Horts públics i privats (Lleure Agrari a TV3)

(transcripció de la part del reportatge on apareixem)
 
Albert Vidal, promotor Lleure Agrari: 

"El perfil de l'hortolà, per dir-ho així, no és únic. Hi ha gent molt diversa i, a més, ve per motius molt diferents. Al principi no m'ho esperava." 

Els horts privats han obert l'accés més enllà dels jubilats. La Vanessa i la Marta són amigues, els agraden els aliments ecològics i les seves àvies també són hortolanes. 

Vanessa Prades: "Volíem tenir els nostres propis productes cultivats i veure tot el procés des que plantes la llavor fins que acabes cuinant És més bo! Hi ha un trosset teu també allà dins." 

La Maria Carme, jardinera, ja coneix bé les plantes. Destaca la convivència gràcies a la col·laboració i el respecte entre tots. 

M. Carme Monter: "Aquí no pot tocar res ningú de ningú. Ara, que ens donen alguna cosa... val. A vegades hi ha algun veí que diu, escolta, mira, té, que jo en tinc molt i t'ho dono. Com tu li fas a un altre veí. Hi ha molt bona comunicació amb els veïns. Molt bona gent." 

Les relacions que estableix l'horticultura han projectat aquesta activitat com una eina terapèutica per als problemes d'adaptació social. 

Un reportatge de J. M. Fernández i J. Maureta

Plaques solars, impressores 3D, horts urbans... revolució autoproductiva

Autoproducció, autoconsum, tan se val com li diguem. Significa que el productor i el consumidor són el mateix subjecte, personal o col·lectiu; i implica que l'escala de producció s'ha reduït dràsticament. Com en el passat, sí, quan es produïa pel propi consum. Però ara empesos per l'avenç tecnològic i la cerca de l'eficiència i la productivitat.

Feu una ullada al següent vídeo; en Marc, de Fototèrmic, el difonia pel Facebook. Assegura que acabem d'assistir a un punt d'inflexió que marca un canvi de model energètic: si fins ara resultava més econòmica l'energia produïda i distribuïda per les grans empreses energètiques, a partir de l'any 2012 l'escenari dóna un gir de 180º: l'autoproducció comença a guanyar la partida. En els darrers 4-5 anys el preu de les plaques solars ha baixat un 70%, fent rendible el que fa uns anys no ho era: produïr energia al propi balcó. Per contra, l'energia procedent de les empreses energètiques multinacionals segueix encarint-se, en fer-ho les fonts de les quals procedeixen: combustibles fòssils i nuclears.

En un altre àmbit, sense marxar però de l'autoproducció, es parla cada cop més de la impressora en 3D i la tecnologia associada. Guaiteu l'article d'Enrique Dans titulat La Siguiente Revolución, publicat a la revista econòmica Expansión. El difonia fa dos dies en Josep, també pel Facebook (podeu seguir picant al seu nutritiu bloc Indagando el Futuro). La "fabricació personal", assegura l'article, portarà conseqüències fins i tot macroeconòmiques. És la propera revolució...

També de revolució autoproductiva parlen al bloc d'emprenedors El Correo de las Indias. Ells l'anomenen Revolució Industrial P2P, que la defineixen en els següents termes: procomú, xarxes distributives, petita escala, ètica hacker, dissipació de rendes, monedes p2p, innovació, lògica de l'abundància...

Un context autoproductiu que ens porta necessàriament a parlar d'horts urbans. Però on queden? Tenen lloc en aquesta tendència? Per un costat creiem que sí, però per l'altre no.

Comencem pel no, què no comparteixen amb les experiències anteriors. Bàsicament, els horts urbans no són fills de la innovació tecnològica. Els que cultivem un hort ho sabem prou bé, la pràctica hortolana segueix sent bàsicament medieval. Potser sí que reguem amb tubs de goter de pvc, automatitzem el reg gràcies al temporitzador, emprem tècniques ecològiques optimitzades, etc. Sí, però poc més. Tecnològicament, l'hort no ha viscut cap salt qualitatiu que li permeti disparar l'eficiència i la productivitat: el rendiment d'un hort urbà no és ni mínimament comparable a la d'una explotació agrària professional. I el que és encara més important: no és una pràctica generalitzable a la població: la disponibilitat de terra i aigua és escassa en zones urbanes, i les solucions de balcó són productivament simbòliques. 

Simbòliques...! Vet aquí la qüestió.

Efectivament. Si l'hort urbà no representa ni pot representar cap revolució en el pla del real, del material, potser sí que ho pot fer, o ja ho està fent, en l'àmbit del simbòlic: cultural, ètic...

En aquest bloc s'ha insistit reiteradament en el caràcter productiu de l'hort urbà. Es tracta d'un lleure, diem, però no d'un lleure passiu, o de consum, sinó creatiu, productiu. Els hortolans, quan són a l'hort, o quan s'entretenen al balcó amb la taula de cultiu, gaudeixen produïnt. És el mateix tipus de plaer de la persona que fa ganxet o mitja, o també de la que opta pel bricolatge. Moments de lleure diferents, que s'escapen del concepte tradicional, consumista, que va reivindicar Bertrand Russell l'any 1932 a Elogi de la Ociositat, i que es va imposar a partir de llavors.

Lleure per un costat i producció per l'altra; consumidors de nit i treballadors de dia. Dues realitats separades, dissociades, que han condicionat la nostra economia i la nostra forma de viure, de pensar, el nostre sistema de valors, la nostra identitat, els objectius de vida que ens hem marcat. En canvi, quan som a l'hort en les nostres estones lliures, o quan fem ganxet per plaer, o quan ens pintem la casa al nostre gust, estem generant un canvi. Un canvi cultural. Redefim l'antic concepte de lleure, el subvertim. I de retruc, també modifiquem el concepte de producció, el mode de producció. 

Així, doncs, l'hort urbà no és directament comparable a altres experiències autoproductives basades en l'avenç tecnològic. En canvi, forma part del mateix moviment cultural: el que s'està posant en joc, en tots aquests casos, és el mode de producció: estem assajant el que vé, una nova forma de funcionar, d'existir com a persones i com a societat.

Horts urbans per revitalitzar Detroit

El dia 15 de gener, TV3 va emetre un documental titulat Rèquiem per Detroit. Es descriu la història d'aquesta ciutat nord-americana, lligada a l'evolució de la indústria automobilística de les tres grans companyies d'aquell país: General Motors, Ford i Chrysler. Una història d'alts i baixos, d'efervescència i decadència molt acusats, que finalment han convertit Detroit en una ciutat mig deshabitada, amb alts índexs de pobresa, analfabetisme, atur i delinquència.

Són d'especial interès els últims deu minuts, on el documental mira de rescatar pessics d'esperança. Entre diferents iniciatives, apareixen horts urbans, o més aviat granges urbanes. Espais abandonats que els actuals habitants miren de recuperar, donar-los vida, generant activitat vinculada al món agrari. Malauradament, no s'entra prou a analitzar aquestes experiències, quantes n'hi ha, quines formes adopten, quin impacte econòmic tenen...

Molts joves, es diu, van a viure ara a Detroit, empesos per projectes de vida alternatius. I afirma un d'aquests joves (minut 56:00), vinculat a l'horticultura urbana:

"A mi el que m'impressiona de Detroit és que permet que la gent que emprèn i s'arrisca pugui posar en pràctica les coses en què creu"

I un altre jove afegeix:

"Véns aquí i en un parell de dies dius, espera, aquest lloc és increïble! I sobre el paper aquest és el pitjor lloc del món, saps? És l'últim lloc on aniries..."

Interessant, oi? Però necessitem saber-ne més!

Solucions per a l'emparrat

Tradicionalment, per a l'emparrat de tomaqueres i mongeteres s'ha utilitzat la canya comuna, dita també de Sant Joan. És una espècie que procedeix de l'est i el sud d'Àsia, però aclimatada a la Mediterrània, on és una espècie invasora. No creix bé en zones del nord peninsular; si aneu als horts del País Basc, Galícia, o fins i tot en zones fredes de Catalunya, no en trobareu. Allà s'utilitzen sobretot branques d'avellaner. Curiós, oi?

A Bellvei els hortolans sempre han fet ús de la canya, ja que té molts avantatges: creix ràpidament, és lleugera, alta, flexible i a la vegada resistent. Només té un inconvenient: tan sols es pot aprofitar dos o tres anys seguits. Després, es deteriora la base, i tota ella va perdent resistència, trencant-se amb facilitat. Total, que s'ha de renovar. I això implica feina.

Aquest any ens toca renovar les dues mil canyes que tenim al centre, i hem estat buscant solucions. La primera és comprar canyes noves. El seu preu és variable, depenent del lloc entre 13 i 25 cèntims cadascuna.

Però també hem mirat alternatives. La que ens ha semblat més interessant són barres de ferro de 8 o 10 mm, per 240 cm de llargada (la llargada pot variar, però no recomanaríem fer-les més curtes, perquè ja no servirien per a mongeteres). Els preus se situen entre 70 cèntims i 1 euro cada barra. És un preu significativament superior al de les canyes, però també tenen els seus avantatges. Per exemple, duren molts anys, quasi que per sempre. Un segon avantatge és la resistència, no es trenquen. Quan alguna tempesta sorprèn les tomaqueres carregades, a mitjans d'agost, es nota la diferència. Les estuctures amb ferro no es deixen dominar, i suporten qualsevol ràfega de vent que els vingui al damunt. Ara bé, tenen dos inconvenients. El primer és que s'escalfen a l'estiu, i poden inhibir l'emparrat de les mongeteres (que s'aparten de la calor). Però això tan sols passa en ple juliol. El segon inconvenient és més seriós: els robatoris. Tot i no no ser un metall apreciat, no deixa de ser metall. Afortunadament, en aquests quatre anys que existeix Lleure Agrari no hem hagut de lamentar cap robatori de barres de ferro -alguns hortolans en tenen de pròpies- però sí que escoltem tot tipus d'històries de furts per la zona. I aquest fet ens condiciona qualsevol decisió. El camp, per més vigilat que estigui, no deixa de ser camp.

De moment, farem un entremig. Renovarem les canyes, però adquirirem també algunes barres per si algú les vol utilitzar.

De l'hort a les barricades?

Diu en Manuel Delgado, en el pròleg del llibre De la Mística a les Barricades (2001), del també antropòleg Gerard Horta:

"De la mística a les barricades" contribueix a desautoritzar la falsa polèmica -protagonitzada al llarg de les dècades per autors com Díaz del Corral, Pitt-Rivers, Brenan, Hobsbawn o Kaplan- a propòsit del presumpte irracionalisme filocristià i mil·lenarista de l'anarquisme ibèric. Com aquí se'ns mostrarà en el cas català, no hi ha res d'incompatible entre l'adopció d'una estratègia d'acció revolucionària positiva i la presència d'esperances quiliastes o de conviccions que podríem conceptualitzar inicialment com a mistèriques. En efecte, la dimensió profètica implicà, en casos com els examinats aquí i en d'altres de similars, la incorporació d'un principi de sistematització en un marc sociocultural desestructurat o en procés de mutació. La clau espiritualista va contribuir al trencament amb sistemes de món tradicionals i ajudà a encarar els processos de modernització [...] d'una manera racional, és a dir, estructurant idees i actituds entorn d'eixos ètics, no subordinats a les sacramentalitzacions rituals ni a les mediacions sacerdotals. L'irracional" misticisme revolucionari va ser, aleshores, un factor estratègic de cara a la interiorització creixent de principis morals abstractes i la pedagogia d'un tipus d'autoritat fonamentada en la legalitat normativa i no en la tradició i el despotisme de la comunitat.

    

"La societat ha de tornar enrere per ser sostenible", observava en Marc en aquest reportatge de TV local (minut 16:50), quan presentava el seu nou centre d'horts urbans. I afegia: "...pot semblar absurd...".

De cop i volta m'he trobat rellegint aquest magnífic treball de Gerard Horta; potser, en comptes de "tornar enrere" hauríem d'afegir un "com si". És a dir, que sembla un retrocés però en realitat estem apuntant al futur. Un hort medieval que paradoxalment aporta elements necessaris per construïr una nova societat. És una paradoxa que recorda a la que assenyalava en Gerard Horta per a l'espiritisme: allò aparentment irracional que en realitat era font de modernització 

Perfil d'hortolà (2)

Una de les preguntes que em van formular l'equip de TV3 era quin tipus de persones eren al centre per cultivar un hort. No és una pregunta senzilla, fàcil de respondre. Què va! És el tipus de qüestió que no es pot satisfer amb quatre frases. No recordo què els vaig dir, deuria donar una resposta ambigua.

Fa tres anys vaig penjar un post titulat Perfil d'hortolà, on ja mirava de trobar-hi una resposta. Però ara que el rellegeixo, m'adono que tan sols constatava que la qüestió no era gens evident. Hi havia tot tipus de persones: jubilats i no jubilats, parelles amb fills i sense fills, aturats i no aturats, professions qualificades i no tan qualificades, homes i dones... total, que no es podia parlar pròpiament d'un perfil.

Però tanmateix, sí que es dóna un patró. No tant en el tipus de persona, que ja hem vist que és molt variat, sinó en les motivacions de cadascuna d'elles. Sí, en aquest sentit sí que hi ha un nexe, o varis, entre els diferents hortolans. Motivacions transversals, i vinculades al moment històric.

TV3 a Lleure Agrari

Avui ens ha visitat un equip de TV3! Estan preparant un reportatge per al programa de El Medi Ambient, enfocat als horts urbans. Deixo unes fotos de la jornada, quan editin el programa ja el penjarem al bloc. 

Moniato

Aquests dies hem estat collint els moniatos que vàrem plantar el mes de maig.

D'aquest cultiu en podem esmentar un munt de virtuds: l'alta productivitat, el fàcil cultiu, el valor nutritiu indiscutible (molt superior a la patata), i també el seu sabor.

Com passa amb les patates, de moniatos n'hi ha de diferents varietats. Nosaltres plantem un tipus de moniato blanc, molt fi i poc dolç. Per la temporada que vé, plantarem una varietat que de pell és roja, però de carn blanca.

Una qüestió important és com conservar la planta durant l'hivern. El moniato és perenne als tròpics, però de temporada a la mediterrània. No sobreviu al fred, i tan sols es desenvolupa còmodament en temperatures per damunt dels 20 ºC. N'hem agafat uns esqueixos i els tenim en un petit hivernacle.

Aixada de roda

En el següent vídeo es pot observar l'ús d'una aixada de roda. En Manolo té actualment un hort al centre, el que veiem a les imatges. L'aixada és seva. En aquest cas va la va dur per mostrar-nos-la, i ensenyar-nos com manejar-la.

De més jove, havia treballat puntualment a l'horta de Bellvei, on es cultivava molt enciam. En aquella època, ens explica, tots els pagesos tenien aquest artilugi.

Tarpuna Cooperativa cerca col·laboració

El mes de març d'enguany, en un post titulat "Tarpuna Cooperativa promou horts socials", ja vam parlar de Tarpuna, i del seu interès en crear horts socials. El Tercer Sector, observàvem, s'estava fent un lloc en l'àmbit dels horts urbans, i començava a encarar la vessant més ambiciosa de l'agricultura urbana o periurbana: convertir-la en una activitat de transformació cap a una economia alternativa, inclusiva, hortizontal, solidària.

Onze mesos més tard de la seva creació, Tarpuna Cooperativa té diferents projectes en marxa, entre ells diversos horts socials. Podeu seguir-los a través d'aquesta pàgina del Facebook: Hort Social- Tarpuna Iniciatives Sostenibles.   

La darrera iniciativa que han emprès és una col·laboració amb l'ICO, l'Institut Català d'Ornitologia. Consisteix en elaborar un estudi sobre l'impacte que tenen els horts socials en les poblacions de diferents ocells. 

La presència humana en entorns naturals s'ha vist normalment com un inhibidor o competidor de les demés espècies que els habiten. I malauradament, molt sovint ha estat i segueix sent així: quantes espècies s'extingeixen cada dia al planeta Terra per l'acció massiva i impulsiva de l'actual model socio-econòmic capitalista!

Però l'hort ecològic preten ser una alternativa. Més que generar cap guerra, on s'expulsa o s'extermina tot ésser viu que no sigui directament rendible per l'agricultor, l'hort ecològic, per contra, preten ser un espai de trobada, amable, interactiu, divers. Busca convertir-se en un espai on pacticar una activitat pacífica i sinèrgica. I econòmicament sostenible. 

L'hort ecològic, doncs, és això... ho almenys hi aspira! Però ho aconsegueix? 

L'estudi que l'ICO i Tarpuna pretenen emprendre tracta d'esbrinar l'evolució de les poblacions d'ocells en aquests nous horts socials, els que estan posant en marxa. Quins ocells evolucionen més favorablement? Aquesta evolució va en la línia d'assolir un equilibri ecològic? 

És possible, en definitiva, crear sinèrgies entre diferents activitats humanes productives, en aquest cas un hort, i l'entorn natural?  

Per a dur a terme l'estudi, les entitats implicades demanen finançament a través d'un sistema de micro-finançament, o Croudfunding. Si hi voleu col·laborar, aquí teniu l'accés al projecte: 

A canvi de la col·laboració, i dependent de l'aportació, Tarpuna i l'ICO ofereixen simbòlicament un agraïment públic, una visita a l'hort, una bossa o una samarreta del projecte, etc.

Hort solidari, lleure productiu

L'hort urbà s'està convertint en un espai d'innovació i creativitat social sense límits. En aquest bloc, ja hem parlat en diverses ocasions de les implicacions productives de l'hort urbà, on lleure i producció entren en sinèrgia, desafiant la lògica econòmica que havia predominat durant bona part del segle XX. 

En aquest cas, us deixo una experiència que s'està desenvolupant al Parc Agrari del Baix Llobregat, amb voluntaris procedents del cos dels Mossos d'Esquadra, de la policia municipal de Sant Boi, i del cos de Bombers de la Generalitat. El projecte té per finalitat proveïr verdures fresques a persones necessitades que sovint acudeixen a Càritas (font: ara.cat). 

Més enllà de caràcter simbòlic (i propagandístic) d'aquesta experiència concreta, el missatge és clar: l'escenari d'escassetat creixent on ens mena la crisi només pot ser redreçat a partir d'un sistema productiu alternatiu, no associat estrictament a relacions laborals. 

Tres herbes comestibles

L'hort té els seus propis ritmes, que s'han de respectar. Ritmes marcats pels cicles naturals, i també pels vaivens de la meteorologia. I precisament aquests dies cal ser curosos: ha plogut molt, la terra està xopa, i és millor no tocar-la. O fer-ho el mínim, l'imprescindible per collir allò que demani ser collit, i prou. 

I és clar, l'hort s'acaba ràpid, en dies com aquests. És entrar i sortir. És un bon moment, llavors, per explorar l'entorn i examinar què ens ofereix. I ens podem quedar sorpresos de la generositat que ens envolta.

En la següent imatge apareixen tres herbes molt comunes al nostre hort (per ordre): la borratja (Borago officinalis), la bleda silvestre (Beta vulgaris), part superior de la segona imatge, i l'espinac silvestre (Rumex pulcher), a la part inferior. Tenen molts altres noms populars, dependrà de cada zona.

Es poden cuinar de diverses maneres. Però sugereixo aquí alguns plats: amb la borratja, arrebossada amb farina i ou, fregida, i servida amb una mica de mel pel damunt. Buah, brutal! Aixi és com la vam menjar a la festa de l'aiguardent de Prat del Compte. 

Les bledes silvestres tenen un sabor més intens que les varietats de cultiu, però es poden cuinar de forma semblant. Es poden fer al vapor amb un raig d'oli, o si es vol es poden servir amb una beixamel amb panses i pinyons...

Els espinacs silvestres són més complicats, pel que hem descobert. Els vam conèixer aquest diumenge, bé, ja coneixíem la planta en sí, prou vegades que l'hem hagut d'arrencar! Però no en sabíem res de les seves propietats gastronòmiques. Doncs bé, aquest diumenge vam coincidir a l'hort amb la Maria i la Pilar, que duien un manat d'aquesta herba. Al seu poble de Huelva en collien, fa molts anys, i fins i tot hi havia gent que es guanyava uns cèntims venent-la. Doncs bé, ens van suggerir que provéssim aquest tipus d'espinacs. En arribar a casa els vam fer al vapor, els vam afegir un sofregit d'all, i després en vam fer una truita. De sabor són prou intensos, en ressalta l'acidesa. No és recomanable fer-los al vapor i menjar-los sols. Un bon plat, ens van comentar, és combinar-los amb cigrons.

Neem a una pasta de dents!

En Joan, un dels hortolans del centre, es va quedar bocabadat quan va fer una ullada a la composició d'una pasta de dents de la marca Himalaya. Oli de Neem!! El mateix producte que utilitzo per tractar les tomaqueres! Va ser una sorpresa grata, em va explicar, saber que allò que tirava a l'hort per controlar les plagues era apte també per a la seva pròpia higiene bucal.

Composition 
Dental Cream contains the following ingredients: 

• Carum copticum (Bishop's Weed, Ajamoda satva).
• Vaikranta bhasma (Fluorspar).
• Azadirachta indica (Neem, Nimba) possesses antiseptic and antifungal activity and is widely used in the preparation of toothpaste. 
• Zanthoxylum alatum (Toothache Tree, Tumburu).

En Joan sempre ha estat molt cuidadós en realitzar tractaments ecològics, per preservar la seva pròpia salut, però també per respecte i estima a l'entorn, als demés éssers vius de l'hort. És clar, saber que tant ell com les tomaqueres comptartien tractament, va significar quelcom màgic, increïble...

Diferències entre el cherri i el cirerol negre

Fa dos any, en Vicent, d'Hort Sostenible, em va donar diferents llavors autòctones del País Valencià. Entre elles, hi havia llavors d'un tipus de cherri (en català, cirerol) de tonalitat més fosca, anomenat tomàquet de cirera negra, o cirerol negre. 

Aquest any n'he plantat de les dues varietats, per observar-ne les diferències: l'aspecte de la tomaquera, la grandària del fruit, la forma, el color, i el seu sabor. 

D'entrada, les plantes difereixen en vigorositat. La tomaquera del cirerol és més ràpida en el creixement, assoleix més alçada, sembla més resistent al míldiu, i desenvolupa unes fulles més llargues. La tomaquera del cirerol negre, en canvi, té un aspecte més fàgil, de color de fulla una mica més clar. 

En els fruits, però, és on hi ha més diferència. Mireu els ramells que fa el cirerol (primera foto) i els del cirerol negre (segona foto):

En el cirerol, les tomaques es distribueixen al voltant d'una sola tija (unípara), mentres que en el cirerol negre prenen una distribució més caòtica, en ventall (multípara). 

En el color, com no, també presenten diferències. Vegeu la foto: 

La grandària és molt semblant, també la forma: circular. Canvia com dèiem el color, i també el peduncle, molt més robust en el cirerol. Aquesta característica va d'acord amb el caràcter més robust de la planta. 

I finalment, el més important, el sabor. El grau d'acidesa és diferent, és més àcid el cirerol negre. Té un sabor en general més intens, més fort. El cirerol, en canvi, és més amable, podríem dir, més dolç. Però no podria pas afirmar quin és més bo, els dos tomaquets tenen la seva gràcia.

Si voleu llavors de cirerol negre, he vist que a Les Refardes en tenen. 
   

Decocció de cua de cavall

Un dels reptes interessants a tenir en compte en un hort vertaderament ecològic és trobar un bon substitut del coure. No és senzill, perquè el coure és un element molt eficaç per combatre els fongs, sobretot el míldiu, que afecta especialment les tomaqueres. 

Un substitut que diuen que dóna bons resultats és la cua de cavall, en forma de decocció. Ho comprovarem. 

Fa un parell de setmanes en vam anar a buscar. Hi vaig anar amb El Tomacó. En Ton coneixia una zona prop de Vilobí, on hi ha un munt de cua de cavall. Concretament Equisetum telmateia, la varietat grossa (en principi, tant la cua de cavall petita com la grossa tenen propietats semblants). Doncs bé, hi vam anar i en vam fer una bona recol·lecció. 

Com fer la decocció? El sistema que he seguit l'he llegit del bloc Esperxats a l'hort. Per cert, un bloc molt interessant, farcit d'informació pràctica. Diu així (extret del llibre Plantas para curar plantas):

Decocció de cua de cavall (fungicida, dinamitzador creixement i repel·lir insectes):

• 50 gr de cua de cavall seca
• 5 l d’aigua
• Bullir durant una hora
• Deixar infusionar tota la nit
• Utilització (cada quinze dies – cal alternar en cas de tractament amb ortigues): polvoritzar una dissolució al 20% (1 l d’extracte i 4 l d’aigua)