Hort generatiu i jubilació

L’Ernesto és un home casat de 60 anys, pare de dues filles, originari d’una regió del sud peninsular. Va emigrar a Catalunya a l’edat de 14 anys, sense haver finalitzat encara els estudis de graduat escolar. Actualment treballa en una important empresa del Baix Penedès, realitzant tasques de manteniment de maquinària. En les estones lliures, cultiva un hort de 200m2 a Bellvei. Els fruits de l’hort els reparteix a la família. Recentment, ha manifestat la seva voluntat de cultivar 200 m2 més, donat l’anunci recent d’una probable pre-jubilació. La informatització dels processos productius de l’empresa li creen dificultats creixents d’adaptació, de manera que no té més alternativa que acceptar la possibilitat de pre-jubilar-se que li ha ofert el departament de recursos humans.

Per a l’Ernesto, l’activitat a l’hort pot absorbir part del seu potencial generatiu, que el món laboral ja no és capaç de reconèixer i aprofitar. D’aquesta manera, a causa de l’hort, segueix actiu, i se sent útil per als demés, sobretot quan porta part de la collita a casa de les seves dues filles. Amb l’activitat de l’hort, l’Ernesto manté un rol actiu en el sí de la xarxa familiar, vertebra l’activitat diària, i pot enfocar progressivament el seu nou rol de jubilat.

Segons el psicòleg Erik Erikson (1982), les persones afrontem diferents conflictes o crisis al llarg de la vida, a mesura que anem superant els diferents reptes que es van plantejant amb l’edat. Erikson descriu vuit etapes del cicle vital, que ell anomena estadis psicosocials. En aquest article, ens detindrem exclusivament a l’anàlisi de les dues últimes etapes, que es corresponen a la maduresa i la senectut.

Durant l’etapa de la maduresa, que es podria situar per terme mig entre els 40 i 60 anys, la persona es dedica al cuidat dels fills i sovint dels pares, al desenvolupament laboral, al manteniment de la llar i la vida en parella. És un estadi, aquest, de plena expansió personal i professional, de màxima productivitat, on s’aporta a l’entorn molt més del que se’n rep, de ser necessitat més del que un necessita. La persona desenvolupa un rol productiu, reproductiu, creador, mantenidor social, cuidador, de màxima responsabilitat. És l’etapa on conflueixen l’experiència acumulada i una vigorositat encara ben present.

Tanmateix, l’envelliment va avançant i el declivi s’acaba fent notori, reduint poc a poc les capacitats físiques i psicològiques de la persona, ara ja gran. En aquest moment, s’afronta la darrera etapa de la vida, la de la vellesa, mentre s’abandona progressivament l’anterior. Les pèrdues van en augment, pèrdues del vigor corporal, de diverses capacitats cognitives, d’habilitats instrumentals, però també pèrdues de persones estimades, com la parella, els germans, i en general de la pròpia generació. En aquest darrer estadi, els reptes són necessàriament diferents que en l’anterior. Ara, la persona tracta de mantenir la integritat personal, la identitat, el sentit de continuïtat biogràfica, la valoració i balanç de tot el cicle vital, i finalment afronta la mort. Aquesta darrera etapa s’associa tradicionalment als termes de saviesa i espiritualitat, i de fet, el mateix Erikson proposa el concepte de Gerotranscendència, per emfasitzar el potencial espiritual propi d’aquest moment de la vida.

Hem descrit, fins aquí, els dos darrers estadis del cicle vital, segons els va proposar Erikson. Es tracta, com podem comprovar, de dos moments marcadament diferents, pràcticament oposats; en l’etapa de la maduresa, la persona es troba en el clímax productiu, on genera i aporta molt més del que rep; en la vellesa, en canvi, la situació es va capgirant, fins esdevenir molt sovint la situació contrària. No es tracta d’un procés fàcil d’acceptar, i menys encara si es produeix de forma brusca i prematura, sobretot quan arriba la jubilació.

La superació de l’etapa de la maduresa, i concretament l’abandonament del rol laboral, desencadena un dol, que pot resultar prou dolorós i desestructurador per a la persona. Es tracta d’un dol complex, que en molts casos esdevé injust per prematur, com en el cas que hem vist de l’Ernesto, donades les capacitats generatives notables que encara es conserven. Com afirma Tizón (2004), la jubilació suposa una pèrdua del rol i l’estatus de treballador i sustentador; el dia, la jornada, perd la seva estructuració habitual, les relacions canvien, les activitats quotidianes fixes disminueixen, i s’adopta de manera sobtada un rol predominantment passiu. L’home i la dona grans, en la societat d’avui en dia, corren el perill de ser una nosa, un estorb, capaços tan sols de consumir i absorbir atencions i cuidats. Vells improductius, afegeix provocativament Tizón, entre d’altres coses, afirma, perquè no se’ls deixa produir.

De fet, molts jubilats segueixen exercint tasques productives, sempre que poden i se’ls permet de desenvolupar. No és casual que l’hort urbà estigui tant estretament associat a aquest col•lectiu, el motiu és principalment el que hem descrit. Aquest fet ens hauria de fer replantejar seriosament alguns aspectes d’organització social, sobretot aquells que es vinculen amb les relacions de producció.

En èpoques pre-industrials, el rol productiu no estava circumscrit a etapes concretes de la vida, sinó que es manifestava en tot el contínum vital, ni tampoc es cenyia al treball assalariat. I encara avui, els entorns rurals segueixen sent més flexibles en aquest sentit:

La Maria i l'Olga eren dues cunyades de 75 anys d'edat, del poblet gallec de San Pedro Da Mezquita, a la província d’Ourense. Era mig matí, quan caminaven amb el seu ase i el carro, carregat fins dalt d’alfals. Es tractava del tercer viatge que feien aquell dia... L'endemà, eren a la festa del poble, mudades que feien goig, i disposades a gaudir de la música amb els seus familiars, amics i veïns.

En aquest cas, la Maria i l’Olga estaven realitzant una activitat productiva en el marc de l’economia familiar; es tractava d’una activitat generadora de riquesa, beneficiosa des del punt de vista material, que revertia positivament en el conjunt familiar. Tanmateix, no representava un moment laboral, de treball remunerat, en el sentit modern del terme, sinó que era una mera activitat ocupacional realitzada en el temps lliure. En aquest cas, ni l’Olga ni la Maria es movien per necessitats materials, ja que aquestes estaven suficientment cobertes per una pensió i uns interessos familiars suficients. La seva motivació, l’interès que les mobilitzava a recollir alfals, era de tipus proactiu, autorealitzador, de gaudi i expansió personal per seguir ocupant un rol generatiu en la dinàmica econòmica familiar i probablement comunitària.

Dèiem anteriorment que en èpoques passades l’activitat productiva no es circumscrivia exclusivament al moment laboral, però que amb el pas del segle XX es va anar sistematitzant el treball assalariat, fins el punt que es va produir la identificació plena entre activitat laboral i activitat productiva, on no es podia concebre una sense l’altra. El temps laboral era aquell moment dedicat exclusivament al treball, mentre que el temps lliure quedava exempt de tota activitat productiva. Quan no s’era a la feina, en tot cas, es podia exercir un rol complementari, el de consumidor. Un temps per a la producció i un altre temps per al consum. La dissociació entre aquests dos temps va esdevenir pràcticament completa en entorns urbans, no tant en el món rural, com hem vist. Des del punt de vista econòmic, semblava la millor fórmula per a impulsar el creixement i el progrés, i durant moltes dècades va donar els seus fruits. Ara bé, per a les persones que cessaven la seva etapa laboral, experimentaven una ruptura biogràfica important, donada la finalització completa del rol productiu. D’aquesta manera, doncs, passaven a ocupar una posició assistencial, receptiva, passiva, purament consumidora, que no s’ajustava al fer i a les ganes de seguir fent de molts dels jubilats.

En els darrers anys, s’ha pres consciència de les conseqüències d’aquesta situació. No sé si per demanda expressa de la societat, o bé perquè l’economia està experimentant canvis importants. El fet és que la dicotomia clàssica entre el rols de treballador i consumidor s’està flexibilitzant. En aquest sentit, i des del camp de la gerontologia, Pinazo i Sànchez (2005) ens introdueixen el concepte d’envelliment productiu. L’envelliment productiu, afirmen, és qualsevol activitat, remunerada o no, desenvolupada per una persona gran, que produeix béns o serveis o desenvolupa la capacitat per produir-los.

El vertader interès en l’envelliment productiu, diuen, és el seu èmfasi en l’impacte que les activitats realitzades per les persones grans poden tenir sobre les condicions socials i econòmiques, la creació de riquesa i el bé comú. No es tracta, doncs, d’una producció simbòlica, com podria ser un taller de manualitats, sinó que té incidència real en la societat, i per tant és una activitat plenament significativa. Les activitats a què es refereixen aquests autors poden concretar-se en voluntariat social, participació cívica, tasques de la llar, activitats educatives, i en el cas que ens ateny, producció d’hortalisses per a autoconsum en un hort familiar.

Activitats, totes aquestes, que possibiliten que la persona gran mantingui una continuïtat biogràfica, i pugui desenvolupar la dualitat de rols complementaris, la del generar i donar, i la del consumir i rebre, sempre en la mesura de les possibilitats de cadascú, i sense la pressió d’una exigència laboral. Per dur a la pràctica aquest model, tanmateix, la societat haurà d’anar adaptant espais i generant relacions humanes que facin viable tot aquest ventall d’activitats.

L’hort, en aquest context, pot esdevenir un espai on la persona gran, i no tant gran, pot seguir desplegant les capacitats productives i creatives que encara és capaç de desenvolupar. El dol per l’etapa laboral-productiva, que amb l’edat acaba essent inevitable, esdevé més suau i progressiu, i per tant, té més possibilitats de ser correctament elaborat.

Referències Bibliogràfiques:

Erikson, E.H. (1982). El ciclo vital completado. Paidós. Barcelona.

Pinazo Hernandis, S., i Sánchez Martínez, M. (2005). Gerontologia. Actualización, innovación y propuestas. Pearson Prentice Hall: Madrid.

Tizón, J. L. (2004). Pérdida, pena, duelo. Paidós. Barcelona.

Hort generatiu i jubilació de Albert Vidal i Raventós està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 No adaptada de Creative Commons

L'hort urbà com a eina simbòlica d'expressió política

En un anterior post, vaig reflexionar sobre el missatge polític de l'hort urbà de la plaça de Catalunya, en el marc de l'acampada del moviment del 15M.



He continuat atent a l'evolució del moviment, sobretot per mirar d'entendre la seva vinculació amb la figura de l'hort urbà. I segueixo admirat. Avui mateix, a les 4 de la tarda, durant el recorregut de la manifestació que s'ha dut a terme per Barcelona, s'ha realitzat una activitat anomenada "Sembrem la transformació", que consistia en anar colgant llavors al pas de la manifestació.

L'hort de la plaça de Catalunya té un bloc, és aquest: Hort digne. En aquest post, s'exposen deu raons polítiques i no polítiques de l'hort. Interessant. El moviment és plenament conscient del poder simbòlic de l'horticultura urbana.

Com a contrapunt, i per generar debat, cal llegir aquest altre post (Generación embargada), del bloc d'en Marc Vidal, on parla del moviment del 15M. Segons aquest economista, analista crític i independent, "el sistema no s'esquerdarà cultivant naps als parterres de les places ocupades". Una frase dura, però coherent amb el que afirma al llarg del post. En el fons, el rebuig de l'hort urbà és també una postura política.

Sobre Insect Stop i la Tuta

L'any passat vàrem escriure un post on parlàvem d'Insect Stop, un producte que es venia per Internet i que assegurava ser efectiu contra la Tuta. Seguint el consell d'un enginyer agrònom, el vam desestimar, perquè segons afirmava aquest professional, no es tractava d'un producte homologat en agricultura ecològica.

El mes de gener, vam rebre un comentari d'un lector del bloc on afirmava haver tingut èxit en l'ús d'aquest producte. Havia combinat Insect Stop amb trampes de feromones, i havia mantingut les seves dues-centes tomaqueres sanes fins la tardor.

Aquest any en Juan Luís, un dels hortolans de Lleure Agrari, ha decidit tirar pel dret, i fer un tractament a base d'Insect Stop. Va ser ell, de fet, qui va localitzar l'any passat el producte, però finalment va adquirir l'Spinosad, acompanyat d'Oli de Neem i el Bacillus, i amb el suport de trampes de feromona, tal i com jo mateix li vaig recomanar

Farem una prova, doncs. Mentre la resta d'hortolans apliquem el mateix tractament de l'any passat, en Juan Luís utilitzarà exclusivament Insect Stop. Ja us comentarem com ha anat. Si funciona, en farem comanda per l'any que vé.

Horts inclusius a Salt

Us deixo aquest petit reportatge sobre un projecte d'intervenció comunitària que s'està desenvolupant en aquests moments a Salt (minut 4:04).

Clica'm

Fixeu-vos en un element interessant, que el periodista recull amb molta professionalitat quan s'estableix una comparació entre les pràctiques hortícoles d'aquí i les de Gàmbia, el país d'origen dels dos participants entrevistats. Un dels nois, en referència al seu país, afirma que "hi ha coses que són iguals, i d'altres que són diferents". Es tracta d'un missatge molt revelador, perquè el que en realitat ens està dient és que l'hort el permet vincular dos móns, el de Gàmbia, que ha deixat enrere, i el que viu actualment, Salt.

Des del punt de vista psicològic, la possibilitat d'establir vincles simbòlics entre el passat i el present, especialment en situacions de migració, suposa una experiència sumament terapèutica. L'hort urbà, en aquest sentit, és un espai idoni per a treballar-ho. Desenvoluparé aquest punt en posteriors posts.

L'hort urbà de la plaça de Catalunya

Dissabte 21, a la tarda, vaig fer cap a la Plaça de Catalunya, a Barcelona, per veure i copsar de prop l'ambient de l'acampada. Hi havia una multitud asseguda, que ocupava un ampli espai al centre de la plaça. Estaven reunits en assemblea, donant opinions, expressant postures polítiques (o antipolítiques), proposant mobilitzacions, actes, etc.

Mentre m'anava empapant de l'entorn, i entrava poc a poc en la dinàmica de l'aplec, va aparèixer un element imprevist que em va exaltar i a la vegada atordir: es parlava d'un hort urbà creat a la mateixa plaça. Es tractava de l'hort que podeu veure a la foto.

Em vaig preguntar què caram podia significar crear un hort en aquell context. L'acampada, recordem, es va generar per protestar contra pràctiques polítiques antidemocràtiques, corruptes, elitistes, i per reivindicar radicalitat democràtica, i més participació ciutadana en les grans decisions econòmiques i polítiques del país. Tot plegat en el marc d'una crisi econòmica de tipus global i sistèmic, viscut a nivell local a través d'un conjunt de retallades socials sense precedents, i un horitzó laboral tapiat per a tota una generació de joves d'aquest país.

L'hort urbà, llavors, què hi pintava?

Respondre aquesta pregunta no és una tasca gens senzilla, perquè són molts els factors implicats. De totes maneres, sí que podem detectar i descriure alguns elements principals, que expliquen en bona part les implicacions polítiques de l'hort urbà de la plaça de Catalunya.

Com a punt de partida, hem de considerar que l'hort urbà és un clar exemple de lleure productiu. En anteriors posts (1, 2, 3 ,4) ja vam parlar prou en profunditat sobre aquest concepte, vinculant l'hort urbà amb la fí de la idea consumista del lleure. El lleure productiu, dèiem, prenia un significat més lligat a la creativitat i a l'activitat productiva, a la generació de productes i serveis més que no pas al seu consum passiu. Es tractava, així, d'un concepte trencador, revolucionari fins i tot, en la mesura que superava la dicotomia treball-consum, que havia estructurat l'economia capitalista al llarg de tot el segle XX.

L'hort urbà, com a espai idoni on practicar el lleure productiu, podia esdevenir una acció política de protesta simbòlica però amb un missatge clar i consistent contra la societat del consum.

D'aquesta manera, cultivant un hort, els acampats reivindicaven la fí d'un cicle d'opulència i malbaratament de recursos, de producció arbitrària i consum desbocat, de crèdit indiscrimitat i d'endeutament sense fre, d'especulació generalitzada i creixement il·limitat.

L'arrancada d'un jardí bonic però improductiu, uniformitzat i distant als ciutadants, i la posterior creació de l'hort urbà, participatiu, generador, divers, simbolitzava inequívocament la voluntat de transformació i el camí del canvi.

Els acampats també difonien, amb el cultiu de l'hort, el missatge de la necessitat d'una seguretat alimentària ara inexistent, denunciant l'escassetat creixent d'aliments en molts països i la dependència pràcticament total dels circuits deslocalitzats de producció i distribució alimentària.

L'hort urbà, també, remetia a una nova concepció de l'economia, més lligada als processos naturals i al servei de les vertaderes necessitats humanes. Una economia integral, ecològica, capaç de gestionar de forma integrada i sostenible tots els elements implicats en aquesta casa global anomenada biosfera. L'hort urbà ecològic exemplificava aquesta nova relació amb la naturalesa: amable, recíproca, sintònica, simbiòtica.

Tot això contingut en un hort, i tant! Potser per aquests motius l'hort urbà ecològic s'està estenent tant ràpid per tot el món.

Canyes

Aquesta primavera a Lleure Agrari s'han clavat unes 1600 canyes. Bàsicament per a emparrar tomaqueres i mongeteres, però hi ha qui també les ha utilitzades com a guia per a pebroteres i alberginieres.

S'han construit tot tipus d'estructures, algunes de molt creatives, que no sé si resistiran massa temps dempeus. L'estructura clàssica per excel·lència per emparrar tomaqueres és la que us mostro a la foto: quatre canyes lligades en espiral. Si es vol, a la part superior es poden posar canyes travesseres per unir les estructures piramidals entre sí. És un disseny molt robust, preparat per aguantar unes tomaqueres ben carregades, i unes tempestes d'estiu que s'acompanyen de xàfecs sobtats i cops de vent poc oportuns.

Alguns hortolans han adquirit barres de metall d'1,5 metres a 2 metres d'alçada. Són francament útils, ja que resulten més resistents que les canyes i són reutilitzables durant moltíssims anys. És una alternativa ben vàlida.

Posada en marxa dels horts urbans de Vilafranca

S'ha obert la convocatòria per recollir sol·licituds per a l'ús de les primeres 15 parcel·les d'horts públics de Vilafranca. El període per presentar les sol·licituds serà del 9 al 23 de maig.

Tot va començar a la primavera del 2008, quan tres persones vam decidir redactar un estudi sobre la creació d'una xarxa d'horts urbans a Vilafranca. Han estat tres anys de feina, obstacles, complicitats, procediments burocràtics, voluntats polítiques, i demanda ciutadana. L'estudi que vam redactar va ser entregat a finals del 2008 a l'Ajuntament, acompanyant una moció presentada per la CUP, que va ser aprovada per àmplia majoria, on es demanava la creació d'una comissió que treballés el projecte.

Durant aquest temps, la comissió va esdevenir una eina útil i eficaç per dissenyar uns horts en la línia del projecte presentat, tot i que es va convertir en un procediment excessivament lent. La crisi tampoc hi va ajudar. El 2010, tement la paràl·lisi definitiva del projecte, vaig coordinar jo mateix un camp de treball internacional anomenat "Implementing a Community Garden in Penedès Region", per donar impuls definitiu a la creació dels horts. Ho vam aconseguir. Amb el suport de molta gent, i la bona disposició de l'equip municipal, tot sigui dit.

I bé, per fi tenim els horts a punt. Queda per resoldre, al meu entendre, el mode de gestió. La comissió dels horts urbans va rebutjar la proposta que vam fer els redactors del projecte sobre gestió. Nosaltres proposàvem que es creés una associació gestora dels horts, integrada per les persones i entitats que disposàven d'una parcel·la. El rebuig d'aquesta proposta no va anar acompanyada de cap alternativa, de manera que no sabem a dia d'avui com es resoldran els diversos problemes que puguin anar sorgint, ni com es dinamitzarà l'espai. Probablement el temps posi damunt la taula aquesta necessitat.

Hort, compostador i paradigma de la higiene

Quan es parla del tractament de les restes vegetals de l'hort, penso que es dóna massa protagonisme al compostador. S'entén, de manera arbitrària, que l'herba i les restes de les plantes de cultiu s'han de retirar i dipositar a un espai més adequat de compostatge. Personalment, penso que és un mètode poc pràctic, i condicionat pel paradigma de l'ordre i la higiene, tant comú i estès a les nostres vides urbanes.

Però l'hort no pot ni ha de ser un espai net, ni necessàriament ordenat. Almenys, segons els criteris urbans. La natura (l'hort és natura), té el seu propi ordre i la seva pròpia higiene, que cal entendre i mirar de promoure. En aquest sentit, la retirada de la matèria vegetal "sobrant", com si es tractés de la pols d'un moble, és un error, perquè el sòl té tota una fauna i una flora descomponedora, beneficiosa pels cultius, que necessita aportació constant d'aliment per mantenir-se activa.

A la següent imatge, es mostren tres moments en la retirada d'un cultiu de col de gegant. Amb l'ajuda d'una falç, s'han seccionat aquelles parts toves de la planta, deixant de banda els troncs, que s'han retirat. Posteriorment, s'ha passat el motocultor, per acabar de triturar la matèria vegetal.

Amb aquesta acció, hem aconseguit mantenir a l'hort una part dels minerals que les cols havien absorbit del sòl, i hem aportat matèria orgànica, que serà descomposta per microorganismes, llombrius, etc, millorant la textura de la terra i el seu potencial nutritiu. Si seguim aquest mètode, comprovarem que, any rere any, tindrem un sòl amb més color, més porós i que es compactarà menys.

Horts urbans i immigració

Us deixo un vídeo interessant, que m'han fet arribar els companys de Plantem-nos, de Terrassa. El vídeo parla breument d'un documental fet a Los Angeles, The Garden, on s'explica la lluita veïnal per frenar un pla urbanístic que posa en perill la zona d'horts urbans més gran dels EUA (el documental The Garden no l'he trobat on-line).

Al vídeo, s'entrevista al president de l'associació de veïns de Bellvitge, Francesc Gago, que explica la situació similar que afronta la seva ciutat: un pla urbanístic està posant en perill la última zona agrícola d'Hospitalet, on queden encara molts horts urbans que s'havien salvat de l'expansió urbanística de la metròpoli barcelonina.

Un element permanent, present a tots dos escenaris, el de Los Angeles i el d'Hospitalet, és la procedència forània del veïnat, persones provinents d'un món rural en declivi econòmic, forçades a abandonar el camp i emigrar a zones urbanes. Quines funcions tenen els horts urbans per aquests col·lectius? Som conscients de totes les implicacions econòmiques, psicològiques i socials dels horts urbans en la població immigrant?

Recentment, he començat a indagar i recopilar informació sobre els efectes psicològics que l'horticultura urbana provoca en persones immigrants d'orígen rural, ja siguin de procedència pensinsular, ja siguin extracomunitaris. Qualsevol informació que cregueu que pugui ser útil, us estaria agraït si me la féssiu arribar. Penso que és un tema potent si el volem aplicar i traduir en polítiques d'integració i creació de societats inclusives.

Parades en Crestall

La Lola i la Sílvia, dues hortolanes de Lleure Agrari, han decidit aplicar el mètode de les parades en crestall al seu hort.

Aquest mètode, creat per Gaspar Caballero, consisteix en el disseny de rectangles de cultiu d'1,5 m d'amplada (parades), on s'aplica una cobertura superficial de fems (crestall) sense barrejar mai al sòl. Les parades estan clarament delimitades per corriols, que permeten l'accés al treball de l'hort i eviten la necessitat de trepitjar la superfície destinada al cultiu.

És un disseny especialment indicat per a horts amb finalitats educatives, degut als passos d'accés ben delimitats, l'elevació dels espais de plantació, que faciliten el treball, així com l'èmfasi posat en la rotació de cultius i en les tècniques ecològiques. És un sistema que dóna molt joc, amb potencial participatiu i creatiu per a la canalla. La Lola i la Sílvia, com a mares, prou conscients que en són!

Podeu trobar més informació aquí:

Web de Gaspar Caballero

Bloc Amics de les Parades

Horts per a autoabastiment, a Aldaia

Fa tant sols un mes vaig publicar un post titulat "Horts familiars per fer front a la crisi alimentària", on assenyalava que al nostre país hi havia poca consciència del paper rellevant que poden jugar els horts familiars en qüestions de seguretat alimentària, almenys per a determinades capes de la població.

Sembla que de mica en mica, però, ens estiguem aproximant a aquest discurs. Us deixo una notícia molt interessant, on s'explica la iniciativa de l'Ajuntament l'Aldaia (País Valencià) per promoure horts exclusivament per a aturats, amb finalitats d'autoabastiment. La iniciativa, de fet, porta el nom d'Horts per a l'autoabastiment.

La notícia explica que altres ajuntaments veïns han apostat pels bancs d'aliments. I de fet, no són mesures excloents, ja que molts productes alimentaris no provenen de l'hort, sinó que es tracta de productes originaris d'altre tipus de conreu, o bé han estat elaborats. En tot cas, més enllà del factor alimentari, el cuidat d'un hort familiar, com s'ha defensat insistentment en aquest bloc, implica una activitat ocupacional que resulta beneficiosa per la salut física i psicològica de moltes persones. Especialment per a aturats de llarga durada, sovint condemnats a la inactivitat permanent i involuntària.

Neix l'Ecoxarxa Penedès

El passat dimecres 16 de febrer es va fer la presentació de l'Ecoxarxa Penedès. L'acte, realitzat a Vilafranca, va aixecar força expectació, amb un públic assistent que superava el centenar de persones.

La presentació es va centrar en dos eixos principals. Per una banda, es va explicar breument el projecte de la Cooperativa Integral Catalana (CIC), una eina d'àmbit nacional que ha de vertebrar i connectar les diferents ecoxarxes d'àmbit local que es vagin creant, entre elles l'Ecoxarxa Penedès. La CIC, impulsada per l'Enric Duran, es va fundar el 2010, i compta en el moment d'escriure aquest post amb 325 socis arreu del territori. Com a cooperativa integral, la CIC pretén ser un espai de relació econòmica no monetària entre productors i consumidors, però de manera recíproca, tenint present que els consumidors d'un producte poden ser productors d'un altre producte o servei, i que per tant pot ser intercanviat en el sí de la cooperativa. Intercanvi que pot ser directe, com si es tractés d'un Banc del Temps, o mediat per una Moneda Social.

El segon eix de l'acte de presentació es centrava més específicament en l'Ecoxarxa Penedès. Es va parlar dels menjadors escolars ecològics, una proposta que ja està en marxa a Vilafranca de la mà de l'entitat Entrepobles, i que pot vincular-se en un futur al funcionament de l'ecoxarxa local. Carles Téllez, principal impulsor del projecte, va explicar posteriorment els objectius a curt termini, focalitzats en assolir un intercanvi entre productors i consumidors locals, a fi i efecte de donar el tret de sortida a l'Ecoxarxa Penedès en un espai relativament breu de temps.

Es tracta d'un projecte força complex, atractiu, ambiciós, teòricament meditat, legalment prou viable, econòmicament estructurat, políticament transformador, revolucionari si em permeteu. I sense precedents, almenys en sistematicitat i envergadura. També cal afegir el context econòmic i social que envolta el seu naixement, marcat per una crisi sistèmica que posa en qüestió el model de creixement fins ara imperant.

Endavant amb l'experiència!!

Nyàmeres, un bon cultiu per a l'hort

Aquesta setmana hem estat a l'hort d'Entrem-hi, una associació vilafranquina dedicada a la inserció laboral i social de persones amb dificultats en la inserció al mercat laboral ordinari.

Entrem-hi utilitza l'hort en el seu programa pre-laboral, on els usuaris aprenen rutines i tasques que els prepararen per entrar posteriorment al món laboral. En Henk és el gestor de l'hort, i el responsable d'organitzar el programa que s'hi desenvolupa.

Parlaré més endavant del motiu de la visita a l'hort; està relacionat amb un possible nou camp de treball internacional que estem organitzant per aquest estiu. Però serà millor que no ens desviem del tema del post, que són les nyàmeres...

Doncs bé, en Henk ens va ensenyar uns tubercles molt curiosos que tenia a l'hort, nyàmeres; ens en va donar, i ens va recomanar que les provéssim i en plantéssim. I així ho hem fet.

Primer de tot, les vam provar. Fregides a tires, i també al vapor. I bé, després de tastar-les, em van passar pel cap dos pensaments: primer de tot, em vaig preguntar que com era que no coneixia la nyàmera, un producte tant absolutament exquisit i tant fàcil de cultivar! i en segon lloc, vaig ser conscient que havia d'incorporar-la a la meva dieta quotidiana.

La nyàmera, també anomenada pataca, o patata de canya, és una planta del gènere del girasol. Actualment és poc conreada, tot i que abans era molt comú, i es destinava tant a les persones com al bestiar. A vegades creix prop de les rieres, de forma assilvestrada.

Podeu trobar informació culinària aquí i aquí. Es pot cuinar de moltes maneres, fregida, al vapor, en cremes i purés, crua a l'amanida... Té gust de carxofa. També té moltes propietats nutritives, molt recomanada per a diabètics, ja que no conté fècula.

N'hem repartit a Lleure Agrari, entre els hortolans. Tot un descobriment! Gràcies, Henk!!!

Horts urbans a Veneçuela

Recentment, el govern veneçolà ha presentat el programa Mision Agro Venezuela. Podeu llegir-ho aquí. Aquest programa consisteix en un projecte de finançament per a petits i mitjans productors agrícoles, amb la finalitat d'augmentar la producció d'aliments, assegurar-ne el subministrament local, i abaratir-ne els preus.

Un aspecte interessant del programa és que no es dirigeix exclusivament a productors professionals, sinó també a "qualsevol ciutadà que tingui la voluntat de començar a produir aliments".

Us imagineu que la Generalitat elaborés un programa semblant?

Autogestió i responsabilitat compartida

La convivència i el bon funcionament d'un centre d'horts urbans no és senzilla, ni immediata, ni automàtica. La dinàmica d'un espai d'aquestes característiques és complexa, perquè hi conflueixen persones de diferents àmbits, amb diferents sensibilitats, i amb diferents necessitats. També, perquè es tracta d'un espai a l'aire lliure, on es requereix un manteniment constant dels espais comuns, ja sigui per les inclemències meteorològiques, ja sigui per intrusions externes de difícil control.

Per tots aquests motius, es fa imprescindible aplicar un bon sistema de gestió.

A Lleure Agrari, des dels inicis, hem optat per promoure l'autogestió i la responsabilitat compartida entre els hortolans, amb el suport d'una figura responsable, jo mateix, no sempre present a l'hort, però sí localitzable telefònicament.

Això suposa, a part del cuidat del propi hort, la cura i preocupació col·lectives per l'espai compartit, l'avís de qualsevol incidència rellevant, i la intervenció immediata si no es pot esperar, com seria una fuita d'aigua.

Suposa, igualment, la tinença de les claus del recinte, i per tant, una autonomia i llibertat àmplies en l'horari d'accés. També té una conseqüència positiva en la quota del lloguer, ja que en permet l'abaratiment de manera substancial. Les nostres quotes són un mínim d'un 50% més baixes que les de la resta d'horts urbans privats que s'han creat aquests útims dos anys a Catalunya.