Posada en marxa dels horts urbans de Vilafranca

S'ha obert la convocatòria per recollir sol·licituds per a l'ús de les primeres 15 parcel·les d'horts públics de Vilafranca. El període per presentar les sol·licituds serà del 9 al 23 de maig.

Tot va començar a la primavera del 2008, quan tres persones vam decidir redactar un estudi sobre la creació d'una xarxa d'horts urbans a Vilafranca. Han estat tres anys de feina, obstacles, complicitats, procediments burocràtics, voluntats polítiques, i demanda ciutadana. L'estudi que vam redactar va ser entregat a finals del 2008 a l'Ajuntament, acompanyant una moció presentada per la CUP, que va ser aprovada per àmplia majoria, on es demanava la creació d'una comissió que treballés el projecte.

Durant aquest temps, la comissió va esdevenir una eina útil i eficaç per dissenyar uns horts en la línia del projecte presentat, tot i que es va convertir en un procediment excessivament lent. La crisi tampoc hi va ajudar. El 2010, tement la paràl·lisi definitiva del projecte, vaig coordinar jo mateix un camp de treball internacional anomenat "Implementing a Community Garden in Penedès Region", per donar impuls definitiu a la creació dels horts. Ho vam aconseguir. Amb el suport de molta gent, i la bona disposició de l'equip municipal, tot sigui dit.

I bé, per fi tenim els horts a punt. Queda per resoldre, al meu entendre, el mode de gestió. La comissió dels horts urbans va rebutjar la proposta que vam fer els redactors del projecte sobre gestió. Nosaltres proposàvem que es creés una associació gestora dels horts, integrada per les persones i entitats que disposàven d'una parcel·la. El rebuig d'aquesta proposta no va anar acompanyada de cap alternativa, de manera que no sabem a dia d'avui com es resoldran els diversos problemes que puguin anar sorgint, ni com es dinamitzarà l'espai. Probablement el temps posi damunt la taula aquesta necessitat.

Hort, compostador i paradigma de la higiene

Quan es parla del tractament de les restes vegetals de l'hort, penso que es dóna massa protagonisme al compostador. S'entén, de manera arbitrària, que l'herba i les restes de les plantes de cultiu s'han de retirar i dipositar a un espai més adequat de compostatge. Personalment, penso que és un mètode poc pràctic, i condicionat pel paradigma de l'ordre i la higiene, tant comú i estès a les nostres vides urbanes.

Però l'hort no pot ni ha de ser un espai net, ni necessàriament ordenat. Almenys, segons els criteris urbans. La natura (l'hort és natura), té el seu propi ordre i la seva pròpia higiene, que cal entendre i mirar de promoure. En aquest sentit, la retirada de la matèria vegetal "sobrant", com si es tractés de la pols d'un moble, és un error, perquè el sòl té tota una fauna i una flora descomponedora, beneficiosa pels cultius, que necessita aportació constant d'aliment per mantenir-se activa.

A la següent imatge, es mostren tres moments en la retirada d'un cultiu de col de gegant. Amb l'ajuda d'una falç, s'han seccionat aquelles parts toves de la planta, deixant de banda els troncs, que s'han retirat. Posteriorment, s'ha passat el motocultor, per acabar de triturar la matèria vegetal.

Amb aquesta acció, hem aconseguit mantenir a l'hort una part dels minerals que les cols havien absorbit del sòl, i hem aportat matèria orgànica, que serà descomposta per microorganismes, llombrius, etc, millorant la textura de la terra i el seu potencial nutritiu. Si seguim aquest mètode, comprovarem que, any rere any, tindrem un sòl amb més color, més porós i que es compactarà menys.

Horts urbans i immigració

Us deixo un vídeo interessant, que m'han fet arribar els companys de Plantem-nos, de Terrassa. El vídeo parla breument d'un documental fet a Los Angeles, The Garden, on s'explica la lluita veïnal per frenar un pla urbanístic que posa en perill la zona d'horts urbans més gran dels EUA (el documental The Garden no l'he trobat on-line).

Al vídeo, s'entrevista al president de l'associació de veïns de Bellvitge, Francesc Gago, que explica la situació similar que afronta la seva ciutat: un pla urbanístic està posant en perill la última zona agrícola d'Hospitalet, on queden encara molts horts urbans que s'havien salvat de l'expansió urbanística de la metròpoli barcelonina.

Un element permanent, present a tots dos escenaris, el de Los Angeles i el d'Hospitalet, és la procedència forània del veïnat, persones provinents d'un món rural en declivi econòmic, forçades a abandonar el camp i emigrar a zones urbanes. Quines funcions tenen els horts urbans per aquests col·lectius? Som conscients de totes les implicacions econòmiques, psicològiques i socials dels horts urbans en la població immigrant?

Recentment, he començat a indagar i recopilar informació sobre els efectes psicològics que l'horticultura urbana provoca en persones immigrants d'orígen rural, ja siguin de procedència pensinsular, ja siguin extracomunitaris. Qualsevol informació que cregueu que pugui ser útil, us estaria agraït si me la féssiu arribar. Penso que és un tema potent si el volem aplicar i traduir en polítiques d'integració i creació de societats inclusives.

Parades en Crestall

La Lola i la Sílvia, dues hortolanes de Lleure Agrari, han decidit aplicar el mètode de les parades en crestall al seu hort.

Aquest mètode, creat per Gaspar Caballero, consisteix en el disseny de rectangles de cultiu d'1,5 m d'amplada (parades), on s'aplica una cobertura superficial de fems (crestall) sense barrejar mai al sòl. Les parades estan clarament delimitades per corriols, que permeten l'accés al treball de l'hort i eviten la necessitat de trepitjar la superfície destinada al cultiu.

És un disseny especialment indicat per a horts amb finalitats educatives, degut als passos d'accés ben delimitats, l'elevació dels espais de plantació, que faciliten el treball, així com l'èmfasi posat en la rotació de cultius i en les tècniques ecològiques. És un sistema que dóna molt joc, amb potencial participatiu i creatiu per a la canalla. La Lola i la Sílvia, com a mares, prou conscients que en són!

Podeu trobar més informació aquí:

Web de Gaspar Caballero

Bloc Amics de les Parades

Horts per a autoabastiment, a Aldaia

Fa tant sols un mes vaig publicar un post titulat "Horts familiars per fer front a la crisi alimentària", on assenyalava que al nostre país hi havia poca consciència del paper rellevant que poden jugar els horts familiars en qüestions de seguretat alimentària, almenys per a determinades capes de la població.

Sembla que de mica en mica, però, ens estiguem aproximant a aquest discurs. Us deixo una notícia molt interessant, on s'explica la iniciativa de l'Ajuntament l'Aldaia (País Valencià) per promoure horts exclusivament per a aturats, amb finalitats d'autoabastiment. La iniciativa, de fet, porta el nom d'Horts per a l'autoabastiment.

La notícia explica que altres ajuntaments veïns han apostat pels bancs d'aliments. I de fet, no són mesures excloents, ja que molts productes alimentaris no provenen de l'hort, sinó que es tracta de productes originaris d'altre tipus de conreu, o bé han estat elaborats. En tot cas, més enllà del factor alimentari, el cuidat d'un hort familiar, com s'ha defensat insistentment en aquest bloc, implica una activitat ocupacional que resulta beneficiosa per la salut física i psicològica de moltes persones. Especialment per a aturats de llarga durada, sovint condemnats a la inactivitat permanent i involuntària.

Neix l'Ecoxarxa Penedès

El passat dimecres 16 de febrer es va fer la presentació de l'Ecoxarxa Penedès. L'acte, realitzat a Vilafranca, va aixecar força expectació, amb un públic assistent que superava el centenar de persones.

La presentació es va centrar en dos eixos principals. Per una banda, es va explicar breument el projecte de la Cooperativa Integral Catalana (CIC), una eina d'àmbit nacional que ha de vertebrar i connectar les diferents ecoxarxes d'àmbit local que es vagin creant, entre elles l'Ecoxarxa Penedès. La CIC, impulsada per l'Enric Duran, es va fundar el 2010, i compta en el moment d'escriure aquest post amb 325 socis arreu del territori. Com a cooperativa integral, la CIC pretén ser un espai de relació econòmica no monetària entre productors i consumidors, però de manera recíproca, tenint present que els consumidors d'un producte poden ser productors d'un altre producte o servei, i que per tant pot ser intercanviat en el sí de la cooperativa. Intercanvi que pot ser directe, com si es tractés d'un Banc del Temps, o mediat per una Moneda Social.

El segon eix de l'acte de presentació es centrava més específicament en l'Ecoxarxa Penedès. Es va parlar dels menjadors escolars ecològics, una proposta que ja està en marxa a Vilafranca de la mà de l'entitat Entrepobles, i que pot vincular-se en un futur al funcionament de l'ecoxarxa local. Carles Téllez, principal impulsor del projecte, va explicar posteriorment els objectius a curt termini, focalitzats en assolir un intercanvi entre productors i consumidors locals, a fi i efecte de donar el tret de sortida a l'Ecoxarxa Penedès en un espai relativament breu de temps.

Es tracta d'un projecte força complex, atractiu, ambiciós, teòricament meditat, legalment prou viable, econòmicament estructurat, políticament transformador, revolucionari si em permeteu. I sense precedents, almenys en sistematicitat i envergadura. També cal afegir el context econòmic i social que envolta el seu naixement, marcat per una crisi sistèmica que posa en qüestió el model de creixement fins ara imperant.

Endavant amb l'experiència!!

Nyàmeres, un bon cultiu per a l'hort

Aquesta setmana hem estat a l'hort d'Entrem-hi, una associació vilafranquina dedicada a la inserció laboral i social de persones amb dificultats en la inserció al mercat laboral ordinari.

Entrem-hi utilitza l'hort en el seu programa pre-laboral, on els usuaris aprenen rutines i tasques que els prepararen per entrar posteriorment al món laboral. En Henk és el gestor de l'hort, i el responsable d'organitzar el programa que s'hi desenvolupa.

Parlaré més endavant del motiu de la visita a l'hort; està relacionat amb un possible nou camp de treball internacional que estem organitzant per aquest estiu. Però serà millor que no ens desviem del tema del post, que són les nyàmeres...

Doncs bé, en Henk ens va ensenyar uns tubercles molt curiosos que tenia a l'hort, nyàmeres; ens en va donar, i ens va recomanar que les provéssim i en plantéssim. I així ho hem fet.

Primer de tot, les vam provar. Fregides a tires, i també al vapor. I bé, després de tastar-les, em van passar pel cap dos pensaments: primer de tot, em vaig preguntar que com era que no coneixia la nyàmera, un producte tant absolutament exquisit i tant fàcil de cultivar! i en segon lloc, vaig ser conscient que havia d'incorporar-la a la meva dieta quotidiana.

La nyàmera, també anomenada pataca, o patata de canya, és una planta del gènere del girasol. Actualment és poc conreada, tot i que abans era molt comú, i es destinava tant a les persones com al bestiar. A vegades creix prop de les rieres, de forma assilvestrada.

Podeu trobar informació culinària aquí i aquí. Es pot cuinar de moltes maneres, fregida, al vapor, en cremes i purés, crua a l'amanida... Té gust de carxofa. També té moltes propietats nutritives, molt recomanada per a diabètics, ja que no conté fècula.

N'hem repartit a Lleure Agrari, entre els hortolans. Tot un descobriment! Gràcies, Henk!!!

Horts urbans a Veneçuela

Recentment, el govern veneçolà ha presentat el programa Mision Agro Venezuela. Podeu llegir-ho aquí. Aquest programa consisteix en un projecte de finançament per a petits i mitjans productors agrícoles, amb la finalitat d'augmentar la producció d'aliments, assegurar-ne el subministrament local, i abaratir-ne els preus.

Un aspecte interessant del programa és que no es dirigeix exclusivament a productors professionals, sinó també a "qualsevol ciutadà que tingui la voluntat de començar a produir aliments".

Us imagineu que la Generalitat elaborés un programa semblant?

Autogestió i responsabilitat compartida

La convivència i el bon funcionament d'un centre d'horts urbans no és senzilla, ni immediata, ni automàtica. La dinàmica d'un espai d'aquestes característiques és complexa, perquè hi conflueixen persones de diferents àmbits, amb diferents sensibilitats, i amb diferents necessitats. També, perquè es tracta d'un espai a l'aire lliure, on es requereix un manteniment constant dels espais comuns, ja sigui per les inclemències meteorològiques, ja sigui per intrusions externes de difícil control.

Per tots aquests motius, es fa imprescindible aplicar un bon sistema de gestió.

A Lleure Agrari, des dels inicis, hem optat per promoure l'autogestió i la responsabilitat compartida entre els hortolans, amb el suport d'una figura responsable, jo mateix, no sempre present a l'hort, però sí localitzable telefònicament.

Això suposa, a part del cuidat del propi hort, la cura i preocupació col·lectives per l'espai compartit, l'avís de qualsevol incidència rellevant, i la intervenció immediata si no es pot esperar, com seria una fuita d'aigua.

Suposa, igualment, la tinença de les claus del recinte, i per tant, una autonomia i llibertat àmplies en l'horari d'accés. També té una conseqüència positiva en la quota del lloguer, ja que en permet l'abaratiment de manera substancial. Les nostres quotes són un mínim d'un 50% més baixes que les de la resta d'horts urbans privats que s'han creat aquests útims dos anys a Catalunya.

Tres cultius curiosos d'hivern

Les tres imatges que apareixen en aquest post provenen de l'hort de la Natàlia, una noia argentina que, juntament amb el seu marit i els seus dos fills, cultiva un hort a Lleure Agrari. Sempre té cultius originals, els que us ensenyaré en són una mostra:

La primera fotografia correspon a una planta obtinguda a Esporus, una entitat dedicada a la conservació i comercialització de plantes autòctones catalanes, moltes de les quals es troben en perill d'extinció. En aquest cas, es tracta d'una varietat d'espinacs, concretament l'espinac bledà.

La segona imatge és un fonoll de varietat cultivada. A casa nostra no és un cultiu gaire conegut, en canvi al centre d'Europa és molt apreciat. Els bulbs es preparen bullits amb vinagreta, per acompanyar plats, o bé sencers gratinats amb beixamel i coberts de formatge.

Per últim, un bròcoli, que no s'ha de confondre amb el bròquil. Ambdues pertànyen al gènere i l'espècie de la col, però el bròcoli és més resistent al fred i en general és de cultiu més fàcil, ja que es tracta d'una planta molt rústega. Es menja crua, adobada a la vinagreta, o bé cuita. Igual que el bròquil, en seu consum sembla que protegeix del càncer.

Fruiters a l'hort familiar

Aquesta setmana hem plantat 13 arbres, amb l'objectiu de complementar la collita de fruita, fins ara limitada a maduixot, meló, síndria i algun mercoc (en dialecte local li diem així. En català normatiu és albercoc). Concretament, hem posat un cirerer primerenc, dos tarongers, un mandariner, un llimoner de quatre estacions, una perera, un albercoquer, un codonyer per a fer confitura de codony, una prunera claudia, un noguer, un avellaner, un cirerer d'arboç, una pomera de varietat golden, i finalment un llorer.

Afegit a aquests arbres, cal sumar els arbres que ja tenim: tres oliveres centenàries d'oliva arbequina, quatre ametllers relativament joves però que ja produeixen força, un albercoquer ja vell però encara en plena forma, i cinc ceps de varietat moscatell i "de taula" plantats aquest mateix hivern.
 
Excepte el llorer, on s'empren tan sols les fulles com a condiment, els demés arbres i arbusts ens proporcionaran una varietat àmplia de fruita, i repartida al llarg de l'any. Això sí, per als que hem plantat aquest any caldrà esperar ben bé tres anys a tenir una producció mínimament significativa.

Paciència, que deia el meu avi!

Horts familiars per fer front a la crisi alimentària

El cultiu d'horts familiars pot ser de gran ajuda per proporcionar seguretat alimentària. El següent video exposa el cas de Quito, exemple paradigmàtic que cal tenir present:

Sovint, des d'Europa veiem l'hort familiar descontextualitzat de la seva vessant productiva, i quan ho fem solem limitar-nos a apreciar les qualitats ecològiques o gustatives de la collita pròpia. En canvi, encara no entenem el cultiu d'un hort com un mode de seguretat alimentària, i penso que hauríem de fer-ho.

Us deixo l'enllaç d'un article de La Carta de la Bolsa: Hacia una crisis alimentaria mundial.

Conservar els melons

Aquest meló va ser encetat el dia 8 de gener, aproximadament 5 mesos després de collit, al mes d'agost. El seu sabor era lleugerament inferior al del meló acabat de collir, però prou acceptable si es compara amb la qualitat de qualsevol meló comercial.

Com conservar els melons durant tants mesos? Primer de tot, s'han de collir relativament madurs, ni massa fets ni tampoc verds. Mirant de no colpejar-los, es dipositen en posició vertical uns al costat dels altres, en un espai fresc i sec.

És important revisar-los de tant en tant, no fos cas que un d'ells es fes malvé i afectés els melons veïns. En general, pel que hem vist en aquests dos anys, es conserven prou bé fins els 4-5 mesos.

En quant a la producció, en el nostre cas hem cultivat una superfície de melons de 200 m2, i n'hem obtingut uns 400 kg. És una productivitat alta, però s'ha de tenir en compte que molts dels melons recol·lectats no seguíen els cànons de bellesa que exigeix el mercat. Ja vam comentar en un article anterior que la productivitat d'un hort familiar, si es cuida bé, és superior a l'hort professional, en part pel motiu que hem esmentat.

Què és el lleure agrari (5)

Lleure agrari és lleure productiu. Tot seguit us deixo l'article de la Viquipèdia que he elaborat jo mateix per ajudar a definir aquest terme:

El lleure productiu és un terme compost pels conceptes lleure i producció. Per definició, és una activitat productiva en el temps de lleure, és a dir, no laboral.

Com a activitat de lleure que és, el lleure productiu es vivencia com a activitat lliurement escollida, reconfortant, placentera, propícia per al creixement i el gaudi personal. Com a activitat productiva, aporta béns materials i serveis, que normalment són d'autoconsum o intercanvi en un context alternatiu al mercat.

El lleure productiu abarca potencialment un ampli ventall d'activitats. Una de les més desenvolupades és el lleure agrari, o agricultura urbana. En el lleure agrari, la persona cultiva un hort amb la finalitat de gaudir del temps de lleure, però també per obtenir hortalisses per a l'autoconsum. No pertanyen a aquesta categoria el llaurador (o pagès), que cultiva la terra com a professional, o el jardiner afeccionat, que no cerca cap finalitat productiva.

El voluntariat també forma part de l'àmbit del lleure productiu, en la mesura que la persona dedica el seu temps lliure a la creació i manteniment de serveis a la comunitat.

Què és el lleure agrari (4)

Lleure productiu en el marc del lleure agrari.

Fins aquest moment, s’ha tractat el lleure productiu quasi en abstracte. Tanmateix, la concreció més exemplificadora és en l’àmbit agrari. No tot el lleure agrari es podria considerar productiu, però per la seva naturalesa primària, bàsica, essencial, i potser perquè és el primer sector productiu en entrar en crisi, al món agrari és on més s’ha desenvolupat el lleure productiu, especialment en forma d’hort urbà.

En un hort urbà, la persona cultiva per plaer. Però cultiva també per obtenir hortalisses per a l’autoconsum. En realitat, això s’ha fet des de sempre, o més exactament des del Neolític. La novetat és la percepció psicològica i el significat social d’aquesta activitat.

Comencem, però, analitzant la diferència econòmica entre la producció per lleure, i la producció per generar negoci. En el primer cas, el producte és per a l’autoconsum, o per a l’intercanvi. Mai entra al mercat ni paga impostos per existir. No és una mercaderia. La persona que cultiva un hort per lleure no està treballant, no cotitza a la Seguretat Social per realitzar aquesta activitat, i tampoc n’obté cap benefici econòmic directe; indirectament sí, estalviant diners quan ha de comprar menjar. Com a rol social, l’hortolà de lleure és en tot cas un consumidor, que paga una certa quota per dret a l’ús d’uns recursos.

En el segon cas, quan es cultiva un hort per negoci, parlem del pagès. El pagès és sector primari. Paga impostos per cultivar, i el producte del seu hort accedeix al mercat. Resultat d’això, n’obté un benefici econòmic directe, com en qualsevol altra professió. Alguns pagesos s’han especialitzat en productes concrets, però cuiden un petit hort per a l’autoconsum. En aquest petit hort, el pagès no exerceix de pagès, és un hortolà de lleure. Heus aquí la diferència.

Dèiem que cultivar un hort per a l’autoconsum no és nou, però sí que ho és la percepció psicològica i el significat social de realitzar aquesta activitat. Al Regne Unit, per exemple, es va promoure la creació d’horts urbans (allotments) en finalitzar la Primera Guerra Mundial, com a mesura de seguretat alimentària per a àmplies capes de la població empobrides per la guerra. La xarxa d’horts urbans va veure el seu segon impuls arran de la Segona Guerra Mundial, pels mateixos motius. Aquests horts, tanmateix, no els podíem considerar horts de lleure, perquè no eren viscuts com a tals. Sí que eren productius, i també és cert que els seus productes anaven destinats a l’autoconsum, sense entrar al mercat. Però es tractava, psicològicament i socialment parlant, d’horts de supervivència, medievals. El canvi va venir amb la tercera onada d’horts urbans, a la dècada del 2000. Aquesta mateixa xarxa d’horts ha passat a ser percebuda com a àmbit de lleure, i la demanda per obtenir un allotment s’ha disparat, fins a col·lapsar les llistes d’espera a tot el país: 100.000 persones apuntades, estimava l’any passat The Guardian, i 330.000 cultivant un hort.

L’hort de lleure és un boom, però en cap cas una bombolla. És un signe de la tendència dels nous temps. La mentalitat està canviant perquè, com hem vist, l’economia evoluciona. El consumisme dóna pas a un consum cada vegada més moderat i fa que el lleure adopti fórmules alternatives. La dicotomia producció-consum, d'aquesta manera, esdevé més aviat un contínum, on el treball i el lleure s’entrecreuen, o fins i tot es confonen.

En aquest context, es va consolidant el lleure productiu, com una fórmula mixta que permet gaudir del temps lliure i a la vegada continuar sent productius, creant abundància en entorns socials castigats per la crisi.