La consolda com a fertilitzant

La consolda, juntament amb la ortiga, és una de les plantes de l'hort amb més potencial fertilitzant. Aporta nitrògen, fòsfor i potassi. Estimula, també, la vida microbiana a l'entorn de les arrels dels cultius.

El seu ús requereix tractament previ. No n'hi ha prou amb recol·lectar-la i distribuïr-la per l'hort. S'ha de realitzar purí. Vegeu el procediment del purí, extret de Agro-cultura, explicat per Santi Soto, millor no es pot descriure:

Per preparar el purí col·locarem la planta feta bocins en un recipient de fusta, ceràmica o plàstic alimentari tipus polietilè, suficientment gran perquè no quedi del tot ple. Si la fórmula no diu el contrari, desestimarem les arrels. Podem utilitzar la planta fresca o bé seca, tenint en compte que la proporció haurà de ser diferent. En general, en planta fresca s’utilitzarà 1 quilo per 10 litres d’aigua, i en planta seca en farem servir només uns 200 grams. En Santi és del parer que si utilitzem la planta en fresc “aportem al purí la vitalitat de la planta” i en aquest sentit, és més recomanable. Situarem el bidó en un lloc ombrejat i hi abocarem la corresponent aigua freda segons la recepta. Si volem, podem afegir alguna pedra perquè la planta quedi realment submergida. La qualitat de l’aigua és important, i és preferible que sigui de font o de pluja. Com que necessitem que es produeixi una fermentació aeròbica, cal que el purí estigui airejat i, per tant, deixarem el bidó destapat els primers quatre o cinc dies i després procurarem utilitzar o bé una tapa amb forats de ventilació, o bé senzillament posarem un pal entre la tapa i el bidó perquè no quedi tancat. Caldrà que el remenem un o dos cops diàriament amb un pal de fusta per afavorir l’oxigenació. 

Al cap de quatre o cinc dies, l’olor ja ens farà notar que la fermentació ha començat. A una temperatura ambient d’uns 25ºC, la fermentació total pot allargar-se entre 10 i 14 dies aproximadament. Notarem que el procés s’ha acabat perquè l’escuma que haurem anat observant desapareixerà encara que el remenem, i també per la seva olor característica: “entre vinagre i el xucrut, entre àcid acètic i àcid làctic”, precisa en Santi. Serà el moment de filtrar i embotellar o reservar per a la seva futura utilització. Els millors dies per preparar el purí respecte el calendari biodinàmic són els dies flor i al matí. Tot i així, en Santi no descarta els dies fulles, però aclareix que aleshores “el purí quedarà més fort, però el podrem emmagatzemar menys dies”. 

El purí fermentat s’utilitzarà diluït en proporcions que varien segons la seva finalitat i la planta emprada. L’aplicarem o bé en reg sense tocar les plantes o polvoritzant sobre les fulles (a més dilució), en una hora del dia que no toqui el sol. “En general –aclareix en Santi—, la nostra experiència ens diu que si no hi ha un atac de malaltia interior, és millor fer els tractaments a la tarda. De totes formes, el canvi climàtic fa que estiguem treballant en condicions desconegudes i és necessari continuar amb l’observació atenta”. Podem fer un jaç protector amb les restes de les plantes emprades per a fer l’extracte, i així augmentar-ne l’efecte.

 

L'estany a l'hort

Després de diversos intents, ahir vam col·locar l'estany definitiu, un motlle de plàstic d''una capacitat de 500 litres. A diferència dels anteriors estanys de lona, aquest no es punxarà amb tanta facilitat. Vaig comptar amb l'ajuda del Vern, el Saüc, el Cam i la Mariona. Entre els tres vam poder capturar la granota que teníem a l'estany vell, i després la vam deixar anar a la seva nova casa.  

De moment no hi posarem peixos, per facilitar la cria de les granotes. Per la zona n'hi ha, i de fet, aquesta que tenim va venir tota sola, en un dia de pluja. Correm el risc, això sí, que proliferin els mosquits; si és així, haurem de posar algun peix a l'aigua. És clar, llavors serà molt més difícil aconseguir la cria d'amfibis, perquè els peixos es menjaran gran part dels cap-grossos.

L'estany té per la banda exterior un marge de pedra seca de la zona. És un pedra magnífica, en forma de lloses planes, que facilita la construcció de murs sense massa pràctica. Les lloses més grans les hem posat al damunt de tot, i així fan la funció de banc per seure. Per l'altra part de l'estany, que no es veu a la fotografia, hem deixat una pendent amb terra, per facilitar l'accés dels amfibis.

Des que vam construir el primer estany, aquest s'ha convertit en un punt d'atracció a la zona d'horts. Pels nens, però també pels grans. Tothom s'acosta a veure la granota, o les granotes, n'hi va arribar a haver tres. No sé exactament per què. A mi sempre m'han agradat, deu connectar amb algun punt interior de nosaltres mateixos. 

Cervesa per a llimacs

No tots els cultius són igual de sensibles als llimacs. Alguns en són inmunes, altres en resulten molt rarament afectats, en canvi n'hi ha que en són el plat preferit. Un d'aquests és la maduixa. 

Hi ha diferents sistemes per frenar els llimacs, i sovint també els cargols. Les cendres, les closques d'ou trencades, el sulfat de ferro, la cervesa... El més eficaç de tots és un producte químic que es compon de Metaldehid, un potent molusquicida. Si no se l'enduen les formigues, cosa que passa sovint, és una barrera infranquejable. Ara bé, té el seus riscos per a la salut, sobretot per nens i animals domèstics, que poden ingerir els grànuls de colors. El sulfat de ferro, també, tot i ser considerat menys perjdicial pel medi ambient, és igualment perillós per a persones i animals domèstics, ja sigui per ingestió, per inhalació, com per contacte amb zones sensibles de la pell.

El que hem fet aquest any ha estat construïr una barrera d'aigua tot al voltant del camp de maduixeres, i posar gotets de cervesa dins, per anar capturant els llimacs que havíen quedat. Els llimacs, a diferència dels cargols, s'enterren de dia, i no es poden retirar manualment. La cervesa, per sort, els agrada, i quan van a beure-la, queden atrapats.

Oli de Neem i l'escarabat de la patatera

Des de principis d'abril que l'escarbat de la patatera ha fet aparició per l'hort. Primer van fer cap alguns individus adults, i un parell de setmanes més tard ja teníem les primeres postes. Els ous són de color carbassa, vistosos, però sovint es troben sota les fulles, de manera que es fa difícil de veure'ls. 

El moment més perillós és quan els ous eclosionen, i les larves envaeixen les plantes. Llavors devoren les fulles, i debiliten la patatera, afectant considerablement el creixement de les patates. És en aquest moment, el de les postes i la seva eclosió, quan s'ha d'actuar amb oli de Neem. Aquest producte, completament ecològic, és molt eficaç en les fases larvaries de l'escarabat, i menys efectiu sobre adults. Per als adults, és molt útil anar-ne fent una recol·lecció manual, sempre que el camp no sigui molt gran. 

Al mercat es troben productes químics específics per a l'escarabat de la patatera, però no és necessari recorre-hi. Amb l'oli de Neem i la recol·lecció d'adults és completament suficient, a més, és pràcticament inocu pel medi ambient, i sobretot per nosaltres, els hortolans!

La foto tant bonica que deixo al post me l'ha cedit l'Octavio, un dels hortolans de Lleure Agrari. Es correspon a unes larves d'escarabat de la patatera, que en aquest cas s'estan menjant la fulla d'una albergíniera. Sí, sí, quan les patateres decauen, l'escarabat passa a l'alberginiera, on hi fa tant o més mal si no se'l controla.

Arreglant garrofers

Aquest hivern hem arreglat una quinzena de garrofers. En tenim quaranta. Fins fa poc, a la zona hi havia una ramat de cabres i ovelles, que pasturaven els garrofers i els mantenien a ratlla, alçats, i lliures de bardisses. Però el pastor s'està fent vell, ja no el veiem tant sovint. I els garrofers ho noten. El troben a faltar.

Avui en dia, el garrofer no és un cultiu gaire rendible. El garrofí (la llavor) té molts usos, però perd valor any rera any, i la tavella s'usa majoritàriament per menjar de bestiar. Recentment, s'estan fent esforços per trobar-li usos gastronòmics. Però les importacions massives del Marroc i la participació de multinacionals del sector agroalimentari, estan fent caure en picat el preu, un 70% en els últims 5 anys (Font: rtvv), pagant-se l'any passat a 13 cèntims el quilo (Font: El Punt Avui). Aquest preu fa inviable el seu cultiu.

Un panorama negre per als garrofers. Però bé, nosaltres seguirem cuidant-los. El meu avi explicava que, a la postguerra, al poble es menjaven garrofes, i almenys no es passava gana.

Tarpuna Cooperativa promou horts socials

El passat mes de desembre, es va crear Tarpuna Cooperativa, una cooperativa mixta de treball associat i d'usuaris, d'iniciativa social i sense afany de lucre (font). Entre els diferents projectes que planteja, un d'ells ens és d'especial interès: la creació d'horts socials.

Sembla ser, doncs, que el tercer sector es va fent lloc en l'àmbit dels horts urbans. És sens dubte una bona notícia.

Els podem seguir des del seu perfil del Facebook.

Les nyàmeres d'Umberto Eco

A vegades, quan aprens o descobreixes una cosa nova, una paraula del vocabulari, un cantant de música, una aplicació informàtica... a partir de llavors sembla que aparegui per tot arreu, repetidament. Com si el món conspirés per demostrar-te tossudament la importància d'aquella cosa, i et qüestionés el fet d'haver pogut viure sense adonar-te de la seva existència.

Doncs bé, això és el que els ha passat a uns amics, de qui vaig parlar en un anterior post. S'han obsessionat amb les nyàmeres. No descansen, o el món no els deixa descansar. Fins i tot llegint Umberto Eco:

Del meu avi i de la meva infantesa en recordo sobretot la bagna caöda: en un recipient de terrissa ben calent damunt un fogó amb brases enceses, on fregia l'oli amb anxoves, all i mantega, se submergien cards (que abans s'havien deixat en remull amb aigua freda i suc de llimona, tot i que alguns, però no l'avi, els remullaven amb llet), pebrots crus o escalivats, fulles blanques de col, nyàmera, coliflor molt tendra, o (però, com deia l'avi, eren coses de pobres) verdures bullides, cebes, remolatxes, patates o pastanagues (pàgina 68).

El Cementiri de Praga és la última novel·la d'Umberto Eco, publicada el 2010. Ambientada al segle XIX, en els escenaris de Turin, Sicília i París, s'ofereix als lectors un passeig pels temes preferits de l'autor: conspiracions, aventura, profunditat psicològica...


Potser sigui sincronicitat, aquell fenòmen que Jung va definir com a coincidència temporal de fenòmens no relacionats causalment. O potser es degui a la naturalesa selectiva de la nostra capacitat d'atenció i percepció. Qui ho sap...

Moviment hortolà

Si la crisi paral·litza projectes, cal trobar fórmules alternatives per reemprendre'ls. Així han pensat dotze jubilats de Torredembarra, i han passat a l'acció.

Després d'estar uns anys a la llista d'espera per obtenir un hort urbà, i veure com l'Ajuntament postposava una vegada i una altra l'ampliació del recinte d'horts del municipi per manca de finançament, aquest grup de jubilats ha decidit prendre la iniciativa i habilitar-los pel seu compte. S'ha arribat a un acord amb l'Ajuntament, on aquest es compromet a fer-hi arribar l'aigua (font: El Punt Avui).

En un anterior post, parlàvem d'una iniciativa ciutadana a la ciutat de València, on els propis hortolans, o els interessats en ser-ho, també impulsaven l'habilitació dels horts.

Cal estar atents a aquestes noves experiències socials. Fins aquest moment, havíem presenciat diferents vies per crear espais d'horts urbans: la iniciativa pública, principalment ajuntaments, que ha quedat esgotada amb l'esclat de la bombolla immobiliària; la iniciativa privada, recent però que ha pres molt impuls; i finalment la iniciativa per part de moviments alternatius, que han creat horts reduïts i simbòlics, amb l'objectiu d'expressar i difondre els seus programes socials.

Ara bé, les experiències de Torredembarra i de València tenen matisos nous. Per una banda, es diferencien dels moviments alternatius perquè els horts, aquí, no són un mitjà polític, sinó una finalitat en sí mateixos. Per aquest motiu, el nombre d'horts i la seva extensió és una qüestió cabdal. No són horts simbòlics, i no es conformen amb un espai reduït. Malgrat hi hagi un fort simbolisme, també, i una estreta sintonia amb aquests mateixos moviments socials. En segon lloc, es diferencien dels tradicionals horts municipals perquè la iniciativa ciutadana encapçala tant la construcció com la dinàmica dels espais. Els ens públics, aquí, es limiten a donar-los suport. Això permet superar el funcionament rígid i poc eficient de les institucions públiques, i s'acaben habilitant uns horts a un cost molt baix. Finalment, es diferencien dels horts privats perquè compten amb un col·lectiu, on es reparteixen costos d'habilitació i feines de manteniment. Les quotes per gaudir de l'hort, llavors, poden ser significativament inferiors als dels horts privats, que en temps de crisi permet l'accés a determinats sectors de la població que no poden aspirar al pagament de quotes de 40 o 50 euros al mes.

Sembla que ens trobem davant un fenomen nou: l'impuls d'horts urbans des del tercer sector, al marge del sector públic i de l'empresa privada. Hortolans organitzats per a crear i gestionar horts urbans. El temps ens indicarà la seva evolució.

Mobilitzar terres!

Per la xarxa està circulant una notícia interessant. És aquesta: La terra del banc no es toca, apareguda al diari Público el dia 5 de febrer de 2012.

A la notícia, es descriu la lluita d'uns 300 veïns de la ciutat de València per habilitar horts urbans en un solar propietat del BBVA. S'explica, també, el paper mediador de l'ajuntament de la ciutat durant el conflicte, i l'actitud desconfiada i oposicionista dels responsables de l'entitat bancària per cedir l'ús temporal d'aquestes terres, paral·litzades per l'esclat de la bombolla immobiliària.

Es tracta d'un conflicte pioner, podríem dir. Així ho manifesten els veïns, quan afirmen: "La por del banc és que la iniciativa fructifiqui. A València hi ha quatre barris més que estan esperant a veure si ens surt bé".

És per reflexionar-hi. Tenint en compte que els veïns estan costejant l'habilitació dels horts, i que es tracta d'un espai sense cap ús, quins inconvenients hi pot haver? Per altra banda, no es contemplen els beneficis de mobilitar aquestes terres? De generar activitat i teixit social? De proporcionar un espai ocupacional als aturats? De promoure una cultura del menjar saludable?

Quants projectes han quedat paral·litzats pel crash immobiliari? Quants pous o sèquies estan sense ús? Quant temps falta per tal que propietaris i administracions s'adonin que la nova situació va per llarg, o per molt llarg? I finalment, si hi ha demanda ciutadana, per què no es posa fil a l'agulla???

La nyàmera podria ser il·legal?

Aquest hivern tinc excedent de nyàmeres, una autèntica desmesura. No vaig calcular bé a l'hora de plantar-ne. Ara em dedico a repartir-les; de fet s'ha convertit en una obsessió. Cada setmana penso a qui li puc col·locar més nyàmeres... abans que arribi la primavera i despertin de sota terra, i creixin, i a l'hivern que vé encara tingui més nyàmeres que aquest!

Fa un parell de setmanes vaig aconseguir encolomar una bosseta d'aquests tubercles tant prolífics a una parella
d'amics, els dos advocats. I a part de donar-me les gràcies, i d'assegurar-me que els havien agradat molt, i que les havien cuinat de totes les maneres possibles (és un tubercle gastronòmicament molt versàtil) em van fer arribar, també, informació de tipus legal. Resulta que les nyàmeres estan incloses en el llistat d'espècies invasores, al costat del mosquit tigre i el cargol poma...

Feu cap al Real Decret 1628/2011, del 14 de novembre, que regula el llistat i catàleg de les espècies exòtiques invasores. Busqueu a l'Annex 1 i trobareu el nom científic de la nyàmera Helianthus tuberosus, o el seu nom en castellà tupinamba, pataca.

Quines implicacions té que aquesta planta estigui inclosa en el llistat? Si mirem el capítol 4 del decret, on es parla d'estratègies per fer front a les espècies exòtiques invasores, ens remet a l'article 61 de la Llei 42/2007, del 13 de desembre. I el punt 3 d'aquest article diu el següent:

La inclusió en el Catàleg Espanyol d'Espècies Exòtiques Invasores comporta la prohibició genèrica de possessió, transport, tràfic, i comerç d'exemplars vius o morts, de les seves restes o propàguls, incloent el comerç exterior.

Tot sembla indicar, doncs, segons el que podem llegir en aquestes fonts, que el cultiu de nyàmeres tindria incompatibilitats legals. Qui s'ho podia imaginar, oi?

Intercanvis hortolans

En un espai d'horts, on tothom és productor i consumidor, l'intercanvi és la fórmula màgica per relacionar-se i fer xarxa. Intercanvi de verdures, de planter, de llavors, i també intercanvi de coneixements: tècniques de cultiu, estratègies per lluitar contra les plagues, coneixements gastronòmics, conserva d'aliments... Cultivar en un espai d'horts urbans és una oportunitat única per obrir-se, créixer, i ampliar fronteres interiors.

Aquesta setmana ha estat, en el meu cas, molt gratificant. Dos hortolans m'han obsequiat, en el context d'un intercanvi, productes del seu hort que no coneixia. Us els ensenyo:

Romanesco: és una col del conjunt dels bròquils i les col-i-flors, que es caracteritza per un aspecte visual molt capriciós, i enigmàtic. Com podeu veure a les fotos, la flor segueix la seqüència d'una espiral, com si es tractés de la closca d'un cargol.

Aquesta configuració tant atractiva del romanesco no ha passat pas desaparcebuda. Ha estat descrita com una forma natural de geometria fractal.

El seu sabor és molt semblant al del bròquil verd, potser una mica més suau, i té més vitamina C que aquest. Però més enllà dels atributs alimentaris i gastronòmics, podem afirmar que que és dels pocs vegetals que inevitablement entren per la vista. Té quelcom d'hipnòtic, d'espiritual...

El segon obsequi van ser aquests dos pots de conserva. Es tracta de cebetes i col llombarda en vinagre de malt. No els he provats, encara, ja que he d'esperar un parell de setmanes per tal que macerin.

Aquests dos pots em van provocar un xoc mental: em vaig adonar que no havia cultivat mai cebetes, que no havia provat mai la col llombarda en vinagre, i que no sabia què carai era el vinagre de malt.

Social Farming: tendències en agricultura

L'Obra Social de Catalunya Caixa està creant una xarxa d'Agricultura Social (Social Farming) a casa nostra. Vegeu aquest article de La Vanguàrdia. Molt interessant.

I què és l'Agricultura Social? Es tracta d'empreses de base agrícola que tenen per finalitat la integració de persones en risc d'exclusió social. S'inclouen com a base agrícola aquelles activitats relacionades amb el cultiu/producció i comercialització d'aliments ecològics, la jardineria verda, la gestió ecològica de boscos, pastures, o també els vivers de tot tipus de plantes. L'exemple paradigmàtic a casa nostra és La Fageda. Però no és la única; segons l'article, ja en són 15 les empreses adherides a la Xarxa Agrosocial CX, sumant un total de 1400 llocs de treball. Algunes d'elles, com El Ventall (Baix Penedès), s'estan plantejant explorar altres nínxols de mercat, passant de la jardineria verda a l'agricultura ecològica de proximitat.

Queda lluny aquella iniciativa de l'Hort Solidari. L'any 2005, un grup de persones de l'Alt Penedès va proposar una iniciativa llavors pionera: posar en marxa una activitat agrícola ecològica de proximitat, que creés llocs de treball per a persones en risc d'exclusió social. La iniciativa no va reeixir. Set anys més tard, però, la mateixa idea està sent valorada per la Fundació Privada Santa Teresa del Vendrell (El Ventall), a la comarca veïna. Amb més infraestructura, més experiència, més finançament, i amb l'assessorament de l'Obra Social de Catalunya Caixa.

Ara bé, i els horts urbans? Els queda espai en el marc de les iniciatives d'atenció als col·lectius en risc d'exclusió? De moment, pel que fa a Catalunya, i sota el paraigües de l'Obra Social de Catalunya Caixa, no. Però penso que és qüestió de temps. Fins l'any 2009 els horts urbans eren iniciatives públiques municipals dirigides a jubilats, i ocasionalment a entitats; a partir de llavors, han estat bàsicament impulsats per particulars, de forma privada, i dirigits a tot hortolà amb capacitat de pagar quotes significatives; en un futur immediat, no és descartable que determinades fundacions privades o entitats del tercer sector es decideixin a impulsar horts urbans amb finalitats d'inclusió social.

Un hort entre amics

Tradicionalment, l'hort urbà s'ha associat a l'hort familiar, com si fóssin pràctiques equivalents. I en certa manera, ha estat majoritàriament així. L'hortolà, quan cultiva, pensa sobretot en proveïr casa seva, en oferir els produtes als membres de la seva família. Veïns, amics o propietaris (si l'hort no pertany a l'hortolà) també poden compartir part de la collita, però més ocasionalment.

En relació al treball a l'hort, la figura més freqüent és la d'un hortolà solitari, que cultiva el seu propi espai i s'aplega amb altres hortolans només en l'estona del descans, en un espai comú. També és freqüent el cultiu en parella, o bé de forma intergeneracional, però quasi sempre en el marc familiar. Fora d'aquest àmbit, pel que he comprovat personalment, és poc habitual compartir el cultiu de l'hort.

Al llarg d'aquests tres anys, però, a Lleure Agrari hi ha hagut diversos intents per tirar endavant un hort entre amics. La majoria, això sí, han durat menys d'un any. En alguns casos, un dels membres de la colla ha anat assumint cada vegada més responsabilitat i ha acabat gestionant l'hort tot sol. En altres casos, el grup sencer ha abandonat el projecte, sovint després de crear-se malentesos i distanciament mutu entre els seus membres. Alguns horts entre amics han reeixit, això també. Però es pot dir que no ho han tingut fàcil.

Fa un parell de setmanes, tres amics van fer cap al centre per agafar un hort de 200 m2 i cultivar-lo entre els tres. Vam estar parlant de com s'organitzarien, i els vaig advertir de la complexitat que haurien d'afrontar:

1. Tres amics són tres famílies, normalment. I la família és una unitat grupal més poderosa que el grup d'amics: en el seu dia, es va crear per regular la propietat privada, sobretot la propietat de les terres de cultiu. Cal ser conscient d'aquesta realitat cultural i econòmica, que encara que ens sembli tant poc evident, està ben gravada al nostre insconscient i pot jugar-nos una mala passada quan pretenguem compartir innocentment un hort de lleure.

Una de les mesures més eficaces per superar aquest handicap és dividir l'hort en funció de les unitats familiars. Cada amic cultiva el seu tros, i en tot cas pot donar un cop de mà als seus companys si aquests el requereixen, o acceptar la seva collita si hi ha excedent. Algú pot pensar que és una mesura individualista, separadora; i tindria raó. Però és coherent amb l'estructura de la nostra societat, i per tant, a la pràctica, és més viable que el cultiu en equip. De totes maneres, si s'és valent i voluntariós, i es vol treballar una amistat més madura, es pot provar de crear aquest equip de cultiu.

2. Cal assumir, també, que l'hort no és una cosa estàtica o previsible. L'hort és un ecosistema dinàmic i interactiu, fluctuant, que cal vetllar constantment. Molts hortolans novells ho descobreixen aviat, quan algun dels elements de l'hort pren velocitat i se'ls desborda. Una plaga d'oruga, herbes que tapen els cultius, tomaqueres que no s'han esporgat a temps i han perdut la flor, etc. Situacions poc encoratjadores i encara més difícils de gestionar si és entre un grup d'amics sense experiència en el cultiu, ja que crea malentesos.

3. L'hort intensifica la interacció, la comunicació, el contacte. Passa amb les famílies, i també ha de passar amb els amics si es vol que l'hort tiri endavant. Cultivar un hort entre amics no és anar a prendre una copa, o trobar-se per sopar els dissabtes al vespre. En cap cas. L'hort entre amics requereix treball en equip, tot i que no sempre en grup. És a dir, un dia hi vaig jo, l'altre dia hi vas tu, però coordinats. Comunicació i transparència, tanta com es pugui.

4. Generositat, responsabilitat i confiança: Cal ser generós en el temps dedicat al cuidat de l'hort, i també en el moment del repartiment de la collita. Cal ser responsable, assumir la gestió com a pròpia. Cal confiar, també, que els teus companys seran responsables i generosos com ho ets tu.

Cultivar amb la família, o per la família, és una experiència enriquidora i profunda. Amb els amics, a més, pot ser transformadora. Però hi ha riscos que s'han de tenir presents, alguns dels quals he intentat descriure.

Another year

Us deixo la pel·lícula Another year. Com ja delata el títol, tracta de la quotidianitat, d'un any més en la vida d'un matrimoni entranyable, que cuida el seu hort mentre cuida la gent que els envolta, el seu fill, la seva nova parella, els amics...

Família i amistat. Alegria i tristesa. Esperança i desànim. Soledat. I l'hort com a escenari on fer transcórrer aquesta quotidianitat.

A sota, podeu clicar per veure la pel·lícula online a través de Megavídeo

Els orígens llibertaris de l'hort escolar

En un capítol del llibre L'hort Escolar Ecològic, de Montse Escutia (2009), podem llegir el següent fragment, en referència als orígens de l'hort escolar:

En els darrers anys, hem vist com l'hort ha entrat amb força a les escoles. A la dècada dels noranta, semblava una fita impossible i només uns quants agosarats molt convençuts es veien amb cor de tirar endavant un projecte tant innovador.

Era la conseqüència lògica d'una societat que volia tornar a establir lligams amb la terra. Els primers, als anys setanta, havien estat els hippies, massa transgressors, però, a poc a poc, hi va haver més gent que cercava desestressar-secultivant un petit tros de terra. El llibre de John Seymour La Vida en el Campo y El Horticultor Autosuficiente feia furor entre les persones que veien en el retorn a les zones rurals una alternativa a la vida massa accelerada de la ciutat. L'hort es generalitzava entre la classe mitjana i, tard o d'hora, havia d'arribar a l'escola.

L'autora parteix d'un supòsit equivocat: l'hort escolar és molt més antic, es remunta al primer terç del segle XX. Certament, les implicacions de l'hort actual no són les mateixes que l'hort de fa setanta o vuitanta anys, sobretot respecte dels valors de la sostenibilitat i l'ecologisme, que sí que tenen el seu origen en el moviment hippie de finals dels 60 i la crisi del petroli de principis dels anys 70.

Tanmateix, l'ús de l'hort com a eina pedagògica pertany a l'Escola Racionalista, a Catalunya impulsada per Ferrer i Guàrdia a través del moviment de l'Escola Moderna. Aquest moviment pedagògic es basava en les idees de Fourier i Kropotkin, que defensaven el coneixement racional i empíric, pràctic, enfront del dogmàtic i metafísic, així com l'ètica de la solidaritat i l'ajuda mútua.

No és casualitat que tornem a topar amb la figura de Kropotkin. Vegeu el post que se li va dedicar quan es parlava dels horts obrers de Salt, contemporanis als primers horts escolars.

Un cas documentat d'hort escolar fou el de l'escola Moderna de la Torrassa, on hi treballà la coneguda pedagoga racionalista Concepción Ocaña (Font). En aquest centre hi havia un hort escolar, amb arbres fruiters. L'Escola Moderna de la Torrassa va passar a formar part, l'any 1936, del Consell Escolar de l'Escola Nova Unificada, el CENU, una institució que tenia per finalitat crear una escola nova, gratuïta, única, amb coeducació i en llengua catalana. I en el seu pla d'ensenyament, se suggeria que "dediquessin gran atenció al treball agrícola i a l'hort escolar." Tal com s'explica en altres apartats del Pla, es donava una importància notable al treball al camp o a l'hort, perquè es considerava un mitjà -sens dubte el millor- per adquirir altres coneixements i per eixamplar la formació de la persona.

Com veiem, l'hort escolar ja era una realitat ben viva en aquella societat catalana convulsa i modernitzadora, en transformació constant i en ebullició creativa, del primer terç del segle XX. Malauradament, la destrucció que va suposar la victòria del feixisme espanyol, acabà amb mig segle de progrés, del qual sovint sembla que encara no ens hàgim recuperat.

Més recentment, als 50, l'hort escolar va ser present en el model d'escola lliure del pedagog francès Célestin Freinet. L'ensenyament científic, assegurava, havia d'arrelar-se en l'activitat tècnica, pràctica, manual, essent l'hort un mitjà pedagògic fonamental on treballar pensament i acció, on practicar el càlcul viu.