L’Ernesto és un home casat de 60 anys, pare de dues filles, originari d’una regió del sud peninsular. Va emigrar a Catalunya a l’edat de 14 anys, sense haver finalitzat encara els estudis de graduat escolar. Actualment treballa en una important empresa del Baix Penedès, realitzant tasques de manteniment de maquinària. En les estones lliures, cultiva un hort de 200m2 a Bellvei. Els fruits de l’hort els reparteix a la família. Recentment, ha manifestat la seva voluntat de cultivar 200 m2 més, donat l’anunci recent d’una probable pre-jubilació. La informatització dels processos productius de l’empresa li creen dificultats creixents d’adaptació, de manera que no té més alternativa que acceptar la possibilitat de pre-jubilar-se que li ha ofert el departament de recursos humans.
Per a l’Ernesto, l’activitat a l’hort pot absorbir part del seu potencial generatiu, que el món laboral ja no és capaç de reconèixer i aprofitar. D’aquesta manera, a causa de l’hort, segueix actiu, i se sent útil per als demés, sobretot quan porta part de la collita a casa de les seves dues filles. Amb l’activitat de l’hort, l’Ernesto manté un rol actiu en el sí de la xarxa familiar, vertebra l’activitat diària, i pot enfocar progressivament el seu nou rol de jubilat.
Segons el psicòleg Erik Erikson (1982), les persones afrontem diferents conflictes o crisis al llarg de la vida, a mesura que anem superant els diferents reptes que es van plantejant amb l’edat. Erikson descriu vuit etapes del cicle vital, que ell anomena estadis psicosocials. En aquest article, ens detindrem exclusivament a l’anàlisi de les dues últimes etapes, que es corresponen a la maduresa i la senectut.
Durant l’etapa de la maduresa, que es podria situar per terme mig entre els 40 i 60 anys, la persona es dedica al cuidat dels fills i sovint dels pares, al desenvolupament laboral, al manteniment de la llar i la vida en parella. És un estadi, aquest, de plena expansió personal i professional, de màxima productivitat, on s’aporta a l’entorn molt més del que se’n rep, de ser necessitat més del que un necessita. La persona desenvolupa un rol productiu, reproductiu, creador, mantenidor social, cuidador, de màxima responsabilitat. És l’etapa on conflueixen l’experiència acumulada i una vigorositat encara ben present.
Tanmateix, l’envelliment va avançant i el declivi s’acaba fent notori, reduint poc a poc les capacitats físiques i psicològiques de la persona, ara ja gran. En aquest moment, s’afronta la darrera etapa de la vida, la de la vellesa, mentre s’abandona progressivament l’anterior. Les pèrdues van en augment, pèrdues del vigor corporal, de diverses capacitats cognitives, d’habilitats instrumentals, però també pèrdues de persones estimades, com la parella, els germans, i en general de la pròpia generació. En aquest darrer estadi, els reptes són necessàriament diferents que en l’anterior. Ara, la persona tracta de mantenir la integritat personal, la identitat, el sentit de continuïtat biogràfica, la valoració i balanç de tot el cicle vital, i finalment afronta la mort. Aquesta darrera etapa s’associa tradicionalment als termes de saviesa i espiritualitat, i de fet, el mateix Erikson proposa el concepte de Gerotranscendència, per emfasitzar el potencial espiritual propi d’aquest moment de la vida.
Hem descrit, fins aquí, els dos darrers estadis del cicle vital, segons els va proposar Erikson. Es tracta, com podem comprovar, de dos moments marcadament diferents, pràcticament oposats; en l’etapa de la maduresa, la persona es troba en el clímax productiu, on genera i aporta molt més del que rep; en la vellesa, en canvi, la situació es va capgirant, fins esdevenir molt sovint la situació contrària. No es tracta d’un procés fàcil d’acceptar, i menys encara si es produeix de forma brusca i prematura, sobretot quan arriba la jubilació.
La superació de l’etapa de la maduresa, i concretament l’abandonament del rol laboral, desencadena un dol, que pot resultar prou dolorós i desestructurador per a la persona. Es tracta d’un dol complex, que en molts casos esdevé injust per prematur, com en el cas que hem vist de l’Ernesto, donades les capacitats generatives notables que encara es conserven. Com afirma Tizón (2004), la jubilació suposa una pèrdua del rol i l’estatus de treballador i sustentador; el dia, la jornada, perd la seva estructuració habitual, les relacions canvien, les activitats quotidianes fixes disminueixen, i s’adopta de manera sobtada un rol predominantment passiu. L’home i la dona grans, en la societat d’avui en dia, corren el perill de ser una nosa, un estorb, capaços tan sols de consumir i absorbir atencions i cuidats. Vells improductius, afegeix provocativament Tizón, entre d’altres coses, afirma, perquè no se’ls deixa produir.
De fet, molts jubilats segueixen exercint tasques productives, sempre que poden i se’ls permet de desenvolupar. No és casual que l’hort urbà estigui tant estretament associat a aquest col•lectiu, el motiu és principalment el que hem descrit. Aquest fet ens hauria de fer replantejar seriosament alguns aspectes d’organització social, sobretot aquells que es vinculen amb les relacions de producció.
En èpoques pre-industrials, el rol productiu no estava circumscrit a etapes concretes de la vida, sinó que es manifestava en tot el contínum vital, ni tampoc es cenyia al treball assalariat. I encara avui, els entorns rurals segueixen sent més flexibles en aquest sentit:
En aquest cas, la Maria i l’Olga estaven realitzant una activitat productiva en el marc de l’economia familiar; es tractava d’una activitat generadora de riquesa, beneficiosa des del punt de vista material, que revertia positivament en el conjunt familiar. Tanmateix, no representava un moment laboral, de treball remunerat, en el sentit modern del terme, sinó que era una mera activitat ocupacional realitzada en el temps lliure. En aquest cas, ni l’Olga ni la Maria es movien per necessitats materials, ja que aquestes estaven suficientment cobertes per una pensió i uns interessos familiars suficients. La seva motivació, l’interès que les mobilitzava a recollir alfals, era de tipus proactiu, autorealitzador, de gaudi i expansió personal per seguir ocupant un rol generatiu en la dinàmica econòmica familiar i probablement comunitària.
Dèiem anteriorment que en èpoques passades l’activitat productiva no es circumscrivia exclusivament al moment laboral, però que amb el pas del segle XX es va anar sistematitzant el treball assalariat, fins el punt que es va produir la identificació plena entre activitat laboral i activitat productiva, on no es podia concebre una sense l’altra. El temps laboral era aquell moment dedicat exclusivament al treball, mentre que el temps lliure quedava exempt de tota activitat productiva. Quan no s’era a la feina, en tot cas, es podia exercir un rol complementari, el de consumidor. Un temps per a la producció i un altre temps per al consum. La dissociació entre aquests dos temps va esdevenir pràcticament completa en entorns urbans, no tant en el món rural, com hem vist. Des del punt de vista econòmic, semblava la millor fórmula per a impulsar el creixement i el progrés, i durant moltes dècades va donar els seus fruits. Ara bé, per a les persones que cessaven la seva etapa laboral, experimentaven una ruptura biogràfica important, donada la finalització completa del rol productiu. D’aquesta manera, doncs, passaven a ocupar una posició assistencial, receptiva, passiva, purament consumidora, que no s’ajustava al fer i a les ganes de seguir fent de molts dels jubilats.
En els darrers anys, s’ha pres consciència de les conseqüències d’aquesta situació. No sé si per demanda expressa de la societat, o bé perquè l’economia està experimentant canvis importants. El fet és que la dicotomia clàssica entre el rols de treballador i consumidor s’està flexibilitzant. En aquest sentit, i des del camp de la gerontologia, Pinazo i Sànchez (2005) ens introdueixen el concepte d’envelliment productiu. L’envelliment productiu, afirmen, és qualsevol activitat, remunerada o no, desenvolupada per una persona gran, que produeix béns o serveis o desenvolupa la capacitat per produir-los.
El vertader interès en l’envelliment productiu, diuen, és el seu èmfasi en l’impacte que les activitats realitzades per les persones grans poden tenir sobre les condicions socials i econòmiques, la creació de riquesa i el bé comú. No es tracta, doncs, d’una producció simbòlica, com podria ser un taller de manualitats, sinó que té incidència real en la societat, i per tant és una activitat plenament significativa. Les activitats a què es refereixen aquests autors poden concretar-se en voluntariat social, participació cívica, tasques de la llar, activitats educatives, i en el cas que ens ateny, producció d’hortalisses per a autoconsum en un hort familiar.
Activitats, totes aquestes, que possibiliten que la persona gran mantingui una continuïtat biogràfica, i pugui desenvolupar la dualitat de rols complementaris, la del generar i donar, i la del consumir i rebre, sempre en la mesura de les possibilitats de cadascú, i sense la pressió d’una exigència laboral. Per dur a la pràctica aquest model, tanmateix, la societat haurà d’anar adaptant espais i generant relacions humanes que facin viable tot aquest ventall d’activitats.
L’hort, en aquest context, pot esdevenir un espai on la persona gran, i no tant gran, pot seguir desplegant les capacitats productives i creatives que encara és capaç de desenvolupar. El dol per l’etapa laboral-productiva, que amb l’edat acaba essent inevitable, esdevé més suau i progressiu, i per tant, té més possibilitats de ser correctament elaborat.
Dèiem anteriorment que en èpoques passades l’activitat productiva no es circumscrivia exclusivament al moment laboral, però que amb el pas del segle XX es va anar sistematitzant el treball assalariat, fins el punt que es va produir la identificació plena entre activitat laboral i activitat productiva, on no es podia concebre una sense l’altra. El temps laboral era aquell moment dedicat exclusivament al treball, mentre que el temps lliure quedava exempt de tota activitat productiva. Quan no s’era a la feina, en tot cas, es podia exercir un rol complementari, el de consumidor. Un temps per a la producció i un altre temps per al consum. La dissociació entre aquests dos temps va esdevenir pràcticament completa en entorns urbans, no tant en el món rural, com hem vist. Des del punt de vista econòmic, semblava la millor fórmula per a impulsar el creixement i el progrés, i durant moltes dècades va donar els seus fruits. Ara bé, per a les persones que cessaven la seva etapa laboral, experimentaven una ruptura biogràfica important, donada la finalització completa del rol productiu. D’aquesta manera, doncs, passaven a ocupar una posició assistencial, receptiva, passiva, purament consumidora, que no s’ajustava al fer i a les ganes de seguir fent de molts dels jubilats.
En els darrers anys, s’ha pres consciència de les conseqüències d’aquesta situació. No sé si per demanda expressa de la societat, o bé perquè l’economia està experimentant canvis importants. El fet és que la dicotomia clàssica entre el rols de treballador i consumidor s’està flexibilitzant. En aquest sentit, i des del camp de la gerontologia, Pinazo i Sànchez (2005) ens introdueixen el concepte d’envelliment productiu. L’envelliment productiu, afirmen, és qualsevol activitat, remunerada o no, desenvolupada per una persona gran, que produeix béns o serveis o desenvolupa la capacitat per produir-los.
El vertader interès en l’envelliment productiu, diuen, és el seu èmfasi en l’impacte que les activitats realitzades per les persones grans poden tenir sobre les condicions socials i econòmiques, la creació de riquesa i el bé comú. No es tracta, doncs, d’una producció simbòlica, com podria ser un taller de manualitats, sinó que té incidència real en la societat, i per tant és una activitat plenament significativa. Les activitats a què es refereixen aquests autors poden concretar-se en voluntariat social, participació cívica, tasques de la llar, activitats educatives, i en el cas que ens ateny, producció d’hortalisses per a autoconsum en un hort familiar.
Activitats, totes aquestes, que possibiliten que la persona gran mantingui una continuïtat biogràfica, i pugui desenvolupar la dualitat de rols complementaris, la del generar i donar, i la del consumir i rebre, sempre en la mesura de les possibilitats de cadascú, i sense la pressió d’una exigència laboral. Per dur a la pràctica aquest model, tanmateix, la societat haurà d’anar adaptant espais i generant relacions humanes que facin viable tot aquest ventall d’activitats.
L’hort, en aquest context, pot esdevenir un espai on la persona gran, i no tant gran, pot seguir desplegant les capacitats productives i creatives que encara és capaç de desenvolupar. El dol per l’etapa laboral-productiva, que amb l’edat acaba essent inevitable, esdevé més suau i progressiu, i per tant, té més possibilitats de ser correctament elaborat.
Referències Bibliogràfiques:
Erikson, E.H. (1982). El ciclo vital completado. Paidós. Barcelona.
Pinazo Hernandis, S., i Sánchez Martínez, M. (2005). Gerontologia. Actualización, innovación y propuestas. Pearson Prentice Hall: Madrid.
Tizón, J. L. (2004). Pérdida, pena, duelo. Paidós. Barcelona.
Hort generatiu i jubilació de Albert Vidal i Raventós està subjecta a una llicència de Reconeixement 3.0 No adaptada de Creative Commons
0 comments:
Publica un comentari a l'entrada