a pròpia. Cal confiar, també, que els teus companys seran responsables i generosos com ho ets tu.

Cultivar amb la família, o per la família, és una experiència enriquidora i profunda. Amb els amics, a més, pot ser transformadora. Però hi ha riscos que s'han de tenir presents, alguns dels quals he intentat descriure.

13/11/11

Another year

Us deixo la pel·lícula Another year. Com ja delata el títol, tracta de la quotidianitat, d'un any més en la vida d'un matrimoni entranyable, que cuida el seu hort mentre cuida la gent que els envolta, el seu fill, la seva nova parella, els amics...


Família i amistat. Alegria i tristesa. Esperança i desànim. Soledat. I l'hort com a escenari on fer transcórrer aquesta quotidianitat.

A sota, podeu clicar per veure la pel·lícula online a través de Megavídeo


12/10/11

Els orígens llibertaris de l'hort escolar

En un capítol del llibre L'hort Escolar Ecològic, de Montse Escutia (2009), podem llegir el següent fragment, en referència als orígens de l'hort escolar:

En els darrers anys, hem vist com l'hort ha entrat amb força a les escoles. A la dècada dels noranta, semblava una fita impossible i només uns quants agosarats molt convençuts es veien amb cor de tirar endavant un projecte tant innovador.

Era la conseqüència lògica d'una societat que volia tornar a establir lligams amb la terra. Els primers, als anys setanta, havien estat els hippies, massa transgressors, però, a poc a poc, hi va haver més gent que cercava desestressar-secultivant un petit tros de terra. El llibre de John Seymour La Vida en el Campo y El Horticultor Autosuficiente feia furor entre les persones que veien en el retorn a les zones rurals una alternativa a la vida massa accelerada de la ciutat. L'hort es generalitzava entre la classe mitjana i, tard o d'hora, havia d'arribar a l'escola.

L'autora parteix d'un supòsit equivocat: l'hort escolar és molt més antic, es remunta al primer terç del segle XX. Certament, les implicacions de l'hort actual no són les mateixes que l'hort de fa setanta o vuitanta anys, sobretot respecte dels valors de la sostenibilitat i l'ecologisme, que sí que tenen el seu origen en el moviment hippie de finals dels 60 i la crisi del petroli de principis dels anys 70.

Tanmateix, l'ús de l'hort com a eina pedagògica pertany a l'Escola Racionalista, a Catalunya impulsada per Ferrer i Guàrdia a través del moviment de l'Escola Moderna. Aquest moviment pedagògic es basava en les idees de Fourier i Kropotkin, que defensaven el coneixement racional i empíric, pràctic, enfront del dogmàtic i metafísic, així com l'ètica de la solidaritat i l'ajuda mútua.

No és casualitat que tornem a topar amb la figura de Kropotkin. Vegeu el post que se li va dedicar quan es parlava dels horts obrers de Salt, contemporanis als primers horts escolars.

Un cas documentat d'hort escolar fou el de l'escola Moderna de la Torrassa, on hi treballà la coneguda pedagoga racionalista Concepción Ocaña (Font). En aquest centre hi havia un hort escolar, amb arbres fruiters. L'Escola Moderna de la Torrassa va passar a formar part, l'any 1936, del Consell Escolar de l'Escola Nova Unificada, el CENU, una institució que tenia per finalitat crear una escola nova, gratuïta, única, amb coeducació i en llengua catalana. I en el seu pla d'ensenyament, se suggeria que "dediquessin gran atenció al treball agrícola i a l'hort escolar." Tal com s'explica en altres apartats del Pla, es donava una importància notable al treball al camp o a l'hort, perquè es considerava un mitjà -sens dubte el millor- per adquirir altres coneixements i per eixamplar la formació de la persona.

Com veiem, l'hort escolar ja era una realitat ben viva en aquella societat catalana convulsa i modernitzadora, en transformació constant i en ebullició creativa, del primer terç del segle XX. Malauradament, la destrucció que va suposar la victòria del feixisme espanyol, acabà amb mig segle de progrés, del qual sovint sembla que encara no ens hàgim recuperat.

Més recentment, als 50, l'hort escolar va ser present en el model d'escola lliure del pedagog francès Célestin Freinet. L'ensenyament científic, assegurava, havia d'arrelar-se en l'activitat tècnica, pràctica, manual, essent l'hort un mitjà pedagògic fonamental on treballar pensament i acció, on practicar el càlcul viu.


3/10/11

Horts en presons


L'hort ha estat utilitzat al llarg de la història en molts àmbits i perseguint múltiples objectius. En aquest post traçarem dues pinzellades de l'hort en un centre penitenciari, a partir de dos casos, l'antiga presó de dones de les Corts de Barcelona, i la presó de Picassent, a València.


Aquí podeu veure dues imatges de l'extens hort de la presó de Les Corts, datades de 1944. Aquest centre va posar-se en funcionament el 1936, durant la República, i va tenir continuïtat fins l'any 1955. Foren uns anys molt durs, sobretot a partir de 1939, amb una cruenta repressió política. Una part significativa de les dones que residien al centre eren preses polítiques, els primers tres anys de signe dretà o bé del POUM, i a partir de 1939 foren preses republicanes (incloses altra vegada les del POUM...). Entre el 1939 i el 1940 s'hi van afusellar onze dones. (Font)

Amb tota probabilitat, l'activitat de l'hort era un treball forçat, que cercava una finalitat punitiva, esclavitzant. L'hort de la presó de dones de Les Corts va ser un hort repressiu, una eina al servei del càstig i la opressió pròpies del règim dictatorial franquista.

El segon cas que presentem afortunadament és prou diferent. L'hort de la presó de Picassent, en funcionament des de setembre de 2007. Hi participen uns 20 interns de forma voluntària, i compta amb el suport financer de l'Obra Social de La Caixa. La filosofia d'aquest hort, explicada al bloc de l'associació valenciana Sembra en Saó, segueix la línia dels horts terapèutics orientats a col·lectius en situació de risc d'exclusió social. Així defineixen els objectius i els beneficis que pensen que aporta aquest hort:

Creiem que este projecte pot ajudar a millorar les condicions de vida dels interns, perquè estem convençuts que el cuidat d’un hort aporta beneficis immediats per a la salut física i mental. A més, l’hort pot ajudar a millorar les relacions personals entre els participants, també amb els membres del personal del centre, perquè la presa de decisions i el treball en equip fomenten la comunicació i la camaraderia. El cuidat d’un hort ecològic pot proporcionar-los uns coneixements generals relacionats amb el medi ambient i la societat, fomentant així la seua sensibilització cap als problemes ambientals (especialment cap aquells lligats a l’Horta de València) i generant en ells uns hàbits de vida saludables i sostenibles.

El projecte té també una gran utilitat social, perquè proporciona als participants una formació bàsica que pot ajudar-los a trobar ocupacions relacionades amb l’agricultura ecològica i el medi ambient.

En definitiva, es pretén reforçar l’autoestima dels interns i millorar les seues condicions de vida, ampliant les perspectives laborals i socials de la seua futura vida en llibertat.


Felicitats per tirar endavant un projecte tant potent com aquest. Tinc constància, però, que no és l'únic centre penitenciari del país on es cultiva un hort, a Can Brians n'hi ha un altre en funcionament. La persona que l'impulsa m'ha convidat un dia a fer-hi una visita. Ho tinc present! També molts ànims per a ell, no ha de ser pas senzill tirar endavant un projecte així en un context d'aquestes característiques. I menys encara si no es disposa del suport institucional suficient.

2/10/11

Lleure Agrari a La Vanguardia


El passat divendres 30 de setembre La Vanguàrdia de Tarragona va publicar un reportatge sobre horts urbans, on em van entrevistar. Aquí teniu els enllaços, en pdf: 1, 2 i 3.


El document, redactat pel periodista Jordi Baró, supera l'enquadrament habitual en temàtica d'horticultura urbana, fent un recorregut per múltiples experiències en aquest camp. El fenòmen és certament complex, dinàmic, en constant evolució, i això queda prou reflectit en el reportatge.

Una diversitat de formes i pràctiques que ens aboca a tot un seguit de qüestions: què representen en realitat els horts urbans? Per què experimenten aquest boom? Com és que col·lectius tant diversos s'hi han interessat? Per què pren formes tant diferents i de tant ràpida evolució? Qüestions poc resoltes fins el dia d'avui, i de difícil abordatge. Com si la seva resposta es reservés pel futur...

12/9/11

Hospital psiquiàtric de Sant Boi: el primer hort terapèutic? (II)


En un anterior post, parlàvem d'un reportatge que havia sortit a la revista Sàpiens sobre el jardí modernista de l'antic Hospital Psiquiàtric de Sant Boi. En aquest document, es parlava de la pràctica de l'ergoteràpia com a mètode de tractament dels interns, i entre les diferents tasques en destacava una que en el nostre cas ens atreia l'atenció: el cuidat d'un hort.

En aquell post, ens preguntàvem si no seria aquest el primer hort terapèutic del nostre país, ja que era contemporani a les obres del jardí modernista, i per tant, datava de la primera dècada de 1900.

Arran d'aquesta informació, hem fet una mica de recerca bibliogràfica, comptant aquest cop amb el suport de la Vanessa Prades, també psicòloga. Entre la diversa informació que hem recopilat, en destaquen els següents punts:



  • 1.- L'hort terapèutic del psiquiàtric de Sant Boi es remuntaria pràcticament a la seva creació, previ a la construcció del jardí modernista. Sabem que l'any 1854, un any després de l'obertura del centre, va ser annexionat un hort que tocava al recinte, propietat del Marquès de Santa Cruz. Per altra banda, el fundador i primer director del centre, Antoni Pujadas, va escriure l'any 1877 un escrit titulat "Colonia Agrícola para Manicomio", on es defensava l'activitat de l'hort com a tècnica terapèutica. Anys més tard, el 1908, la Revista Frenopática Española va decidir publicar aquest treball, afirmant que "Ninguna prueba mejor que dicho artículo para demostrar los conocimientos frenopáticos del Dr. Pujadas, que se adelantaron en mas de un cuarto de siglo a lo que es en la actualidad la última palabra de la Psiquiatria en lo referente al tratamiento de los alienados por medio de colonias agrícolas" (Fructuoso, P.A., 1982). En aquest sentit, doncs, probablement sí que fou a l'Hospital Psiquiàtric de Sant Boi on es creà el primer hort terapèutic.



  • 2.- L'activitat de l'horticultura terapèutica forma part del conjunt d'activitats que es coneixen com a teràpia ocupacional, sovint també ergoteràpia o laborteràpia (no són sinònims exactes, però en aquest cas els considerarem com a conjunt). Tanmateix, la pràctica del cultiu d'un hort tenia unes característiques diferents de la majoria d'activitats ocupacionals: es desenvolupava a l'aire lliure. I aquest aspecte és essencial per entendre el moment històric de l'aparició d'aquest hort terapèutic, ja que coincideix amb l'higienisme. L'higienisme fou una una corrent científica-cultural de mitjans de segle XIX, que incidí en disciplines tant variades com l'urbanisme, l'arquitectura, la medicina, i en el nostre cas, la psiquiatria. I entre les múltiples idees que es van fomentar, una d'elles fou l'apreci de l'aire lliure, l'obertura a l'exterior, la circulació saludable d'aire fresc. L'hort s'esqueia amb aquesta nova percepció de la salut, més que no pas altres activitats ocupacionals en espai tancat. El següent fragment està extret d'un discurs d'Emilio Cabred, psiquiatre argentí, durant la inauguració d'un important centre psiquiàtric del seu país, l'any 1908. Es pot apreciar la idea que acabem d'exposar: La aplicación del trabajo, en todas sus formas, como modificador mental, ha venido haciéndose en escala cada vez mayor.
    Sin descuidar el trabajo de los talleres, que ya funcionaban en los asilos cerrados, se ha dado la mayor amplitud posible a las faenas al aire libre, que son las más favorables para la salud del cuerpo y del espíritu, dotándose a los asilos de puertas abiertas, de grandes zonas de cultivo...

  •  


  • 3.- L'antic Psiquiàtric de Salt també va desenvolupar la seva activitat ocupacional al voltant de l'horticultura. La seva creació fou posterior al psiquiàtric de Sant Boi, i data de l'any 1886, amb l'adquisició d'un mas envoltat de terres de conreu i una certa infraestructura per a la cria d'alguns animals de corral. Els inicis foren precaris, i s'utilitzà l'activitat ocupacional dels interns per compensar el poc pressupost de què es disposava per al manteniment del centre. En tot cas, l'equip del psiquiàtric partia amb un esperit ferm de posar en pràctica una filosofia assistencial basada en la teràpia a l'aire lliure i el treball ocupacional, especialment a l'hort, en la línia de les últimes tendències en psiquiatria, i de pas es feia una defensa explícita de l'estalvi econòmic que suposava per a la gestió del centre la col·laboració dels propis usuaris (Gil, Rosa Maria; Boadas, Joan, 1987).


  • Referències bibliogràfiques:

    1. 1. Fructuoso, P.A. (1982). Almacen de razones perdidas. Historia del manicomio de Sant Boi . Editorial centífico-médica: Barcelona.

    2. 2. Gil, Rosa Maria; Boadas, Joan (1987). El Psiquiàtric de Salt. Cent anys d'història. Ed. Diputació de Girona: Girona.

    10/9/11

    De la plena ocupació a la plena activitat

    En aquest bloc s'ha anat assenyalant el caràcter productiu i a la vegada no laboral de l'hort urbà, i hem fet cap a diverses implicacions que això comporta. M'agradaria, en aquesta ocasió, alimentar el debat aportant un fragment d'un llibre titulat "Ethos Mundial", 2001, de Leonard Boff (en castellà té un títol diferent, no sé per què: "Ètica planetària desde el Gran Sur"), p.14:


    [...] la crisi del sistema del treball: les noves formes de producció, cada cop més automatitzades, prescindeixen del treball humà; en el seu lloc, entra la màquina intel·ligent. D'aquesta manera es destrueixen llocs de treball, fent innecessaris molts treballadors, creant així un immens exèrcit d'exclosos en totes les societats mundials.

    Aquesta transformació de la pròpia naturalesa del procés tecnològic exigeix un nou patró civilitzador. Hi haurà desenvolupament sense treball. La qüestió principal ja no serà el treball -que, en el futur, podrà ser un luxe d'alguns- sinó el lleure. Com passar d'una societat de la plena ocupació a una societat de la plena activitat que garanteixi la subsistència individual? Com aconseguir que el lleure sigui creatiu [productiu], que realitzi les virtualitats humanes? Doncs alliberant el treball del règim assalariat a què ha estat sotmès, i retornant-lo a la seva naturalesa original: l'activitat creadora de l'ésser humà.


    Ens podem preguntar per què caram un llibre d'ètica es planteja aquest tipus de qüestions. També podem invertir la pregunta: es pot treballar des de l'ètica la crisi del sistema del treball?

    De fet, quan cultivem un hort, per petit que sigui, no estarem reproduint i fomentant els valors del lleure productiu?

    28/8/11

    L'Hortiga, o com superar la dicotomia producció-consum


    L'Hortiga és una iniciativa agrària interessant. En els últims anys, el món agrari català, per fer front a la deslocalització de la producció agrícola i al monopoli dels grans circuits de comercialització, ha buscat fórmules per aproximar-se al consumidor, com ara la oferta de cistelles de producte ecològic de proximitat, o bé la creació del segell Km0 i la xarxa de restaurants associats. L'objectiu ha estat crear una vinculació entre productors i consumidors que restés anonimat, i per tant, aportés compromís i fidelitat mútues.

    En aquesta mateixa línia, però donant passes endavant, l'Hortiga ha aconseguit estrènyer encara més aquesta relació. I ho a partir d'una fórmula innovadora: trenca la dicotomia entre producció i consum. L'entitat disposa del propi hort i espai de distribució, i en la seva activitat integra tant la producció com el consum. I no només això, sinó que els seus membres poden exercir potencialment els dos rols, el de productor i el de consumidor. Clar, algunes persones, per les seves vides professionals, no poden dedicar massa temps a col·laborar en les tasques de l'hort; d'altres, en canvi, disposen de temps i potser van més justes de diners. A partir d'aquí, la organització interna gestiona una entesa mútua per repartir dedicació, productes i dos contractes de feina a temps parcial.

    A la pàgina web de l'associació podreu llegir àmpliament i en detall la seva experiència. Una experiència que es remunta al 2009, i que se'ns presenta madurada, amb el nom definitiu d'Hortiga, la primavera d'aquest any. Qualsevol persona o col·lectiu que s'interessi per iniciar un projecte semblant, hauria de fer cap a la seva web i llegir-la de cap a peus.


    Un projecte innovador, que aconsegueix crear vincle durador, compromís, significat, confiança i teixit social a l'entorn de l'activitat agrària. Però no és l'únic cas d'aquesta naturalesa. De fet, actualment, el món agrari està en ebullició, estan sorgint experiències com aquestes arreu. Moltes d'elles al voltant d'ecoxarxes locals i de la CIC, la Cooperativa Integral Catalana. Altres, com en Vicent, d' Hort Sostenible, a part de produir i distribuir cistelles ecològiques, posa a disposició horts de lleure on els hortolans cultiven una part de les verdures que ells i les seves famílies consumeixen al llarg de l'any.

    Del que es tracta, d'una o altra forma, és de reduir la distància entre la producció i el consum. Però no només creant circuits curts de comercialització, amb l'objectiu de reduir intermediaris, sinó acabant directament amb la intermediació. O millor dit, acabant amb la intermediació que crea anonimat, que distancia, que homologa i estandarditza l'intercanvi. I quina millor fórmula que permetre als consumidors exercir, en la mesura que puguin o vulguin, el rol de productors.

    23/8/11

    Hospital psiquiàtric de Sant Boi: el primer hort terapèutic?

    La revista Sàpiens ens ofereix, aquest mes d'agost, nº 106, un reportatge sobre els jardins modernistes de l'antic Hospital Psiquiàtric de Sant Boi de Llobregat. El document parteix d'un estudi recent on es vincula aquest recinte, d'autor desconegut, amb l'obra d'Antoni Gaudí (si us interessa el tema, feu cap a aquest article i a aquest altre, de Daniel Barbé Farré, gèoleg, i David Agulló Galilea, arquitecte, respectivament).

    Des de la seva fundació, l'any 1854, l'hospital va ser un centre innovador, en l'aspecte arquitectònic però també en la concepció assistencial moderna, deslligada de la idea de reclusió, i enfocant la malaltia mental des d'una perspectiva netament científica, lliure de connotacions religioses.

    Entre les pràctiques mèdiques, es va promoure l'ergoteràpia, terme que avui coneixem més habitualment com a teràpia ocupacional. L'ergoteràpia, en aquella època, era una tècnica poc coneguda a Catalunya. Tenia per objectiu reinserir els malalts mentals a partir del treball manual. Es tractava de tot un conjunt d'activitats ocupacionals com era fer el pa, rentar la roba, cuidar els jardins i, en els extensos terrenys situats a la rodalia del centre, cultivar tot tipus d'hortalisses i alimentar diferents animals de corral.

    Avui en dia, són molts els centres de salut mental que focalitzen la seva activitat terapèutica en l'activitat ocupacional. Tasques que cada vegada més inclouen el treball d'un hort. Però el concepte no és nou, com hem pogut comprovar, té més de cent anys d'història. És important assenyalar, però, que el primer hort terapèutic va aparèixer coincidint amb un moviment cultural que va prendre especial rellevància al nostre país, el Modernisme. I el Modernisme parlava de la relació dels humans amb la naturalesa, de polaritat i a la vegada implicació mútua, sempre amb un rerefons romàntic de comunió. Els humans, per al Modernisme, som una manifestació de l'energia natural, que ens aproximem a la natura i ens en distanciem, en vaivé constant, atrets per la seva bellesa i a la vegada amenaçats pel seu poder (Casalmiglia, J. M., 1986). Una relació dialèctica que l'hort urbà contemporani se segueix plantejant. L'hortolà d'avui, quan és a l'hort, quan interactua amb els diferents elements de l'hort, rebutja tota pràctica que suposi dominació completa i explotació massiva. Tampoc es resigna a la contemplació passiva, quan les plagues fan aparició, o quan es produeixen inclemències meteorològiques que afecten les plantes de cultiu. L'hortolà busca incidir en l'hort, però sense imposar unilateralment, vetllant per l'equilibri i mantenint viva la dialèctica de la relació.

    No sé si és casualitat, o causalitat, doncs, que confluíssin el primer hort terapèutic amb el caràcter modernista dels jardins de l'Hospital Psiquiàtric de Sant Boi. Des del punt de vista filosòfic, sembla que mantinguin una sintonia. Ho preguntarem als autors del reportatge.

    21/8/11

    El boom dels horts urbans a Catalunya: quan i per què?

    (aquest escrit és la resposta per mail que li vaig donar a un periodista del Periódico davant la pregunta que em va formular sobre quan va iniciar-se el boom dels horts urbans a Catalunya i per quin motiu o motius ho va fer. Malauradament, per qüestions d'espai i de prioritats periodístiques, la resposta no va quedar degudament reflectida al reportatge. La deixo aquí.)

    Primer de tot, assenyalar que els horts urbans han estat una constant al llarg de la història de la Humanitat des que hi ha ciutats, bàsicament per una qüestió d'autoabastiment. Ara bé, el fenomen actual dels horts urbans té característiques úniques, que no s'han donat mai abans, té connotacions que van més enllà de la finalitat productiva. L'hort urbà es concep ara com un espai de lleure, un lleure que tot i ser productiu es percep al marge del treball. El primer hort urbà català promogut per una institució pública va ser a Barcelona, l'any 1994, a Gràcia, i es va anomenar l'Hort de l'Avi (font). El 1997 l'Ajuntament de Barcelona va decidir habilitar la Masia de Can Mestres i fer-hi nous horts, iniciant així la xarxa d'horts urbans de la ciutat comptal. En l'actualitat, només en aquesta ciutat, ja hi ha 13 espais d'horts urbans municipals i un total de 341 parcel·les. La pràctica totalitat destinades a lleure per jubilats, però també s'han reservat alguns horts per a institucions amb finalitats terapèutiques. A Catalunya la xifra ja deu superar els 40 municipis i les 2000 parcel·les, quasi totes creades en els darrers 10 anys.

    Al principi, doncs, es va iniciar l'onada amb el pretex del lleure, però es van anar adoptant altres usos, entre ells el terapèutic i l'educatiu. Actualment, ja són moltíssims els centres de salut, residències, centres ocupacionals o pre-laborals, col·legis i instituts, i fins i tot algunes universitats, que tenen horts i els inclouen en els seus programes terapèutics o educatius, respectivament. Respecte del factor terapèutic, és interessant el seu efecte positiu en la persona immigrant, o que procedeix del món rural i viu ara a la ciutat. Personalment, com a psicòleg, ho he observat en diversos casos d'hortolans a Lleure Agrari. L'hort permet reviure relacions personals o vivències del lloc d'origen, associades al contacte amb la terra, podent esdevenir així un pont entre dos móns, l'actual i el que s'ha deixat enrere. Aquesta experiència pot ajudar en l'elaboració del dol migratori, i en persones grans, on el factor migratori es suma al factor edat, l'hort pot ser un potent reforçador de la identitat.

    L'hort, però, no s'esgota amb les raons que hem explicat fins ara. També és un espai on reivindicar una nova manera de fer i de relacionar-se, on s'aporten propostes ètiques, i també polítiques. La persona que es posa a cultivar un hort, sobretot si es tracta del perfil d'hortolà jove, amb nivell formatiu mig-alt i que viu en zona urbana, busca un contacte amb la natura, però un contacte amable, lent, sinèrgic, busca formar part d'aquesta natura, a través de l'hort, vol ser un element més d'aquest hort, per conviure-hi en harmonia. Si ens hi fixem, l'hort urbà contemporani és sempre un hort ecològic, ja no es concep d'altra manera. I en la pràctica ecològica, hi ha associat un fort component ètic, principis que guien l'hortolà a establir una relació integrada i sostenible amb els diferents elements de l'hort. Ètica de l'hort que és traslladable a una ètica general, sobre el conjunt de la societat. Clar, això té molta relació amb la consciència social creixent que les societats humanes estem arribant a un moment crític, en camí d'esgotar els recursos naturals i sense un horitzó definit, sobretot en aquests temps de crisi econòmica. Cultivar un hort té molt a veure amb això, quan es posa sistema de goter o encoixinat per estalviar aigua, quan s'utilitzen productes ecològics o la combinació de cultius per controlar les plagues sense danyar els demés éssers vius, quan s'utilitza la fanga en comptes del llaurat motoritzat, etc. L'hort és com si fos una maqueta del que podria ser una societat sostenible, pacífica, diversa, acollidora.

    I de l'hort ètic al polític només hi ha un pas, i efectivament, molts moviments socials alternatius utilitzen l'hort com a espai simbòlic on projectar els seus programes i reivindicacions polítiques. L'hort de la Plaça de Catalunya, durant l'acampada del moviment del 15M, va representar una bandera del moviment. [tinc dos posts sobre aquest hort, 1 i 2].

    Diguem, com a síntesi, que l'èxit de l'hort urbà és degut a la seva capacitat de satisfer tota una sèrie de necessitats socials i donar veu a un conjunt de propostes ètiques i polítiques que cerquen de forma més o menys conscient una alternativa al sistema actual.

    Llicència de Creative Commons
    El boom dels horts urbans a Catalunya: quan i per què? de Albert Vidal i Raventós està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 No adaptada de Creative Commons
    Creat a partir d'una obra disponible a www.lleureagrari.cat

    18/8/11

    Reportatge al Periódico de Catalunya

    El dilluns 11 d'agost sortia aquest reportatge sobre horts urbans al Periódico de Catalunya, on vaig col·laborar com a expert en el tema.

    Mauricio Bernal, el periodista que va redactar el reportatge, es va posar en contacte amb mi per realitzar-me una sèrie de preguntes sobre el fenòmen dels horts urbans a Catalunya. Vaig complementar les respostes amb informació que he anat recollint des de l'estiu de 2008, primer formant equip amb dos companys de Vilafranca, i posteriorment, a partir de 2009, pel meu compte, cercant per la xarxa, visitant personalment horts urbans en diversos indrets del país, desenvolupant la meva pròpia experiència amb Lleure Agrari, entrevistant molts hortolans, escoltant les seves opinions i vivències, analitzant-les, i finalment teixint poc a poc una xarxa de coneguts amb qui anar intercanviant informació del tema.

    L'article d'El Periódico és encapçalat per un titular provocador: l'ecologisme propicia una nova generació de pagesos urbans. És en realitat ecologisme el que explica el boom dels horts urbans? No resulta fàcil respondre aquesta pregunta. Per un costat, constatem que el moviment ecologista organitzat a Catalunya no s'ha implicat de forma decisiva en la proliferació del fenomen. En canvi, sí que és cert que hi ha molt d'ecologista en el cultiu d'un hort urbà. Sobretot en el seu caràcter ètic. En un posterior post penjaré la resposta que vaig donar per mail al periodista d'El Periódico, quan em va preguntar sobre el per què de la onada d'horts urbans. Es fa una pinzellada en la qüestió ètica.

    5/8/11

    Horts urbans col·lectius dels Països Catalans

    Us presento un treball de recopilació sobre els horts urbans col·lectius dels Països Catalans, que vaig realitzar ara farà un any i mig. No està actualitzat, però en les properes setmanes miraré de fer-ho, fins on arribi.



    Mostra Horts Urbans en un mapa més gran

    S'han inclòs tots aquells espais d'horta que segueixen els següents criteris:

    1-Horts no professionals, en el sentit agrícola del terme. És a dir, l'activitat de cultiu no és realitzada per pagesos, ni els productes recol·lectats van al mercat, almenys de forma sistemàtica.

    2-Horts col·lectius, o sigui, inclouen un conjunt d'hortolans. En anglès equivaldria a community garden. Nosaltres, però, traduïm "community" per "col·lectiu", en comptes de "comunitari", per no crear confusió amb els horts comunitaris de diferents moviments socials, on es cultiva en equip. La categoria de "col·lectiu" inclou tant els horts on el treball es du a terme en equip com individual, on cadascun dels hortolans té el seu propi espai.

    En aquesta definició, queden inclosos els horts públics municipals (vermell al mapa), els horts de diferents moviments civils o entitats cívico-polítiques (en verd), entitats o institucions amb finalitats ludico-terapèutiques (groc), i els horts que han estat impulsats per iniciativa particular (blau), com és el cas de Lleure Agrari. Queden exclosos els horts escolars o pedagògics, que tot i poder-se considerar col·lectius, requeririen un mapa propi, donat el seu volum actual i el conjunt de característiques pròpies que els separen dels demés tipus d'horts. De totes maneres, alguns d'aquests horts pedagògics traspassen l'àmbit educatiu, i interactuen amb l'entorn social que els envolta, motiu pel qual hauríem d'incloure'ls.

    Si feu cap al mapa, segurament en coneixereu algun que no hi és... només cal que m'envieu un mail o escriviu en aquest mateix post, i l'afegiré!

    Penso que un instrument d'aquest tipus és necessari. Aquesta setmana mateix, m'ha entrevistat un periodista del Periódico de Catalunya, demanant-me informació sobre el nombre d'horts urbans que hi ha en aquests moments al país. També m'ho va preguntar fa un mes una periodista de la revista Presència, per tal de redactar un reportatge d'horts urbans, en el qual vaig acabar col·laborant. En els dos casos, els he facilitat la informació de què disposo, però m'he sentit incòmode, perquè malgrat sigui el recull més aproximat que s'ha fet fins ara dels horts urbans catalans, no és una estimació prou fidedigna. Cal treballar-ho més.

    Deixaré penjat el mapa al lateral del bloc, per tal que sigui ben visible. Si algú vol el permís per poder incloure ell mateix dades d'horts urbans, que m'enviï un mail. I si algú té un bloc i vol incrustar-hi el mapa, caram, endavant!!!

    30/7/11

    Carxofa del Prat

    Enguany, hem decidit adquirir carxofa del Prat. En Santiago, un dels hortolans de Lleure Agrari, en va plantar diversos peus l'estiu passat, que han assolit uns rendiments molt superiors i de millor sabor que les carxofes de la resta dels horts, que procedeixen de planters locals.

    D'aquesta manera, i aprofitant el contacte d'en Santiago amb la cooperativa agrícola del Prat, hem fet una compra conjunta. Setze hortolans s'hi han apuntat, i s'ha realitzat una comanda total de 170 peus de carxofera. Preu de cost: 35 cèntims cadascun.

    Per plantar-los, cal remoure bé en terreny, colgar les arrels sota terra deixant sortir el tronc de cada peu, i regar-ho bé. La distància òptima és una carxofera cada 75 cm, i si es posen en dues rengleres, aquestes han de tenir una separació d'1 metre entre sí. El reg ha de ser setmanal.

    La carxofa del Prat té cada dia més renom, bàsicament per la seva qualitat. Segons la Gastroteca, la Carxofa Prat es defineix com a "lleugerament àcida, fresca, intensa, dolça i bellutada. Gustosa i suau. Aquestes característiques contrasten amb les carxofes d’altres procedències, especialment per la suavitat del seu gust, i ser menys oxidativa, així com per la seva textura fina, i la suau astringència produïda per la tenacitat de la carxofa".


    En aquesta imatge podeu veure una panoràmica del Parc Agrari del Baix Llobregat, en primer pla un camp de carxofes acabat de plantar.

    22/7/11

    Piotr Kropotkin i l'horta de Salt

    Dilluns passat érem a Salt, acompanyats per l'Ivan Bustamante, el tècnic de medi ambient de la localitat, que ens va oferir molt amablement una visita a l'horta del municipi.

    Entre les particularitats d'aquesta vila, en destaca la seva horta, que és absolutament immensa. S'han comptabilitzat un miler d'horts, ens va assegurar l'Ivan, la major part d'aquests cultivats per hortolans de lleure. Un miler d'horts per a una població que ara mateix té prop de 30.000 habitants. És una proporció increïble, esplèndida, que sens dubte ha d'haver marcat la història d'aquesta vila.


    Durant els anys 30, el nom del revolucionari Piotr Kropotkin va quedar gravat a la pedra de la façana de la fàbrica tèxtil Coma Cros, quan fou col·lectivitzada per la revolució anarquista. Llavors passà a anomenar-se fàbrica Kropotkin de Salt i convertida durant aquell període en una fàbrica d'armes. El moviment obrer de Salt havia donat molt combat, segons s'ha recollit en determinats documents històrics, i això fou així en part gràcies a l'activitat hortolana de molts dels seus integrants, que els abastia d'aliments i els donava seguretat alimentària en els llargs períodes de vaga sindical.

    Tanmateix, no es té una explicació clara del motiu que va empènyer aquells obrers a gravar el nom de Kropotkin a l'edifici tèxtil. Potser fou casualitat, un entre diversos líders revolucionaris, o, com sospita l'Ivan Bustamante, parteix de criteris molt determinats. Concretament del contingut de l'obra d'aquest autor anarquista.

    De fet, Piotr Kropotkin, a l'obra "Camps, fàbriques i tallers"(1899), desenvolupa una tesi que podria haver captivat el moviment obrer de Salt. Exposa la perspectiva de l'activitat combinada, l'equilibri harmònic entre les diferents activitats productives, tant des del punt de vista col·lectiu com individual. La creixent especialització de la producció, afirma, ha d'anar seguida d'un moviment contrari que possibiliti la integració: "Que cada nació sigui el propi manufacturer i el propi agricultor, que cada individu treballi al camp i en alguna art industrial; que cadascú combini el coneixement científic amb el coneixement pràctic", i afegeix: "una societat reorganitzada [...] haurà de cercar els millors mitjans per combinar l'agricultura amb la manufactura, el treball de camp amb la indústria descentralitzada, i veure's obligada a proporcionar a tothom una educació integral, la qual, per sí mateixa, ensenyant ciència i ofici des de la infantesa, pot dotar a la societat de les dones i homes que vertaderament necessita".

    Una tesi, la de Kropotkin, que sintonitzava plenament amb la realitat de molts treballadors de Salt, que combinaven la seva activitat manufacturera a les fàbriques tèxtils del municipi i el treball al seu hort familiar. Una activitat combinada que, sens dubte, revertia positivament en el seu nivell de vida, el seu estat d'ànim, i també en la capacitat de lluita obrera.

    No sabem si aquest en va ser el motiu, però el raonament té cert fonament. Potser, algun dia, es trobi un document o un testimoni que ho confirmi.

    Actualment, la nau ha estat recuperada per a ús cultural, sota el nom de Nau Kropotkin, com a part de la Factoria Cultural Coma Cros. Si entreu a aquest enllaç, de l'ajuntament de Salt, es fa una descripció històrica de la fàbrica. Tanmateix, curiosament, s'omet el període entre 1920 i 1969, com si entre aquestes dues dates no hagués ocorregut cap fet rellevant. En aquest altre enllaç (en anglès), en canvi, sí que es parla del període anarquista, i del moment que es va realitzar el gravat del nom a la façana de la nau.


    Llicència de Creative Commons
    Piotr Kropotkin i l'horta de Salt de Albert Vidal i Raventós està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 No adaptada de Creative Commons
    Creat a partir d'una obra disponible a www.lleureagrari.cat

    10/7/11

    Hort i espiritualitat (1)

    Aquests darrers mesos, he estat realitzant entrevistes a diverses persones que cultiven un hort en el seu temps de lleure, i també a pagesos que cultiven la terra per motius que van més enllà del purament material, que cerquen quelcom més que guanyar-se la vida. L'objectiu d'aquestes entrevistes ha estat esbrinar les diverses implicacions de cultivar la terra, ja fossin implicacions de tipus psicològic, ètic, o fins i tot espiritual.

    En un anterior post, vaig parlar de l'hort generatiu, i ho vaig fer a través de tres persones que havien trobat en l'hort un mitjà per seguir desenvolupant un rol productiu, amb tot el conjunt de beneficis psicològics que això suposava.

    En aquest post m'agradaria encetar una nova perspectiva de l'hort, no estrictament psicològica, sinó més específicament de la seva vessant espiritual. De moment, no s'entrarà a desenvolupar el tema, sinó que es tractarà de donar-ne una pinzellada; és un àmbit complex, i requereix aproximacions successives.

    Parlarem d'espiritualitat per referir-nos a aquelles experiències d'expansió del Jo, on s'amplifica el sentit d'identitat i ens sentim formant una unitat amb l'entorn (Solomon, 2002); es tracta de vivències que podríem definir com un despreniment, una dissolució, o també una dispersió de la consciència; a la vegada, s'acompanyen d'un sentiment de pertinença i fusió amb aquest entorn natural, com si les fronteres de la nostra persona, allò que ens defineix i ens situa en el món, haguessin deixat d'existir, o fossin tant àmplies que englobessin el món extern. La identitat, així, s'estén més enllà de la persona, o sigui, la transcendeix, podent arribar a abraçar aspectes de la humanitat, de la vida, la naturalesa, o bé del cosmos, que anteriorment s'experimentaven com a aliens (Walsh i Vaughan, 1993). Espiritualitat que pot experimentar-se per múltiples camins, partint de doctrines religioses o al marge d'aquestes, en solitari o formant part d'un grup, de forma espontània o bé realitzant rituals diversos; aquí em limitaré a cercar l'espiritualitat en el cultiu d'un hort, i ho faré a través de l'entrevista a hortolans i pagesos que en major o menor intensitat relaten aquest tipus de vivència.Una de les entrevistes que he realitzat ha estat a en Joan Borrut, un agricultor de l'Alt Penedès que gestiona una finca agroecològica anomenada Cases Blanques Natura, a l'Arboçar. L'entrevista va durar una hora i mitja, i es va desenvolupar a la finca mateix, en un bosquet d'alzines que en Joan conserva orgullós, al mig dels cultius, on es manté un ambient fresc i molt agradable en un mes de juliol.

    L'objectiu de la visita va ser conèixer els motius que van dur en Joan a engegar el projecte agroecològic, i que l'empenyen dia a dia a seguir endavant. Al llarg de l'entrevista, es va parlar de qüestions ètiques, econòmiques, de salut. Es va parlar també de les fonts d'energia, d'un canvi de model social, cada dia més urgent, de les relacions entre les persones, del ritme de la vida moderna... I també es va parlar d'espiritualitat: experiències, sensacions, vivències, que ocorren en contacte amb la terra, i que representen una obertura a l'espiritualitat. Us deixo un fragment de l'entrevista, on en Joan ens explica com va sorgir el cultiu en cercles concèntrics que té a la finca:


    Albert: Aquí a la finca hi tens un espai que cultives en cercles concèntrics, oi? Ho tens per algun motiu en concret?


    Joan: Home, a part de bonic i curiós, que ho és, hi ha alguna cosa més... de fet, va ser tot plegat una casualitat. Va ser en una feixa on la idea era fer-hi un estany per recollir les aigües pluvials, que baixen de dos turonets. L’espai circular on havia d’anar l’estany es va mantenir sense cultivar, i em limitava a fer-ne un manteniment. Quan ho treballava, seguia un recorregut en espiral, deixant una zona central de vegetació original, per tal que en un futur, quan l'estany es fes realitat, s'hi refugiessin els ocells aquàtics. La sensació que tenia cada vegada que passava el tractor era curiosa, de no haver de moure el volant ni fer cap maniobra, senzillament anar seguint la línia de l’espiral, no ho sé, donava unes sensacions com màgiques, d'harmonia interior, d'equilibri, de sentir-te part de l'entorn, de la terra... I al final vam decidir cultivar-ho, seguint de fet la tècnica del cultiu vibracional.


    En aquest fragment, en Joan ens parla d'una tècnica anomenada cultiu vibracional, cada vegada més coneguda i utilitzada en agroecologia, i estretament relacionada amb la dimensió espiritual. És molt interessant la forma com va arribar a desenvolupar el cultiu en cercles concèntrics, més per inducció que no pas per deducció, després de prendre consciència i experimentar en primera persona la sensació que li produïa. Una sensació que en Joan descriu com a inequívocament espiritual. En posteriors posts, em detindré a aprofundir en aquest tipus d'experiències, i quines formes prenen en relació al cultiu de la terra.

    La imatge que apareix a la dreta és extreta del Google Earth, i pertany a la visió aèria del cultiu vibracional de Cases Blanques.

    Referències bibliogràfiques:
    Solomon, R. C. (2002). Espiritualidad para escépticos. Meditaciones sobre el amor a la vida. Barcelona: Paidós.

    Walsh, R., Vaughan, F. (1993). Trascender el ego. Barcelona: Kairós.
    Llicència de Creative Commons
    Hort i espiritualitat (1) de Albert Vidal i Raventós està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 No adaptada de Creative Commons

    8/7/11

    Els horts urbans de Vilafranca, en funcionament!!!

    El dia 1 de juny de 2011, es va fer el sorteig de les 15 parcel·les dels horts urbans públics de Vilafranca. Dues d'aquestes parcel·les van anar destinades a entitats sense ànim de lucre; concretament, la Fundació Mas Albornà, dedicada a la inserció social i laboral de persones amb discapacitat i malaltia mental, i Càritas Interparroquial de Vilafranca, entitat cristiana que s'ocupa de combatre la pobresa i l'exclusió social. Es van presentar més sol·licituds que no pas horts disponibles. Concretament, disset persones i tres entitats no van obtenir cap hort, i van quedar en llista d'espera. Han estat tres anys de feina, on s'ha implicat gent diversa, formacions polítiques i entitats locals. L'any 2010 es va organitzar el camp de treball internacional Implementing a Community Garden in Penedès Region, on 19 voluntaris/es internacionals, vinguts de dotze països diferents, van realitzar tasques d'adequació dels horts i difusió del projecte. Des d'aquí, voldríem donar les gràcies a totes aquestes noies i nois per la seva col·laboració. Estem segurs que s'alegraran de veure que la seva feina va tenir un sentit i una utilitat reals.
    En les següents imatges, veiem un nen dibuixant un croquis del sistema de reg, amb l'ajuda del seu pare; l'interior de la caseta, on s'ha habilitat un lavabo i uns armaris per dipositar les eines; i en la tercera imatge, una pebrotera acabada de plantar.




    6/7/11

    Reportatge a la revista Presència

    El diumenge 3 de juliol la revista Presència va publicar un reportatge sobre horts urbans, de la mà de la periodista Irene Casellas, en el qual vaig participar com a psicòleg i expert en horts urbans.

    És un document ben realitzat, que sap passar del més concret al més general. Dóna una visió global del fenomen dels horts urbans, superant els tòpics de sempre, i alhora aconsegueix endinsant-se en experiències personals o col·lectives que giren al voltant del tema.

    Podeu descarregar-lo clicant la imatge.

    23/6/11

    Hort generatiu i jubilació


    L’Ernesto és un home casat de 60 anys, pare de dues filles, originari d’una regió del sud peninsular. Va emigrar a Catalunya a l’edat de 14 anys, sense haver finalitzat encara els estudis de graduat escolar. Actualment treballa en una important empresa del Baix Penedès, realitzant tasques de manteniment de maquinària. En les estones lliures, cultiva un hort de 200m2 a Bellvei. Els fruits de l’hort els reparteix a la família. Recentment, ha manifestat la seva voluntat de cultivar 200 m2 més, donat l’anunci recent d’una probable pre-jubilació. La informatització dels processos productius de l’empresa li creen dificultats creixents d’adaptació, de manera que no té més alternativa que acceptar la possibilitat de pre-jubilar-se que li ha ofert el departament de recursos humans.
    Per a l’Ernesto, l’activitat a l’hort pot absorbir part del seu potencial generatiu, que el món laboral ja no és capaç de reconèixer i aprofitar. D’aquesta manera, a causa de l’hort, segueix actiu, i se sent útil per als demés, sobretot quan porta part de la collita a casa de les seves dues filles. Amb l’activitat de l’hort, l’Ernesto manté un rol actiu en el sí de la xarxa familiar, vertebra l’activitat diària, i pot enfocar progressivament el seu nou rol de jubilat.


    Segons el psicòleg Erik Erikson (1982), les persones afrontem diferents conflictes o crisis al llarg de la vida, a mesura que anem superant els diferents reptes que es van plantejant amb l’edat. Erikson descriu vuit etapes del cicle vital, que ell anomena estadis psicosocials. En aquest article, ens detindrem exclusivament a l’anàlisi de les dues últimes etapes, que es corresponen a la maduresa i la senectut.

    Durant l’etapa de la maduresa, que es podria situar per terme mig entre els 40 i 60 anys, la persona es dedica al cuidat dels fills i sovint dels pares, al desenvolupament laboral, al manteniment de la llar i la vida en parella. És un estadi, aquest, de plena expansió personal i professional, de màxima productivitat, on s’aporta a l’entorn molt més del que se’n rep, de ser necessitat més del que un necessita. La persona desenvolupa un rol productiu, reproductiu, creador, mantenidor social, cuidador, de màxima responsabilitat. És l’etapa on conflueixen l’experiència acumulada i una vigorositat encara ben present.

    Tanmateix, l’envelliment va avançant i el declivi s’acaba fent notori, reduint poc a poc les capacitats físiques i psicològiques de la persona, ara ja gran. En aquest moment, s’afronta la darrera etapa de la vida, la de la vellesa, mentre s’abandona progressivament l’anterior. Les pèrdues van en augment, pèrdues del vigor corporal, de diverses capacitats cognitives, d’habilitats instrumentals, però també pèrdues de persones estimades, com la parella, els germans, i en general de la pròpia generació. En aquest darrer estadi, els reptes són necessàriament diferents que en l’anterior. Ara, la persona tracta de mantenir la integritat personal, la identitat, el sentit de continuïtat biogràfica, la valoració i balanç de tot el cicle vital, i finalment afronta la mort. Aquesta darrera etapa s’associa tradicionalment als termes de saviesa i espiritualitat, i de fet, el mateix Erikson proposa el concepte de Gerotranscendència, per emfasitzar el potencial espiritual propi d’aquest moment de la vida.

    Hem descrit, fins aquí, els dos darrers estadis del cicle vital, segons els va proposar Erikson. Es tracta, com podem comprovar, de dos moments marcadament diferents, pràcticament oposats; en l’etapa de la maduresa, la persona es troba en el clímax productiu, on genera i aporta molt més del que rep; en la vellesa, en canvi, la situació es va capgirant, fins esdevenir molt sovint la situació contrària. No es tracta d’un procés fàcil d’acceptar, i menys encara si es produeix de forma brusca i prematura, sobretot quan arriba la jubilació.

    La superació de l’etapa de la maduresa, i concretament l’abandonament del rol laboral, desencadena un dol, que pot resultar prou dolorós i desestructurador per a la persona. Es tracta d’un dol complex, que en molts casos esdevé injust per prematur, com en el cas que hem vist de l’Ernesto, donades les capacitats generatives notables que encara es conserven. Com afirma Tizón (2004), la jubilació suposa una pèrdua del rol i l’estatus de treballador i sustentador; el dia, la jornada, perd la seva estructuració habitual, les relacions canvien, les activitats quotidianes fixes disminueixen, i s’adopta de manera sobtada un rol predominantment passiu. L’home i la dona grans, en la societat d’avui en dia, corren el perill de ser una nosa, un estorb, capaços tan sols de consumir i absorbir atencions i cuidats. Vells improductius, afegeix provocativament Tizón, entre d’altres coses, afirma, perquè no se’ls deixa produir.

    De fet, molts jubilats segueixen exercint tasques productives, sempre que poden i se’ls permet de desenvolupar. No és casual que l’hort urbà estigui tant estretament associat a aquest col•lectiu, el motiu és principalment el que hem descrit. Aquest fet ens hauria de fer replantejar seriosament alguns aspectes d’organització social, sobretot aquells que es vinculen amb les relacions de producció.

    En èpoques pre-industrials, el rol productiu no estava circumscrit a etapes concretes de la vida, sinó que es manifestava en tot el contínum vital, ni tampoc es cenyia al treball assalariat. I encara avui, els entorns rurals segueixen sent més flexibles en aquest sentit:

    La Maria i l'Olga eren dues cunyades de 75 anys d'edat, del poblet gallec de San Pedro Da Mezquita, a la província d’Ourense. Era mig matí, quan caminaven amb el seu ase i el carro, carregat fins dalt d’alfals. Es tractava del tercer viatge que feien aquell dia... L'endemà, eren a la festa del poble, mudades que feien goig, i disposades a gaudir de la música amb els seus familiars, amics i veïns.

    En aquest cas, la Maria i l’Olga estaven realitzant una activitat productiva en el marc de l’economia familiar; es tractava d’una activitat generadora de riquesa, beneficiosa des del punt de vista material, que revertia positivament en el conjunt familiar. Tanmateix, no representava un moment laboral, de treball remunerat, en el sentit modern del terme, sinó que era una mera activitat ocupacional realitzada en el temps lliure. En aquest cas, ni l’Olga ni la Maria es movien per necessitats materials, ja que aquestes estaven suficientment cobertes per una pensió i uns interessos familiars suficients. La seva motivació, l’interès que les mobilitzava a recollir alfals, era de tipus proactiu, autorealitzador, de gaudi i expansió personal per seguir ocupant un rol generatiu en la dinàmica econòmica familiar i probablement comunitària.

    Dèiem anteriorment que en èpoques passades l’activitat productiva no es circumscrivia exclusivament al moment laboral, però que amb el pas del segle XX es va anar sistematitzant el treball assalariat, fins el punt que es va produir la identificació plena entre activitat laboral i activitat productiva, on no es podia concebre una sense l’altra. El temps laboral era aquell moment dedicat exclusivament al treball, mentre que el temps lliure quedava exempt de tota activitat productiva. Quan no s’era a la feina, en tot cas, es podia exercir un rol complementari, el de consumidor. Un temps per a la producció i un altre temps per al consum. La dissociació entre aquests dos temps va esdevenir pràcticament completa en entorns urbans, no tant en el món rural, com hem vist. Des del punt de vista econòmic, semblava la millor fórmula per a impulsar el creixement i el progrés, i durant moltes dècades va donar els seus fruits. Ara bé, per a les persones que cessaven la seva etapa laboral, experimentaven una ruptura biogràfica important, donada la finalització completa del rol productiu. D’aquesta manera, doncs, passaven a ocupar una posició assistencial, receptiva, passiva, purament consumidora, que no s’ajustava al fer i a les ganes de seguir fent de molts dels jubilats.

    En els darrers anys, s’ha pres consciència de les conseqüències d’aquesta situació. No sé si per demanda expressa de la societat, o bé perquè l’economia està experimentant canvis importants. El fet és que la dicotomia clàssica entre el rols de treballador i consumidor s’està flexibilitzant. En aquest sentit, i des del camp de la gerontologia, Pinazo i Sànchez (2005) ens introdueixen el concepte d’envelliment productiu. L’envelliment productiu, afirmen, és qualsevol activitat, remunerada o no, desenvolupada per una persona gran, que produeix béns o serveis o desenvolupa la capacitat per produir-los.

    El vertader interès en l’envelliment productiu, diuen, és el seu èmfasi en l’impacte que les activitats realitzades per les persones grans poden tenir sobre les condicions socials i econòmiques, la creació de riquesa i el bé comú. No es tracta, doncs, d’una producció simbòlica, com podria ser un taller de manualitats, sinó que té incidència real en la societat, i per tant és una activitat plenament significativa. Les activitats a què es refereixen aquests autors poden concretar-se en voluntariat social, participació cívica, tasques de la llar, activitats educatives, i en el cas que ens ateny, producció d’hortalisses per a autoconsum en un hort familiar.

    Activitats, totes aquestes, que possibiliten que la persona gran mantingui una continuïtat biogràfica, i pugui desenvolupar la dualitat de rols complementaris, la del generar i donar, i la del consumir i rebre, sempre en la mesura de les possibilitats de cadascú, i sense la pressió d’una exigència laboral. Per dur a la pràctica aquest model, tanmateix, la societat haurà d’anar adaptant espais i generant relacions humanes que facin viable tot aquest ventall d’activitats.

    L’hort, en aquest context, pot esdevenir un espai on la persona gran, i no tant gran, pot seguir desplegant les capacitats productives i creatives que encara és capaç de desenvolupar. El dol per l’etapa laboral-productiva, que amb l’edat acaba essent inevitable, esdevé més suau i progressiu, i per tant, té més possibilitats de ser correctament elaborat.


    Referències Bibliogràfiques:

    Erikson, E.H. (1982). El ciclo vital completado. Paidós. Barcelona.

    Pinazo Hernandis, S., i Sánchez Martínez, M. (2005). Gerontologia. Actualización, innovación y propuestas. Pearson Prentice Hall: Madrid.

    Tizón, J. L. (2004). Pérdida, pena, duelo. Paidós. Barcelona.
    Llicència de Creative Commons
    Hort generatiu i jubilació de Albert Vidal i Raventós està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 No adaptada de Creative Commons

    19/6/11

    L'hort urbà com a eina simbòlica d'expressió política

    En un anterior post, vaig reflexionar sobre el missatge polític de l'hort urbà de la plaça de Catalunya, en el marc de l'acampada del moviment del 15M.



    He continuat atent a l'evolució del moviment, sobretot per mirar d'entendre la seva vinculació amb la figura de l'hort urbà. I segueixo admirat. Avui mateix, a les 4 de la tarda, durant el recorregut de la manifestació que s'ha dut a terme per Barcelona, s'ha realitzat una activitat anomenada "Sembrem la transformació", que consistia en anar colgant llavors al pas de la manifestació.

    L'hort de la plaça de Catalunya té un bloc, és aquest: Hort digne. En aquest post, s'exposen deu raons polítiques i no polítiques de l'hort. Interessant. El moviment és plenament conscient del poder simbòlic de l'horticultura urbana.

    Com a contrapunt, i per generar debat, cal llegir aquest altre post (Generación embargada), del bloc d'en Marc Vidal, on parla del moviment del 15M. Segons aquest economista, analista crític i independent, "el sistema no s'esquerdarà cultivant naps als parterres de les places ocupades". Una frase dura, però coherent amb el que afirma al llarg del post. En el fons, el rebuig de l'hort urbà és també una postura política.

    6/6/11

    Sobre Insect Stop i la Tuta

    L'any passat vàrem escriure un post on parlàvem d'Insect Stop, un producte que es venia per Internet i que assegurava ser efectiu contra la Tuta. Seguint el consell d'un enginyer agrònom, el vam desestimar, perquè segons afirmava aquest professional, no es tractava d'un producte homologat en agricultura ecològica.

    El mes de gener, vam rebre un comentari d'un lector del bloc on afirmava haver tingut èxit en l'ús d'aquest producte. Havia combinat Insect Stop amb trampes de feromones, i havia mantingut les seves dues-centes tomaqueres sanes fins la tardor.

    Aquest any en Juan Luís, un dels hortolans de Lleure Agrari, ha decidit tirar pel dret, i fer un tractament a base d'Insect Stop. Va ser ell, de fet, qui va localitzar l'any passat el producte, però finalment va adquirir l'Spinosad, acompanyat d'Oli de Neem i el Bacillus, i amb el suport de trampes de feromona, tal i com jo mateix li vaig recomanar

    Farem una prova, doncs. Mentre la resta d'hortolans apliquem el mateix tractament de l'any passat, en Juan Luís utilitzarà exclusivament Insect Stop. Ja us comentarem com ha anat. Si funciona, en farem comanda per l'any que vé.

    2/6/11

    Horts inclusius a Salt

    Us deixo aquest petit reportatge sobre un projecte d'intervenció comunitària que s'està desenvolupant en aquests moments a Salt (minut 4:04).

    Clica'm

    Fixeu-vos en un element interessant, que el periodista recull amb molta professionalitat quan s'estableix una comparació entre les pràctiques hortícoles d'aquí i les de Gàmbia, el país d'origen dels dos participants entrevistats. Un dels nois, en referència al seu país, afirma que "hi ha coses que són iguals, i d'altres que són diferents". Es tracta d'un missatge molt revelador, perquè el que en realitat ens està dient és que l'hort el permet vincular dos móns, el de Gàmbia, que ha deixat enrere, i el que viu actualment, Salt.



    Des del punt de vista psicològic, la possibilitat d'establir vincles simbòlics entre el passat i el present, especialment en situacions de migració, suposa una experiència sumament terapèutica. L'hort urbà, en aquest sentit, és un espai idoni per a treballar-ho. Desenvoluparé aquest punt en posteriors posts.

    24/5/11

    L'hort urbà de la plaça de Catalunya

    Dissabte 21, a la tarda, vaig fer cap a la Plaça de Catalunya, a Barcelona, per veure i copsar de prop l'ambient de l'acampada. Hi havia una multitud asseguda, que ocupava un ampli espai al centre de la plaça. Estaven reunits en assemblea, donant opinions, expressant postures polítiques (o antipolítiques), proposant mobilitzacions, actes, etc.

    Mentre m'anava empapant de l'entorn, i entrava poc a poc en la dinàmica de l'aplec, va aparèixer un element imprevist que em va exaltar i a la vegada atordir: es parlava d'un hort urbà creat a la mateixa plaça. Es tractava de l'hort que podeu veure a la foto.

    Em vaig preguntar què caram podia significar crear un hort en aquell context. L'acampada, recordem, es va generar per protestar contra pràctiques polítiques antidemocràtiques, corruptes, elitistes, i per reivindicar radicalitat democràtica, i més participació ciutadana en les grans decisions econòmiques i polítiques del país. Tot plegat en el marc d'una crisi econòmica de tipus global i sistèmic, viscut a nivell local a través d'un conjunt de retallades socials sense precedents, i un horitzó laboral tapiat per a tota una generació de joves d'aquest país.

    L'hort urbà, llavors, què hi pintava?

    Respondre aquesta pregunta no és una tasca gens senzilla, perquè són molts els factors implicats. De totes maneres, sí que podem detectar i descriure alguns elements principals, que expliquen en bona part les implicacions polítiques de l'hort urbà de la plaça de Catalunya.

    Com a punt de partida, hem de considerar que l'hort urbà és un clar exemple de lleure productiu. En anteriors posts (1, 2, 3 ,4) ja vam parlar prou en profunditat sobre aquest concepte, vinculant l'hort urbà amb la fí de la idea consumista del lleure. El lleure productiu, dèiem, prenia un significat més lligat a la creativitat i a l'activitat productiva, a la generació de productes i serveis més que no pas al seu consum passiu. Es tractava, així, d'un concepte trencador, revolucionari fins i tot, en la mesura que superava la dicotomia treball-consum, que havia estructurat l'economia capitalista al llarg de tot el segle XX.

    L'hort urbà, com a espai idoni on practicar el lleure productiu, podia esdevenir una acció política de protesta simbòlica però amb un missatge clar i consistent contra la societat del consum.

    D'aquesta manera, cultivant un hort, els acampats reivindicaven la fí d'un cicle d'opulència i malbaratament de recursos, de producció arbitrària i consum desbocat, de crèdit indiscrimitat i d'endeutament sense fre, d'especulació generalitzada i creixement il·limitat.

    L'arrancada d'un jardí bonic però improductiu, uniformitzat i distant als ciutadants, i la posterior creació de l'hort urbà, participatiu, generador, divers, simbolitzava inequívocament la voluntat de transformació i el camí del canvi.

    Els acampats també difonien, amb el cultiu de l'hort, el missatge de la necessitat d'una seguretat alimentària ara inexistent, denunciant l'escassetat creixent d'aliments en molts països i la dependència pràcticament total dels circuits deslocalitzats de producció i distribució alimentària.

    L'hort urbà, també, remetia a una nova concepció de l'economia, més lligada als processos naturals i al servei de les vertaderes necessitats humanes. Una economia integral, ecològica, capaç de gestionar de forma integrada i sostenible tots els elements implicats en aquesta casa global anomenada biosfera. L'hort urbà ecològic exemplificava aquesta nova relació amb la naturalesa: amable, recíproca, sintònica, simbiòtica.

    Tot això contingut en un hort, i tant! Potser per aquests motius l'hort urbà ecològic s'està estenent tant ràpid per tot el món.


    17/5/11

    Canyes

    Aquesta primavera a Lleure Agrari s'han clavat unes 1600 canyes. Bàsicament per a emparrar tomaqueres i mongeteres, però hi ha qui també les ha utilitzades com a guia per a pebroteres i alberginieres.

    S'han construit tot tipus d'estructures, algunes de molt creatives, que no sé si resistiran massa temps dempeus. L'estructura clàssica per excel·lència per emparrar tomaqueres és la que us mostro a la foto: quatre canyes lligades en espiral. Si es vol, a la part superior es poden posar canyes travesseres per unir les estructures piramidals entre sí. És un disseny molt robust, preparat per aguantar unes tomaqueres ben carregades, i unes tempestes d'estiu que s'acompanyen de xàfecs sobtats i cops de vent poc oportuns.

    Alguns hortolans han adquirit barres de metall d'1,5 metres a 2 metres d'alçada. Són francament útils, ja que resulten més resistents que les canyes i són reutilitzables durant moltíssims anys. És una alternativa ben vàlida.