Les nyàmeres d'Umberto Eco

A vegades, quan aprens o descobreixes una cosa nova, una paraula del vocabulari, un cantant de música, una aplicació informàtica... a partir de llavors sembla que aparegui per tot arreu, repetidament. Com si el món conspirés per demostrar-te tossudament la importància d'aquella cosa, i et qüestionés el fet d'haver pogut viure sense adonar-te de la seva existència.

Doncs bé, això és el que els ha passat a uns amics, de qui vaig parlar en un anterior post. S'han obsessionat amb les nyàmeres. No descansen, o el món no els deixa descansar. Fins i tot llegint Umberto Eco:

Del meu avi i de la meva infantesa en recordo sobretot la bagna caöda: en un recipient de terrissa ben calent damunt un fogó amb brases enceses, on fregia l'oli amb anxoves, all i mantega, se submergien cards (que abans s'havien deixat en remull amb aigua freda i suc de llimona, tot i que alguns, però no l'avi, els remullaven amb llet), pebrots crus o escalivats, fulles blanques de col, nyàmera, coliflor molt tendra, o (però, com deia l'avi, eren coses de pobres) verdures bullides, cebes, remolatxes, patates o pastanagues (pàgina 68).

El Cementiri de Praga és la última novel·la d'Umberto Eco, publicada el 2010. Ambientada al segle XIX, en els escenaris de Turin, Sicília i París, s'ofereix als lectors un passeig pels temes preferits de l'autor: conspiracions, aventura, profunditat psicològica...


Potser sigui sincronicitat, aquell fenòmen que Jung va definir com a coincidència temporal de fenòmens no relacionats causalment. O potser es degui a la naturalesa selectiva de la nostra capacitat d'atenció i percepció. Qui ho sap...