Arreglant garrofers

Aquest hivern hem arreglat una quinzena de garrofers. En tenim quaranta. Fins fa poc, a la zona hi havia una ramat de cabres i ovelles, que pasturaven els garrofers i els mantenien a ratlla, alçats, i lliures de bardisses. Però el pastor s'està fent vell, ja no el veiem tant sovint. I els garrofers ho noten. El troben a faltar.

Avui en dia, el garrofer no és un cultiu gaire rendible. El garrofí (la llavor) té molts usos, però perd valor any rera any, i la tavella s'usa majoritàriament per menjar de bestiar. Recentment, s'estan fent esforços per trobar-li usos gastronòmics. Però les importacions massives del Marroc i la participació de multinacionals del sector agroalimentari, estan fent caure en picat el preu, un 70% en els últims 5 anys (Font: rtvv), pagant-se l'any passat a 13 cèntims el quilo (Font: El Punt Avui). Aquest preu fa inviable el seu cultiu.

Un panorama negre per als garrofers. Però bé, nosaltres seguirem cuidant-los. El meu avi explicava que, a la postguerra, al poble es menjaven garrofes, i almenys no es passava gana.

Tarpuna Cooperativa promou horts socials

El passat mes de desembre, es va crear Tarpuna Cooperativa, una cooperativa mixta de treball associat i d'usuaris, d'iniciativa social i sense afany de lucre (font). Entre els diferents projectes que planteja, un d'ells ens és d'especial interès: la creació d'horts socials.

Sembla ser, doncs, que el tercer sector es va fent lloc en l'àmbit dels horts urbans. És sens dubte una bona notícia.

Els podem seguir des del seu perfil del Facebook.

Les nyàmeres d'Umberto Eco

A vegades, quan aprens o descobreixes una cosa nova, una paraula del vocabulari, un cantant de música, una aplicació informàtica... a partir de llavors sembla que aparegui per tot arreu, repetidament. Com si el món conspirés per demostrar-te tossudament la importància d'aquella cosa, i et qüestionés el fet d'haver pogut viure sense adonar-te de la seva existència.

Doncs bé, això és el que els ha passat a uns amics, de qui vaig parlar en un anterior post. S'han obsessionat amb les nyàmeres. No descansen, o el món no els deixa descansar. Fins i tot llegint Umberto Eco:

Del meu avi i de la meva infantesa en recordo sobretot la bagna caöda: en un recipient de terrissa ben calent damunt un fogó amb brases enceses, on fregia l'oli amb anxoves, all i mantega, se submergien cards (que abans s'havien deixat en remull amb aigua freda i suc de llimona, tot i que alguns, però no l'avi, els remullaven amb llet), pebrots crus o escalivats, fulles blanques de col, nyàmera, coliflor molt tendra, o (però, com deia l'avi, eren coses de pobres) verdures bullides, cebes, remolatxes, patates o pastanagues (pàgina 68).

El Cementiri de Praga és la última novel·la d'Umberto Eco, publicada el 2010. Ambientada al segle XIX, en els escenaris de Turin, Sicília i París, s'ofereix als lectors un passeig pels temes preferits de l'autor: conspiracions, aventura, profunditat psicològica...


Potser sigui sincronicitat, aquell fenòmen que Jung va definir com a coincidència temporal de fenòmens no relacionats causalment. O potser es degui a la naturalesa selectiva de la nostra capacitat d'atenció i percepció. Qui ho sap...