Pagesos, obriu les terres!

Hem assistit, darrerament, a una onada de mobilitzacions de la pagesia catalana. La situació és certament complicada. Les transformacions del mercat els està duent a un carreró sense sortida clara. Tirin per on tirin, segueixin l’estratègia que segueixin, la seva precarietat i incertesa augmenta cada any que passa. Com competir en un món global, amb normatives desiguals, amb punts de producció cada vegada més deslocalitzats i amb circuits de distribució cada cop més concentrats? La crisi econòmica, en comptes de frenar aquestes tendències, les ha accelerades. La deslocalització de la producció i la concentració en la distribució s’estan accentuant, ja que responen millor a les exigències de productivitat i eficiència. A més, les diverses estratègies de valor afegit que promou la producció local, perden atractiu davant la necessitat d’estalvi i la precarietat de les butxaques dels consumidors.

Què pot fer el pagès per sortir d’aquest atzucac? El debat és intens i apassionant. Des d’aquest escrit, i des de la nostra modesta però pionera experiència, voldríem posar sobre la taula un nou element de debat: els horts urbans d’iniciativa privada. Començarem explicant el projecte que hem tirat endavant, anomenat Lleure Agrari.
Vam engegar Lleure Agrari fa exactament un any. Érem els primers propietaris a Catalunya que, per iniciativa pròpia, obríem una terra agrícola per fer-ne horts urbans. Donat la manca de precedents, vam haver de fer recerca en diversos àmbits, i posar-ne a prova molts d’altres: qüestions legals, infraestructura, inversió econòmica raonable, demanda efectiva, vies de comunicació, assessorament a novells, reg, seguretat davant els furts... Ha estat un any intens per anar superant cadascun d’aquests reptes. I ho hem aconseguit. Lleure Agrari s’ha consolidat, i representa de fet una fórmula viable d’explotació agrària.
Fa pocs dies vam rebre un correu d’un matrimoni barceloní. Buscaven un hort que fos a prop de la ciutat comtal. Els agradava molt la horticultura. Havien omplert el pis de taules de cultiu, però en volien més. Volien un hort de terra. Què podien fer, em preguntaven, per tenir-ne un? Lleure Agrari els queia massa lluny, 70 quilòmetres. Els vam recomanar, sense massa convenciment, que trobessin un pagès que els deixés cultivar el seu tros. Diem sense massa convenciment perquè un dels hortolans que hi ha actualment a Lleure Agrari, que és d’Hospitalet, en el seu dia va resseguir tota l’horta del Baix Llobregat, sense cap resultat que el satisfés: podia optar a la compra o lloguer de parcel•les massa grans, mancades, a més, dels complements necessaris per a un hort urbà de lleure: accés a motocultor, sistema de reg adequat, consell en els cultius, etc.
És per reflexionar-hi. No és l’únic mail que hem rebut, i no en serà l’últim. La tendència és clara: hi ha un retorn a la terra. L’hort representa per a moltes persones un espai d’interacció amb la natura, exercici saludable, relació social, teràpia ocupacional, salut psicològica, pedagogia per als petits, obtenció d’aliments frescos, etc. Les ciutats i la seva gent s’estan obrint a la terra, la prova en són els quaranta municipis catalans que en l’última dècada han habilitat horts urbans públics. La majoria d’ells, això sí, limitats als jubilats i amb llistes d’espera eternes per accedir-hi.
Si la ciutat s’obre als horts, doncs, per què els horts no s’obren a la ciutat?
Els pagesos han de donar el pas. Si els seus productes tenen competidors massa forts, que ofereixin el que aquests competidors mai podran oferir: els mitjans de producció locals, la seva terra. Han d’obrir les seves explotacions. La gent vol fer-ne ús, vol cultivar els propis aliments, i vol aprendre a fer-ho amb l’ajuda del pagès.
Parlem, aquí, d’un nou concepte d’agricultura. És una agricultura participativa. El productor agrícola passa a oferir un servei. I el consumidor passa a consumir un mitjà de producció, o el que és el mateix, a produir pel propi consum; lleure productiu, en diuen.
És una solució, n’estem del tot convençuts. Potser només ho serà per una part de la pagesia, la més propera als nuclis de població, i potser tampoc s’ajustarà a les necessitats de tots els hortolans d’aquestes poblacions. Ara bé, pot representar una sortida viable i digna per a aquests dos sectors. Cal treballar-ho, cal seguir investigant, cal elaborar una legislació que ho faciliti, cal assessorament al pagès, calen incentius econòmics, cal crear una cultura adaptada a aquesta nova realitat social. Queda molt per fer, i hi hem de treballar. ENDAVANT!